Un berenar a Ginebra

                                     

    Després d’haver vist al portal de  TV3  Un berenar a Ginebra,  la pel·lícula que Ventura Pons  ha dedicat a l’encontre que Mercè Rodoreda, Josep M. Castellet i la seua muller Isabel mantingueren el 1973 a l’apartament que l’autora tenia a la ciutat suïssa, m’he quedat amb una sensació agredolça. La idea de  Ventura Pons em sembla afortunada. És un signe de normalitat cultural que el director que més ha fet per adaptar la literatura catalana al cinema haja fixat la seua atenció en la més important de les seus  narradores, per fer-ne el que podríem anomenar un biopic: el primer que se li dedica. I el pretext triat, la visita del matrimoni Castellet dos anys després de la mort d’Armand Obiols, recollit en Els escenaris de la memòria,  resultava a priori força engrescadora. Oferia, a més,  unes suggerents possibilitats teatrals, augmentades per l’actriu triada, Vicky Peña, que semblava perfectament capacitada per a donar vida a l’escriptora. Tanmateix, a mesura que avançava la pel·lícula, les expectatives creades anaven tornant-se en decepció. D’una banda, l’actuació de Vicky Peña exagerava sovint la nota, i per moments feia de Rodoreda un mena de tieta histèrica, que en res recordava el personatge que hem conegut al llarg de les diverses entrevistes concedides, en especial la de Joaquín Soler Serrano. S’hi revelava un personatge amanerat, sí, però més contingut que no histriònic.  I de l’altra, el desenvolupament del guió, obra del mateix Ventura Pons, saturava el text de cites i frases solemnes que li feia perdre tota naturalitat. La seua ordenació cronològica, a més, li conferia un excessiu to didàctic, reforçat per les puntualitzacions de Castellet. I és una llàstima, perquè el projecte i l’equip tècnic feia concebre esperances d’un resultat més digne. El repte, afanyem-nos a dir-ho, no era gens fàcil, i requeria un treball de guió més aprofundit, que no es limitara a acumular frases brillants de l’autora, sinó que alternara aquestes seqüències amb d’altres més neutres, més naturals. Alguna dramatització dels fets biogràfics narrats hi haguera ajudat també a donar amenitat al conjunt, que peca de monòton. El pressupost no ho ha permés, Ventura Pons ha optat per la solució estrictament teatral, i el resultat final se’n ressent. 

    Haurem d’esperar, doncs, per a poder veure la pel·lícula que la novel·lesca vida de Rodoreda es mereix. També, cal dir-ho, la d’Armand Obiols. Voldria acabar amb una proposta: l’epistolari entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, sorgit arran del procés de publicació de La plaça del Diamant, bé donaria per a una pel·lícula a l’estil de 84 Charing Cross Road. En aquest film del 1987 es narra l’amistat sorgida arran de la  relació epistolar entre l’escriptora nord-americana Helen Hanff i el llibreter anglés Frank Doel. És, en definitiva, una entranyable declaració d’amor a la literatura. Nova York i Londres es transformarien en el cas de la relació entre Rodoreda i Sales en Ginebra i Barcelona, i podria donar peu a parlar tant de la situació del país en els anys seixanta com de les vicissituds personals dels interlocutors, que haurien d’incloure les d’Armand Obiols,  que aleshores treballava a Viena. En fi, entenc que no seria un pel·lícula barata i que la industria cinematogràfica catalana és la que és. La idea, però, resulta força seductora.