Cadàvers a l’armari

Lluís Llach, “Les dones de la principal”, Empúries, 2014.

     Dos anys després del seu debut  en el terreny de la novel·la amb “Memòria d’uns ulls pintats”, Lluís Llach reincideix amb un nou títol. I cal dir que les bones sensacions que ens va deixar  aquell primer lliurament es confirmen ara amb escreix. “Les dones de la principal” és una novel·la que es llig amb gust, que administra de manera eficaç la informació per tal de mantindre la  intriga i que mostra una important capacitat per a captar els detalls ambientals, finesa psicològica i, com ja s’esdevenia en l’obra anterior, una notable traça a l’hora de cisellar la frase, amb tirada cap als  períodes llargs i sumptuosos i el lèxic culte, fins i tot en boca de personatges que resultarien més versemblants amb un model de llengua més baix. L’estil clàssic té el seu correlat en el motlle genèric en què s’adscriu, un dels més populars i que, en les seues versions més elaborades, ha donat alguns dels resultats més il·lustres de la història de la literatura: el melodrama familiar. La novetat rau ací en que la novel·la familiar es presenta empeltada d’un altre gènere que gaudeix a hores d’ara del favor pel gran públic: la novel·la policíaca. El projecte creatiu de Lluís Llach s’inscriu doncs dintre de la literatura popular de qualitat. L’argument gira al voltant d’una saga familiar de pròspers vinaters que tenen la seua casa pairal ­– la Principal del títol- en l’imaginari poble de Pous, pertanyent a la no menys inventada comarca de l’Abadia. El protagonisme és marcadament femení. La primera matriarca és Maria Roderich, que després de viure una bella història d’amor amb Narcís Magí, un home bohemi i lliberal, es convertí en una de les dirigents locals de la Falange. La seua relació és la més seductora del llibre, i sembla que l’editor deu pensar el mateix, perquè la fotografia triada per a la portada s’hi refereix explícitament. La segona dona forta d’aquesta estirp és Maria Magí, que visqué també una intensa relació passional, en aquest cas de tons més morbosos,  amb Llorenç Costa. La tercera Maria és la solitària Maria Costa, darrera representant de la nissaga. A aquest trio cal unir Úrsula, criada  que exerceix de catalitzadora i narradora insomne dels passatges  més foscos de la família, amb una mena de relats autònoms en forma de somni, rondalla o conte. La tria del nom d’Úrsula, unit al  model de nissaga familiar de tres generacions, al llenguatge profús i a les puntuals irrupcions de realisme màgic ens duen a pensar, no sé si equivocadament, en un homenatge encobert a “Cien años de soledad”, de García Márquez. Tot i que les  històries creuades de les protagonistes recorren la història sencera del segle XX, l’eix de l’argument gira al voltant de la immediata postguerra. El 1940 Úrsula rep la visita d’un inspector de policia interessat a resoldre un crim esdevingut el 18 de juliol de 1936. La data, resulta ben significativa. La investigació del crim corre paral·lela a les històries familiars, i poc a poc se’ns va desvetllant el tèrbol misteri. El context històric perd ací importància respecte a la novel·la anterior, en què Lluís Llach mostrava una actitud més compromesa amb la memòria històrica de la República, la Guerra Civil i la Dictadura. Ara és un mer escenari per a la seua fabulació. Una fabulació que alberga, també, exercicis metaliteraris i una sorprenent irrupció final. [Información, 26-2-2015]