sábado, 13 de julio de 2013

Fuster, Estellés i la resta



Vicent Salvador, “Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània”, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2012.

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar el darrer llibre de Vicent Salvador, i això constitueix, en sí mateix, una bona notícia, perquè en fer-ho ha obert les portes a un autor de gran vàlua i amb una trajectòria dilatada que podríem resumir amb el títol d’un dels seus primers llibres, “La frontera literària”, ja que li agrada moure’s en el territori d’intersecció entre els estudis lingüístics i literaris. Títols com “Fuster o l'estratègia del centaure”, “Per a una anàlisi del discurs” o “Poesia, ciutat oberta” així ho acrediten. “Figures i esbossos” és un recull de procedència diversa que arreplega articles realitzats al llarg dels darrers deu anys. El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: “esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius”. Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. La part més important del llibre l’ocupen algunes de les figures a les quals Vicent Salvador ha dedicat anteriorment una major atenció crítica. Per damunt de tot, Joan Fuster, de qui s’ocupa en set dels setze capítols del total, i en segon terme Vicent Andrés Estellés, protagonista de tres capítols. Entre els textos dedicats a l’assagista de Sueca, destacaríem els dos estudis centrats en “Nosaltres els valencians”, tant en la seua significació nacionalista com en el caràcter híbrid, entre la monografia històrica i l’assaig. També resulta interessant la ràpida panoràmica de l’herència fusteriana en els assagistes actuals o l’espai dedicat a les traduccions d’Albert Camus o Ignazio Silone, que demostren la connexió de Fuster amb el pensament marxista heterodox. Les dificultats de recepció i d’actualització de Fuster a partir de les seues traduccions a d’altres idiomes són també objecte de reflexió. L’última entrada que es dedica a Fuster se centra en l’anàlisi de l’extremada cura lèxica que observem en els seus textos, gens estranya en un escriptor tan conscient del seu ofici. Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, podem llegir-hi tres estudis sobre diferents aspectes de la seua vasta i proteica obra. El primer esbossa la petjada de Neruda, especialment al “Mural de País Valencià”; el segon incideix sobre el procés d’escriptura d’un dels seus llibres capitals, “El gran foc dels garbons”, i l’últim aborda la temàtica de la mort, consubstancial al vitalisme estellesià. La resta de figures analitzades en sengles capítols són Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas i Miquel García Grau. Completen el volum uns articles sobre la didàctica de la literatura que aporten algunes consideracions molt útils per als professionals de l’ensenyament. Resulta especialment rellevant el que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –“lectures de plàstic”, les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als qual cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors. Información, 30 de maig de 2013.  






sábado, 29 de junio de 2013

El món segons Borja





Joan Borja, Café del temps, Bromera, 2013.

És segurament en els llibres memorialístics on es trasllueix de manera més transparent la visió del món del seu autor, el seu tarannà, les seues manies, obsessions, amors i desafeccions. Tot i que no deixa de construir un personatge, l’escriptor de diaris o memòries s’hi mostra més a les clares, sense les màscares distanciadores de la ficció. Això resulta evident una vegada més en Café del temps, el diari amb què tan agradablement ens acabà de sorprendre Joan Borja, mereixedor de la darrera edició del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sota el fil conductor de la contemplació del mar de la seua Altea natal, i el sabor d’un café com a fidel companyia, Joan Borja veu passar la vida al llarg d’un any, i ens fa còmplices de la seua mirada. Els apunts del seu diari segueixen el model canònic en aquesta mena d’obres: apunts biogràfics, esbossos paisatgístics, confessions, aforismes, reflexions, units tots ells per la inconfusible veu de l’autor. Una veu rica, suggerent, amb molts matisos –tants com els colors de la mar que li agrada convocar–, que tant sap polsar les cordes de la nostàlgia com de la celebració, de l'escepticisme com de l'adhesió emfàtica. Són molts els temes que Borja toca en les seues anotacions, però no és difícil constatar-hi una sèrie de recurrències, com ara l'enamorament del paisatge marítim, la reflexió sobre la mort o sobre la desaparició de les formes de vida tradicionals, l’apel·lació al sentit comú o l'arrelament segur en el seu poble i en la seua família. La veu de l’autor té un ferm aliat en el seu estil, ric i seductor, amb forts ecos de la memorialística catalana: Pla en primer terme, en les descripcions paisatgístiques i la relació d’anècdotes, Fuster en la vessant aforística. No són pas males advocacions, i qui més qui menys en el memorialisme o l'assaig català planeja o fustereja. Siga com siga, amb Café del temps Joan Borja ens ha donat una generosa i perdurable dosi de la seua visió del món, la seua singular manera d’estimar i comprendre la vida. Perquè, com el mateix autor diu i ens demostra en el seu llibre, “tot, absolutament tot –per més pròxim i quotidià que ens siga– és incitador i sorprenent si es mira amb ulls, circumstàncies o angles d’innovació”.

viernes, 21 de junio de 2013

L’artista i l’artesà


 


Benjamin Black, Mort a l’estiu, Bromera, 2012.

