La novel·la màgica

Joan Garí, “El balneari”, 3 i 4, 2013.

   Hi ha novel·les que ens desafien amb la seua imponent perfecció. Es tracta d’obres d’altres temps, quan encara es confiava en la capacitat de la raó per a comprendre el món,  i la tradició humanista encara no s’havia esmicolat sota els nostres peus. “La muntanya màgica”, de Thomas Mann, per exemple. En les seus pàgines se’ns conta la història  de Hans Castorp, jove  hamburgués que puja a un sanatori situat a les muntanyes de Suïssa per a visitar un cosí seu que s’hi troba internat. Durant els anys que finalment hi resta coneixerà, i nosaltres amb ell,  les seduccions i perills de la malaltia, l’art, la religió, l’amor i la mort, tot un aprenentatge de la vida. Molts anys després, potser un segle, Joan Gomis, protagonista i narrador de la darrera novel·la de Joan Garí, puja des de la plana de Castelló fins  Llacunes, un poble de muntanya  on hi ha un balneari. Hi acudeix per a recuperar-se d’una traumàtica separació, que l’ha deixat amb “un aureolat sentiment de culpa i també una persistent sensació de fracàs”. Joan Gomis vol ser escriptor, però no un escriptor qualsevol: encara que malviu com a negre d’una editorial, el seu model és Thomas Mann, i “La muntanya màgica” la seua Bíblia. A partir d’ací, els paral·lelismes entre les peripècies vitals de Joan Gomis i els de Hans Castorp i el seu creador es multipliquen. Un dels nexes d’unió més importants entre les obres de Mann i Garí el constituiran els diàlegs sobre  tema religiós, que en el cas de “La muntanya màgica” eren mantesos pel jesuïta Naphta i l’humanista Settembrini, que en “El balneari” tenen com a rèplica els del descregut Joan Gomis i Sòcrates Miró, un capellà progressista amb qui Gomis establirà una intensa amistat. A través d’aquest atípic capellà, i del conflicte que l’oposa al bisbe de la diòcesi, s’executa una crítica del gir conservador de la cúria comandada pel Papa Joan Pau II, i es reivindica un model d’església més pròxima al poble i oberta als nous temps. Joan Gomis, a més, manté una particular relació amb el fet religiós, fruit d’una experiència psicòtica ja superada: “la religió era alguna mena de malaltia, un deliri superb i imprescindible”, dirà.  A aquestes altures ja haurà restat clar que “El balneari” és també, com el seu excels model, una novel·la d’idees, trufada de referències culturals i  divagacions filosòfiques. Per les seues pàgines circulen, a més de les cites de Thomas Mann, les de Cioran, Nietzsche, Kant, Gide i una llarga colla més, integrades amb major o menor naturalitat. Garí ha demostrat amb escreix la seua bona mà per a l’assaig, i és precisament en les reflexions de l’aprenent d’escriptor i en les seues converses amb el capellà rebel on trobem un dels punts forts de la novel·la. Junt amb el tema religiós, hi ha dos motius més que vertebren la història: les relacions paternofilials i l’amor. Pel que fa a les primeres, el conflicte de Joan Gomis amb son pare plana sobre tota la seua biografia, i es  projecta en el de Thomas Mann amb els seus fills i en la pel·lícula “A l’est de l’Edèn”. Pel que fa al tema de l’amor, Garí hi reflexiona sobre el seu misteri i la seua fatal dificultat, tot recorrent  al motiu  del doble, que ja l’havia seduït en un dels seus primers llibres, “Un cristall habitat”. Després de llegir “El balneari”, vénen ganes de rellegir “La muntanya màgica”. Només per això, la darrera novel·la de Joan Garí ja paga la pena.

 [ Información, 28-11-2013]