Ball de màscares

Ferran Sáez, “Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans”, A contravent, Barcelona, 2010.
Escrit amb una radical voluntat de joc literari, de qüestionament dels límits entre veritat i ficció, el darrer llibre del filòsof i assagista Ferran Sáez és una de les propostes més intel•ligents i millor resoltes que darrerament ens han caigut a les mans. La seua fèrtil hibridació genèrica resta clara ja des del principi: “suggereixo als lectors més escrupolosos amb el rigor exegètic i les convencions acadèmiques que el llegeixin com si fos un recull de relats o, fins i tot, una novel•la, més que no pas un assaig històric”. Sota l’aparença d’una monografia, s’amaga en realitat una fabulació que indaga en les mistificacions de la història i la dificultat de comprendre els temps antics. Ferran Sáez s’inventa la biografia de quatre personatges, quatre improbables heterodoxos catalans, que tenen en comú els fets d’ocupar un lloc marginal dintre de la suposada vida oficial i viure –o no– a cavall dels segles XVI i XVII. El primer d’ells és Antoni Bech, “fals cronista i mal poeta”, autor de llibres de viatges de dubtosa veracitat. El segon Joan-Francesc de la Roca, “místic i assassí”. El tercer respon al nom de Jesús de la Santacreu, jueu lleidatà autor d’una autobiografia en què narra les tribulacions de la seua gent, fins al punt d’haver-se d’exiliar al Marroc. El quart al de Joan de Sau, constructor d’orgues condemnat a presó per fer malbé el de la catedral de Barcelona a causa de la seua dèria per les idees estrafolàries d’un musicòleg italià. Però la veritable troballa del llibre, i qui dóna unitat i sentit al conjunt és Samuel Carasso Cohen, les recerques del qual serveixen a Ferran Sáez per a donar forma a aquest ball de màscares que és el seu llibre. La seua història, tal i com se’ns conta al capítol introductori, resumeix la dels convuls segle XX. Nascut el 1919 al si d’una família jueva, emigrà de l’Alger natal a París, d’on hagué de fugir arran de l’amenaça nazi. Va acabar muntant una botiga al barri de Gràcia de Barcelona. Els seus diàlegs amb Ferran Sáez, que contrapuntegen ara i adés els relats, són la part més sucosa del conjunt. Aleshores, “Vides improbables” adquireix un deliciós to de novel•la filosòfica, on la veu escèptica de l’autor contrasta lúcidament amb la saviesa esotèrica del vell Carasso. En haver-se d’acarar amb aquest heterodox llibre, els comentaristes han citat, inevitablement, la petjada de Borges. S’hi podria adduir la d’un autor més pròxim, amant també dels jocs erudits: Joan Perucho. Siga com siga, el resultat és altament original i recomanable, tant pels riscos creatius que assumeix com pel magnífic estil amb què es desenvolupa. Intuïm al seu darrere una defensa del dret a la diferència, i també un al•legat a favor dels perdedors que la història va deixant al seu darrere. Més enllà d’això, com afirma l’autor, “només hi ha silenci, que és el brunzit que emet el no-res”.

[Información, 24 de febrer de 2011]

La llum i el prisma

J.M. Coetzee, “Temps d’estiu”, Ed. 62, 2010.