    D’ençà que l’editorial Bromera publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike, per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a prestigiar-la,  i de l’altra li obre les portes als lectors del  Principat i, de rebot, de  la resta del domini lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira. Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur, A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama. L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les giragonses de la trama: la vídua,  Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en qualsevol moment.  Quin dels dos móns, l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil.  L’autor, doncs, executa amb eficàcia la combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia amb motiu de la  visita a Espanya per a presentar Llum antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black “una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix, creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el seu demiürg. No és gens comú, per exemple,  trobar en una novel·la policiaca descripcions tan poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà, Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer que  la seua lectura siga una veritable delícia  [Caràcters, 62].

 



lunes, 3 de junio de 2013

La consciència de la literatura




Francesc Calafat, “Països de paper”, Afers, 2013.

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris del diaris o en les revistes especialitzades i s’enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d’una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A “Països de paper” l’editorial Afers ha tingut l’encert d’arreplegar una antologia d’articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes –“El País”, “El Temps” i “Caràcters”, principalment–. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L’objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s’organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d’obres, se centra en els clàssics catalans –Joanot Martorell al capdavant– i en les traduccions d’alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l’evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s’hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d’un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l’assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d’altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d’un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l’assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?  Información, 25 d'abril de 2013.   

lunes, 20 de mayo de 2013

Novel·lar la revolta



Tomàs Llopis, “Hi ha morts que pesen cent anys”, Tres i quatre, 2013.

     La novel·la històrica és un gènere que  gaudeix d’una magnífica salut a les lletres valencianes. Hi trobem obres de tota mena, des de les que s’apunten a l’èxit comercial amb l’elaboració d’intrigues més o menys rocambolesques –si hi ha un manuscrit medieval misteriós i una conspiració eclesiàstica tant millor– a les que s’inspiren en fets històrics rellevants per a elaborar un artefacte literari de qualitat. La  novel·la de Tomàs Llopis, guardonada amb el darrer premi Octubre, es troba, clarament, en aquest segon cas. Cert que l’experiència i la trajectòria de l’autor convidava a l’optimisme. El  seu “Curs de narrativa” i els estudis sobre l’obra d’Enric Valor ja ens havien demostrat la solidesa dels seus coneixements, que ara ha decidit posar en pràctica. “Hi ha morts que pesen cents anys” és una obra ambiciosa i complexa, una novel·la coral inspirada en les revoltes populars de la Segona Germania, esdevinguda el 1693.  Tal i com indica el títol, la trama es remunta a cent anys abans, a l’època de l’expulsió dels moriscos, i partir d’aquest acte de violència col·lectiva es congria la maledicció particular dels Facadell, l’estirp protagonista del relat, estructurada en una sèrie d’històries paral·leles: la de Bernat Facadell, últim representant de la nissaga, la del seu oncle, Roc Facadell, narrada a partir d’unes memòries, i, secundàriament, la d’una misteriosa Vídua, que adquirirà sentit al final de la història. Al seu voltant, tot un microcosmos de nobles, batlles, camperols venuts al poder, camperols indignats, capellans, roders, dones fortes, pesta, venjances, passions, misèries... Al fil de les peripècies de la nissaga protagonista se’ns presenten les tensions socials de l’època, sintetitzades en les abusives condicions que el senyoriu imposava a uns camperols que vivien en la misèria i que, tot sovint, patien per a poder alimentar les seues famílies. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou el bandolerisme, que ocupa un espai important en la trama, amb un tractament ben allunyat de les mistificacions. Igualment realista és l’ambientació. L’autor opta per respectar la toponímia original, centrada  en el seu poble natal, Beniarbeig, i continuada per la resta de pobles i paisatges de la Marina i de les comarques centrals. La novel·la de Tomàs Llopis se suma a d’altres importants recreacions del segle XVII valencià, com ara les de Josep V. Escartí  o “El mut de la campana”, de Josep Lozano, i l’episodi de la Segona Germania ha estat també ficcionalitzat, de manera parcial,  en una novel·la recent, “Entre Llops”, d’Eugeni-Adolf Monjo. Adés hem esmentat el coneixement que de l’obra d’Enric Valor posseeix l’escriptor beniarbegí, i creiem que no és arriscat constatar la seua ascendència –especialment, de  “Sense la terra promesa”, la seua obra major–, en la voluntat de crear tot un univers narratiu, així com en la genuïnitat de l’estil, d’un valencià riquíssim i molt treballat literàriament. Amb novel·les com aquesta es dignifica una tradició literària, aquest país de paraules que, malgrat tot, anem construint.   

sábado, 27 de abril de 2013

La rosa de paper


    
                                                           


