De guerres i llegendes

 

Toni Cucarella, “Dones d’aigua, hòmens de fang”, Bromera, 2013.

És una sort que Toni Cucarella haja decidit tornar a publicar. Els seus lectors, el món de les lletres catalanes en general i les valencianes en particular recuperen així una veu única, per la singularitat del seu univers narratiu i per la vivesa del seu estil. Després que el 2011 publicara l’aplec de contes “Hòmens, falagueres i altres relats”, ara ens arriba la novel·la curta “Dones d’aigua, hòmens de fang”, versió narrativa d’un monòleg teatral anterior. El títol ja és, en ell mateix, una troballa. Poètic, suggerent, de fondes arrels antropològiques. L’argument gira al voltant d’un tema ja tractat anteriorment per Toni Cucarella, com és el de la guerra civil i les seues funestes conseqüències. Parlem de les novel·les “L’última paraula”, de 1998, i de “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, del 2003. En els dos casos, la contesa fratricida ocupa un lloc subsidiari dintre de la trama. En “L’última paraula”, la mort, investida de narradora, ens conta la història de Pasqual Sentís, que vol veure acomplit un desig ben particular: contemplar el seu propi enterrament. Per a aconseguir-ho, fa xantatge al metge Maties Sorell perquè li signe el certificat de defunció, amenaçant-lo de revelar un drap brut del passat, la falsa denúncia d’un innocent a la fi de la guerra. El fals soterrar serveix de pretext per a mostrar-nos tota una sèrie de personatges pintorescos i de situacions grotesques. En “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, el tema de la guerra civil reapareix de la mà d’un dels personatges, l’àvia Tònia, que espera fidelment l’avi Bastià, pretesament afusellat pels franquistes. Així que en “Dones de fang, hòmens d’aigua” Toni Cucarella no fa sinó aprofundir en una veta ja present en la seua obra anterior. La novetat és que ara  la guerra ocupa un lloc més central, i el tractament irònic habitual deixa pas a una intensitat dramàtica inèdita. Els fets que s’hi narren resulten molt familiars en la ja abundant literatura sobre el tema: una vegada acabada la guerra, els vencedors imposen la seua llei a sang i foc, els perdedors han de fugir, i els que es queden ho han de fer entre la por i la misèria. El que fa el relat més interessant és la incorporació de l’element fantàstic, pouat d’un imaginari popular ja present en obres anteriors de l’escriptor de Xàtiva. Tal i com indica el títol, la llegenda de les dones d’aigua sustenta la trama, tot integrant-se de manera convincent en l’anècdota realista, i conferint al conjunt una pertorbadora densitat significativa. A diferència d’altres relats sobre la guerra civil que incorporen també el component imaginatiu (estic pensant, per exemple, en les pel·lícules “El laberinto del fauno” o “El espinazo del diablo”, o dintre de les lletres catalanes recents, en la novel·la “Crim de sang” de Sebastià Alzamora), la proposta de Cucarella no usa el tema bèl·lic per a fer-ne un espectacle més o menys reeixit, sinó que s’hi mostra extremadament respectuós amb el drama de les víctimes. La veu d’Aurora, narradora dels fets (“Sóc Aurora i dona d’aigua, però vaig renegar de la meua naturalesa per despit, per orgull”), posseeix un tremolor d’autenticitat que des del primer paràgraf ens enganxa i ja no ens solta fins al final.

[Información, desembre de 2013]