Imaginar que després de la nostra mort un investigador du a terme una sèrie d’entrevistes per tal d’escriure’n la biografia resulta una manera molt imaginativa de plantejar un relat autobiogràfic. Doncs això és el que s’ha empescat J. M. Coetzee al tercer lliurament de les seues “Escenes d’una vida de províncies”, el projecte memorialístic en què es troba immers en els darrers anys. No cap dubte que el nòbel sudafricà ha reeixit magistralment en aquest nou repte narratiu. Temps d’estiu –Verano en castellà, editat per Mondadori– ha estat aclamada unànimement per la crítica, i quan un el llig, comprén perfectament per què: resulta difícil trobar escriptors que sàpien combinar com ell la determinació i subtilesa en l’exploració de l’ànima humana amb la manca d’afectació i l’honestedat que traspuen les seues pàgines. L’artifici narratiu de Temps d’estiu es construeix, com ja hem apuntat, al voltant de les entrevistes a cinc persones que van conéixer Coetzee. El predomini femení entre aquestes persones resulta majoritari, amb la qual cosa, el relat adquireix una marcat caràcter d’indagació sentimental. Aquests personatges femenins van dibuixant un personatge solitari, introvertit, amb serioses dificultats de comunicació, de mantindre, al capdavall, una relació amorosa convencional. En l’època en què se centra Temps d'estiu –de 1972 a 1977– Coetzee tenia trenta-i-pocs anys, i les seues expectatives vitals eren més aviat minses: sense una feina seriosa, malvivia amb un pare malalt, sense saber ben bé cap a on pegar. El text no és gens complaent a l’hora de retratar la seua problemàtica personalitat. I en canvi, és d’una humilitat commovedora quan ens parla de l’eixida creativa que va trobar a l’atzucac en què s’havia convertit la seua vida. Fou en aquells anys que Coetzee publicà el primer llibre, tal i com observa Júlia, una de les seues amants. Tant aquest fet com l’exitosa carrera literària posterior són tractades pels diferents personatges que el van conéixer d’una manera més aviat displicent. El cas extrem el constitueix Adriana, que el despreciava com a home i l’ignorava com a escriptor. Especialment interessant resulta la visió que en dóna Margot, la cosina de Coetzee. A través d’ella retornem als paisatges de la infància, tractats ja al primer volum de les memòries, i coneixem els orígens familiars de l’autor i les difícils relacions que hi mantenia. El prisma de perspectives en què es descompon l’enigmàtic Coetzee es completa amb dos personatges del món acadèmic, que en donen una visió més política i intel•lectual, complementària del to més personal de les anteriors. L’apartheid i les seues abjectes derivacions morals són també, com a la resta de la seua obra, motius fonamentals en aquest llibre. Les narracions dels personatges estan emmarcades per unes notes diarístiques que segurament tenen la intenció de reforçar la veracitat del conjunt, i això ens porta a l’adscripció genèrica d’aquesta obra. Qüestió, al capdavall, irrellevant, perquè al marge de l’etiqueta que li volguem posar –memòries fictícies, autoficció?– , Temps d’estiu és un relat d’una força i d’un ofici narratius extraordinaris. Facen-me cas: no perden el temps llegint aquesta ressenya i vagen corrent a comprovar-ho vostés mateixos. No se’n penediran.

[Publicat a Información, el 27 de gener de 2011]

Va de bo, cavallers!

Juli Capilla, “Raspall”, Bromera, 2010.

És un signe del temps que la poesia haja passat a ser un gènere minoritari. Qui llig poesia, a hores d’ara? Tot sovint, els mateixos poetes. Hauríem d’afegir-hi els professors de literatura –no tots, però– i, sí, concedim-ho, alguna ànima sensible, que enmig del bombardeig de la indústria de l’entreteniment, best sellers inclosos, encara gosa acudir a la que fou, no fa tant, l’expressió literària més exigent i prestigiosa. Cert que alguna responsabilitat li hauríem d’atribuir a la deriva hermètica i elitista que bona part de la poesia contemporània ha adoptat, entestada sovint en recerques metafísiques o experimentalismes lingüístics difícils de seguir per un públic majoritari. No és aquest el cas del llibre i del autor que en ocupa. L’obra poètica de Juli Capilla s’ha caracteritzat, precisament, per la seua comunicabilitat. Ja des dels inicis, quan es revelà, amb el Llibre del exilis, com un autor interessat en la poesia combativa, compromesa amb la reivindicació nacional valenciana, i més endavant, amb la poesia amatòria d’ Aimia, brillant homenatge a alguns dels grans poetes lírics de la tradició catalana – March i Estellés al capdavant. Més tard vingué L’instant fugaç, on assajà un to més meditatiu, amb la mort com a motiu dominant. En tots aquests llibres, i en el que ara en ocupa, Raspall, Juli Capilla ha aconseguit elaborar un estil depurat, personal, exigent, sense renunciar, però, a l’accessibilitat. En Raspall, després de la ombriua incursió en els territoris nocturns de l’existència del llibre anterior, Juli Capilla ens ofereix un llibre lluminós, centrat en l’evocació de la infància i joventut des del llindar de la maduresa. Aquells anys aurorals, viscuts al poble de Pedralba, als Serrans, dibuixen un paisatge essencialment feliç. Els diferents aspectes de la seua educació sentimental s’hi transparenten amb una delicadesa i una intensitat admirables: l’enlluernament dels jocs infantils, la comunió amb la naturalesa, la puixança del desig... Tot tenyit, inevitablement, d’una amable melangia. Els aliments de la terra hi adquireixen un protagonisme de tints estellessians, tant en la dignificació dels treballs agrícoles com en la celebració de la sensualitat: “El món era, en estiu, un meló de tot l’any/ obert de bat a bat tota la carn mostrava/ de plenitud a vessar relliscant per les galtes;/ era un meló d’Alger, sangonós, profilàctic, usurpant innocències, mordaces, clamoroses”. La segona part de Raspall retorna al registre èpic del Llibre del exilis. El joc de la pilota –una altra de les passions de l’autor– hi és tractat com una al•legoria d’allò més genuí de la cultura valenciana i de la seua realitat nacional, fins a adquirir ressons mítics, tel•lúrics, que s’enllacen subtilment, per la recerca compartida d’una ètica de l’autenticitat, amb la primera part del llibre. Amb aquest nou llibre, guardonat, com tots els altres, amb un premi important –el ciutat de València–, Juli Capilla continua jugant amb mà ferma la seua particular partida creadora. Va de bo, cavallers!