    Ahir, dia 26 d’abril, es va celebrar a la Universitat d’Alacant l’Encontre de Secundària en Valencià, organitzat per Escola Valenciana. El Museu de la Universitat, que és on es van concentrar els actes, es va omplir de xics i xiques que estudien en línies en valencià de  tota la província d’Alacant.  Entre les moltes activitats que s’hi realitzaren –tallers, actuacions teatrals, karaokes, etc.– hi havia també algunes que homenatjaven Vicent Andrés Estellés, com ara el recital “Estellés, de mà en mà” o l’exposició  que van dur a terme uns alumnes del Grau de  Filologia Catalana, emmarcada dintre de l’assignatura de “Poesia Catalana Contemporània” que jo els impartisc. Els xicons de secundària  que s’hi van convocar  van poder gaudir d’un recorregut atractiu  i  emocionant  per la vida i obra del nostre poeta. Una bona combinació de poemes, vídeos i cançons, units pel fil conductor de la pregunta “Qui és per a tu Estellés”, van demostrar una vegada més la  capacitat de l’autor d’El llibre de meravelles per a arribar a la gent. Marta, Mamen, Ferran i Toni van fer un treball molt bo, i jo n’estic devanit. És la seua  magnífica col·laboració a l’any Estellés, la seua pedra, al capdavall, en aquest mural del País Valencià que entre tots anem construint.  L’exposició acabava amb el poema "La rosa de paper", en l’estremidora  versió de Miquel Gil. Com bé va dir Toni, un dels autors de l’exposició,  la rosa de paper és un símbol de la voluntat de resistència. L’obra d’Estellés és també aquesta rosa de paper, que tenim el deure de transmetre de mà en mà, de generació en generació.

miércoles, 10 de abril de 2013

L’any Espriu


 


Salvador Espriu, Poemes i narracions, Bromera, 2012.
 “Va treballar, però no va omplir mai cap bossa. No va gastar mai gaire salut. Procurava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes”.  D’aquesta manera tan irònica s’imaginava Salvador Espriu el parlament del seu propi sepeli. Ho podem trobar a la narració “Sacerdot” de “Les roques i el mar, el blau”, incorporada a l’antologia de textos confegida amb mà sàvia per Antoni Prats, que ens serveix de pretext per a afegir-nos a la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor. La seua obra, d’una lucidesa sense fissures i tendent a l’hermetisme, semblava predestinar-lo a un públic minoritari, però arran de la publicació el 1960 de “La pell de brau” es va fer més accessible, fins a convertir-se, a contracor, en símbol de la resistència nacional catalana contra les coercions franquistes. Amb el mite de Sepharad, el nom amb què els jueus sefardites anomenaven Espanya, va construir un contundent al·legat a favor de la tolerància i la reconciliació: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills”. No està mal recordar aquests versos en els temps d’incomprensió que corren. Cert que Espriu és molt més que un poeta cívic, és també un satíric que mulla la seua ploma en la tinta àcida de l’esperpent, i és, encara, el poeta elegíac que esbrava la malenconia en versos d’una concisió lapidària: “No estimo/ res mes, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies/ que són passats per sempre”. Tots els registres de la seua poesia estan adequadament representats en aquest llibre, que compta, a més, amb una bona mostra de la seua narrativa, gènere en el qual també excel·lí. Perquè, tal i com ha estat repetidament comentat pels recents panegiristes, la prosa d’Espriu, eclipsada per la inapel·lable fama de la seua poesia, potser en constituesca l’aportació més original a les lletres catalanes. L’estil sintètic i esmolat d’Espriu trobava el motlle òptim en les distàncies curtes, i els reculls de contes  Aspectes i Ariadna al laberint grotesc en són una bona mostra. Del primer destacaríem “La llàstima”, paràbola moral que sintetitza el pessimisme espriuà respecte a la condició humana. Del segon, l’inevitable “Tereseta-que-baixava-les-escales”, narració magistral on recrea l’ambient mariner d’Arenys de Mar, font darrera de la seua inspiració. En els seus breus i densos capítols es condensa un material novel·lesc que en mans d’un altre escriptor s’haguera resolt en carregoses pàgines d’efusions melodramàtiques. D’altres relats mostren l’Espriu més crític amb les injustícies socials, com ara “Tòpic” o “Els subalterns”, tots dos de trista actualitat. Completen la part narrativa del volum la “nouvelle” “Miratge a Citerea”, curiosa exploració  de l’amor lèsbic  i les recreacions mitològiques de “Les roques i el mar, el blau”, on ressonen algunes de les burxadores veus de la petita comèdia humana ideada per l’escriptor: Pulcre Trompel·li, Teresiana Cacao o la inefable Magdalena Blasi, protagonista de l’últim relat del volum. El pròleg d’Antoni Prats, documentat i aclaridor, col·labora de manera eficaç a presentar l’obra i la lectura d’aquest clàssic imprescindible que és Salvador Espriu. [Información, 28-2-2013]