Cartografia de la desolació

 

Francesc Serés, “La pell de la frontera”, Quadern Crema, 2014.

    Els pobles del Baix Cinca i del Segrià, en la frontera entre Lleida i Saragossa, han vist com els darrers anys una munió d’emigrants omplien els seus camps i carrers, atrets per la feina que els donaven els conreus de fruita. Les allaus successives d’algerians, marroquins, gambians, senegalesos, búlgars, ucraïnians i d’altres fugitius de la misèria dels seus països han  transformat de manera  indeleble el paisatge i la vida de la gent d’aquelles terres. És de tot això que parla “La pell de la frontera”, el darrer llibre de Francesc Serés. L’autor, natural de Saidí, un poble de la zona, ha viscut en primera persona totes aquestes mutacions, i ha dedicat vint anys a recopilar informació sobre la vida dels emigrants i les seues relacions amb els natius de la comarca. A la fi de tanta feina,  reconeix la impossibilitat de poder configurar una història unitària que done compte de la  complexitat del fenomen. Per això ha optat per dur a terme una aproximació més documental que no ficcional, amb cert aire de llibre de viatges. “Hi ha tantes coses que ningú no pot saber… -diu.  Tot el que podem fer és envoltar-les, intentar acotar-les i descriure-les des de llocs que no sabem si podrem tornar a situar”. La totalitat se’ns escapa, i sols és possible la seua  fragmentació en  històries  minúscules: les catorze que conformen el llibre. Per exemple, la que  l’obre, “Petita història de les històries sense història”, que parla del Juli, un pagés que vivia sol amb sa mare malalta, fins que acollí un noi marroquí, el Hakeem, que vagava pels camps mort de gana. Després arribà Fatima, sa mare, i un anys més tard, l’Ashdin, el seu marit. Aquella família donà alegria a la seua vida solitària, fins que un dia, sense un motiu clar, desaparegueren, deixant un gran buit en la casa. O la que se’ns conta a “Cada ocell és una illa” –Serés sempre ha tingut molt bona mà per als títols– de l’home d’Alcarràs que una nit de reis regalà corders als emigrants perquè  li feien nosa, al corral on els tenia anaven a construir pisos. O a “Illes sense tresors”, protagonitzada per Majeed, un argerià abandonat en un corral als afores de Saidí, sense papers ni possibilitat de tindre’n, atarpat en un bucle burocràtic, en terra de ningú, en temps de ningú, vivint de la caritat de la gent del poble. La voluntat documental es fa palesa en l’ús de fotografies que ens mostren el paisatge de la desolació on malviuen els emigrants, especialment palés en la secció que du l’irònic títol de “Petit manual d’interiorisme i d’arquitectura efímera”: tendals, ruïnes, canyissos, bidons, magatzems abandonats plens d’andròmines i brossa. Les històries es multipliquen, amb la voluntat d’explicar l’inexplicable, la tremenda injustícia que presideix el món. Haver nascut a una banda o a l’altra del Mediterrani condiciona totalment  el teu destí. Serés hi veu un signe de la fragilitat del nostre benestar, de la falsa prosperitat del món occidental: “demà podem ser nosaltres els que carreguem les canyes, i també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure”. La presència de l’autor és constant a tot el llibre, recorrent els camins de la ribera del Segre per a parlar amb els emigrants, parlant amb uns i altres, interessant-se pels seus problemes,  visitant les instal·lacions del Desert Festival dels Monegres... Serés actua com una mena d’explorador d’aquest territori exòtic en què s’ha convertit la seua comarca. Meitat sociòleg,  meitat antropòleg, mira de comprendre què dimonis hi ha passat. I ho fa, com sempre, d’una manera honesta, amb un estil intens i sobri alhora, intel·ligent en les anàlisis, plàstic en les descripcions, viu en els diàlegs. En les seues mans la realitat esdevé la millor matèria literària.  [Información 26 de març]