[Publicat a Información el 30-12-2010]

“Diàleg a tres”, amb M. Antònia Oliver

Ahir vaig participar en un “Diàleg a tres” a la Fnac d’Alacant amb M. Antònia Oliver. Són unes activitats que organitza l’AELC per tal d’animar una mica el panorama literari en català al País Valencià i les Illes, que bona falta li fa, especialment per ací baix. L’acte, moderat amb solvència per l’incombustible Carles Cortés va estar animat i bastant concorregut. El moderador ens va llançar una entenimentada bateria de preguntes sobre la nostra tasca d’escriptors. Els orígens creadors, el motiu de la nostra escriptura, el paper de la fantasia en les nostres obres, la importància de la memòria històrica, com veiem el panorama literari actual, els nostres projectes… En fi, la mena de coses de què es parla en aquestes intervencions. Em va fer gràcia comprovar com, salvant totes les distàncies, hi ha certs paral•lelismes entre l’obra de M. Antònia Oliver i la meua: importància de la fantasia en les nostres primeres creacions, derivació posterior cap a la crònica realista ambientada en la postguerra, conreu de la novel•la policíaca... Siga com siga, vaig estar devanit de compartir taula amb una escriptora tan important. I no va ser l’única present a l’acte: també hi van acudir, a més de Carles, Lluís Alpera, Gaspar Jaén i Lliris Picó, tal i com testimonia la foto que encapçala aquesta entrada. En fi, encara que en un principi em fa mandra acudir a aquests actes promocionals, he de reconèixer que resulten molts estimulants, que animen a seguir escrivint, que és del que es tracta.

El novel•lista d’Alacant

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, 3 i 4, 2010.

La darrera novel•la de Ximo G. Caturla té la virtut de situar-nos de nou en un univers narratiu perfectament reconeixible. Això, sens dubte, és signe d’autenticitat, de fidelitat a uns referents temàtics i estilístics molt consolidats. Si repassem la seua narrativa per a adults –i “Els ulls del gos”, guanyadora del darrer premi Antoni Bru d’Elx, convida a fer-ho– veurem que hi ha un tema que s’hi repeteix molt sovint: el de la lluita contra la solitud, contemplada com un infern d’on els personatges intenten, amb major o menor fortuna, escapar. La cita que encapçala el seu únic volum de relats, titulat significativament Els colors de la solitud, resumeix molt bé el que volem dir: “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude”. Igualment important resulta aquesta temàtica a les novel•les La casa de les flors i L’home de l’estació, protagonitzades, la primera, per una dona fadrina que, en els anys convulsos de la transició democràtica, i ja passada la trentena, cerca el seu lloc en el món i, la segona, per un vell falangista que mentre agonitza rememora, abandonat per la família, els aspectes més truculents del seu passat. També a “Els ulls del gos” ressona aquest potent motiu temàtic. En aquest cas el protagonista és un professor d’institut, Llorenç Planelles, que ja ha tombat la cinquantena, la dona del qual ha mort fa un parell d’anys. La mare malalta i el fill estudiant completen el mapa de la seua desolació. El relat de la lenta superació del dol del professor alterna amb el de la vida en un institut, que l’autor coneix força bé i que ja havia explorat, en clau molt més lleugera, a la novel•la juvenil Tot l’estiu per davant. L’interés de la descripció de la vida escolar es focalitza ara en la problemàtica de l’assetjament, allò que ara s’anomena “Bullying”: Petru, un adolescent d’origen romanés, en serà la víctima, i a través d’ell la trama s’obrira a d’altres possibilitats dramàtiques que propiciaran importants i positius canvis en la vida del protagonista. Molt important és també, en la novel•la que ens ocupa, l’ambientació en la ciutat d’Alacant. Igual que s’esdevenia també en l’obra anterior, Ximo G. Caturla es recrea en la descripció de la seua ciutat, per la qual sent una indubtable estima, i per això mateix, no s’està de criticar-ne la devastació produïda per la desídia o avarícia dels governants: “No li abellia tornar a casa malhumorat. No miraria, doncs, el jardí arrasat de la Diputació, sense hibiscus, violers ni gessamins. S’esforçaria per oblidar els gratacels gegantins on s’estavella i embogeix el vent de la mar. Faria per no veure l’estàtua del polític liberal del segle XIX, de posat elegant, contrastant amb el fons anacrònic i desalienat de la Cruz de los Caídos, d’inconfusible estil postguerrista. Faria els ulls grossos a la verticalitat despietada de construccions altíssimes que havien crescut al costat d’antics edificis senyorials i cases modernistes amb miradors artístics i cúpules de colors”. Com podem comprovar, l’estil del narrador alacantí conserva tota la seua riquesa i precisió. Ximo G. Caturla és un artesà de l’idioma, i ací i allà ens sorprén amb un gir acolorit enmig d’una prosa sempre controlada i elegant. Amb “Els ulls del gos”, doncs, no fa sinó posar una pedra més en l’edifici ja molt consolidat de la seua obra.

