miércoles, 26 de marzo de 2014

Viatjar a l’imprevisible



Manuel Baixauli, “La cinquena planta”, Proa, 2014


“És un llibre del qual tinc la impressió que no l’he escrit, sinó que m’ha succeït”. La frase de Manuel Baixauli, repetida en algunes de les entrevistes concedides arran de la publicació de “La cinquena planta”, dóna compte del seu caràcter ambigu, fronterer. L’origen biogràfic del llibre resulta esfereïdor: fa nou anys, l’autor patia una malaltia neurològica –la síndrome de Guillain-Barré– que li  deixava tot el cos paralitzat, excepte l’activitat cerebral, totalment lúcida. Els 42 dies que passà a l’UCI de l’hospital connectat a un respirador i la lenta recuperació posterior a un sanatori estan en l’origen d’aquesta novel·la. Però “La cinquena planta” és molt més que la crònica d’aquell descens a infern de la mort en vida. Fidel al seu estil, Manuel Baixauli hi ha bastit un artefacte narratiu d’una enorme complexitat i capacitat de suggestió, perfectament imbricat en la seua trajectòria creadora. Tal i com s’esdevenia en les seues obres anteriors, l’escriptor de Sueca hi explora els territoris subterranis de l’existència, l’ombra sinistra que sustenta la realitat, amb la mort i el desig com a pols d’atracció,  i ho fa de nou valent-se del poder de la imaginació i dels somnis. Aquesta insistència en motius, obsessions  i personatges fa que el seu univers narratiu romanga tancat en ell mateix, i que cada nova obra hi encaixe amb admirable naturalitat. De fet, “La cinquena planta” es podria considerar una continuació de “L’home manuscrit”, la novel·la que fa vuit anys el va consagrar com un dels narradors més originals de la literatura catalana. Respon a la mateixa estructura fragmentària, en què el muntatge del divers material, a la manera cinematogràfica –de cinema d’autor– adquireix una importància capital. El dietari del temps passat a la UCI, la narració de l’estància al sanatori, les veus i històries secundàries dels diversos personatges que B, el kafkià protagonista, hi coneix; els microcontes que escriu, molt pròxims als d’”Espiral”, el seu primer llibre; el relat del premi i publicació de “L’home manuscrit”, les fotografies i dibuixos... Totes les peces encaixen i dialoguen seguint una lògica sorprenent, en un vertiginós joc de capses xineses. D’entre els personatges del sanatori n’hi ha dos que adquireixen un protagonisme especial. El primer és Timoteu, un escriptor que com Bartleby ha decidit deixar d’escriure, i s’expressa en desolats aforismes orals que contrapuntegen tota la novel·la –“L’home? Un ésser perdut en la pròpia casa”–. El segon Orofila Martí, arquitecta visionària reciclada d’un relat anterior, que juga un paper fonamental en la trama. La reflexió metaliterària, com en les altres obres de l’autor, hi jugarà un paper important. Un dels personatges eliminats del darrer llibre fica cullerada i critica l’actitud del seu demiürg, i B concedeix entrevistes i conferències on reflexiona sobre l’ofici d’escriure. En una d’elles, l’alter ego de Baixauli deixa caure una definició que resumeix el sentit de la seua narrativa: “Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut”.   [Información, febrer de 2014]

No hay comentarios:

Publicar un comentario