[Publicat al diari Información el 28 d'Octubre de 2010]

El llegat literari d'Enric Valor

El tretze d’octubre passat em van convidar a la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, i més en concret a la Biblioteca Enric Valor, per presentar la primera de les “Tertúlies Valorianes” que a partir d’ara s’hi realitzaran cada mes. L’objectiu de les tertúlies és difondre l’obra d’Enric Valor i fomentar-ne l’estudi. Ras i curt: mantindre viu el seu llegat, Amb aquest homenatge l’IEC s’anticipa, amb molt bon ull, als que tenen previstos l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar, enguany, els deu anys de la seua mort, i l’any que ve, els cent del seu naixement. Aquesta unanimitat institucional revela la importància de la persona: Enric Valor és sens dubte una figura clan en la recuperació cultural valenciana en els foscos anys de la postguerra. I això tant en l’àmbit lingüístic com literari.
El tema que vaig proposar, per a aquesta primera tertúlia, era “El llegat literari d’Enric Valor”. I per a donar peu a les intervencions dels companys de tertúlia –Brauli Montoya, director de la Delegació de l’IEC a Alacant, Ximo G. Caturla, Lliris Picó, Vicent Brotons, Carles Cortés, entre d’altres–, vaig llançar algunes idees, que es limitaven a sintetitzar el que és més que sabut pels estudiosos de l’obra de l’escriptor de Castalla. Per exemple, la doble vessant de la seua dedicació literària: rondallística i de creació original. En totes dues, la seua aportació resulta fundacional i fecundadora, en tant que, tot i existir alguna aportació anterior, la supera i crea les bases per a una continuïtat posterior. Així, en la vessant rondallística, la seua tasca recopil•ladora i recreadora és després seguida per molts altres, d’entre els quals comptem a Alacant amb notables exemples, -em referia especialment al de Ximo G. Caturla.
Pel que fa a la seua obra narrativa original, s’esdevé alguna cosa semblant. A partir de la publicació de les novel•les del Cicle de Cassana, es trenca aquella “aversió a les pròpies imatges” de què parla Fuster. Amb la seua proposta novel•lística, els valencians disposem d’uns referents de ficció on emmirallar-nos, on reconéixer la nostra història. On reconéixer-nos com a poble. Aquest interés per la pròpia realitat com a motiu literari, és un dels llegats més importants d’Enric Valor. I això està molt relacionat amb la seua compilació rondallística, perquè en tots dos casos contribuí decisivament a la creació d’un imaginari nacional.
Una altra de les grans contribucions del llegat literari valorià, és la seua aposta decidida per la varietat valenciana. En això, el seu mestratge ha estat indiscutible, i ha marcat una tendència que a la fi ha resultat dominant en els narradors valencians.
També vaig apuntar que el nostre respecte i agraïment per la seua obra no ens havia d’impedir parlar de les limitacions del seu model narratiu, d’arrel decimonònica: el sentimentalisme, l’idealisme, el didactisme, que potser dificulten el seu accés a un lector actual. Cert que el context en què es va produir la seua obra, la manca d’una tradició sòlida, feien molt complicada la seua connexió amb els corrents contemporanis de la narrativa occidental.
De tot això i de molt més vam parlar en un ambient relaxat i amè. I quan ens en vam adonar ja era d’anar-nos-en. El mes que ve el llegat d’Enric Valor tornarà a prendre vida en la següent tertúlia.

Generació Ikea

Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]