“Diàleg a tres”, amb M. Antònia Oliver

Ahir vaig participar en un “Diàleg a tres” a la Fnac d’Alacant amb M. Antònia Oliver. Són unes activitats que organitza l’AELC per tal d’animar una mica el panorama literari en català al País Valencià i les Illes, que bona falta li fa, especialment per ací baix. L’acte, moderat amb solvència per l’incombustible Carles Cortés va estar animat i bastant concorregut. El moderador ens va llançar una entenimentada bateria de preguntes sobre la nostra tasca d’escriptors. Els orígens creadors, el motiu de la nostra escriptura, el paper de la fantasia en les nostres obres, la importància de la memòria històrica, com veiem el panorama literari actual, els nostres projectes… En fi, la mena de coses de què es parla en aquestes intervencions. Em va fer gràcia comprovar com, salvant totes les distàncies, hi ha certs paral•lelismes entre l’obra de M. Antònia Oliver i la meua: importància de la fantasia en les nostres primeres creacions, derivació posterior cap a la crònica realista ambientada en la postguerra, conreu de la novel•la policíaca... Siga com siga, vaig estar devanit de compartir taula amb una escriptora tan important. I no va ser l’única present a l’acte: també hi van acudir, a més de Carles, Lluís Alpera, Gaspar Jaén i Lliris Picó, tal i com testimonia la foto que encapçala aquesta entrada. En fi, encara que en un principi em fa mandra acudir a aquests actes promocionals, he de reconèixer que resulten molts estimulants, que animen a seguir escrivint, que és del que es tracta.

El novel•lista d’Alacant

Joaquim G. Caturla, Els ulls del gos, 3 i 4, 2010.

La darrera novel•la de Ximo G. Caturla té la virtut de situar-nos de nou en un univers narratiu perfectament reconeixible. Això, sens dubte, és signe d’autenticitat, de fidelitat a uns referents temàtics i estilístics molt consolidats. Si repassem la seua narrativa per a adults –i “Els ulls del gos”, guanyadora del darrer premi Antoni Bru d’Elx, convida a fer-ho– veurem que hi ha un tema que s’hi repeteix molt sovint: el de la lluita contra la solitud, contemplada com un infern d’on els personatges intenten, amb major o menor fortuna, escapar. La cita que encapçala el seu únic volum de relats, titulat significativament Els colors de la solitud, resumeix molt bé el que volem dir: “L’enfer est tout entier dans ce mot: solitude”. Igualment important resulta aquesta temàtica a les novel•les La casa de les flors i L’home de l’estació, protagonitzades, la primera, per una dona fadrina que, en els anys convulsos de la transició democràtica, i ja passada la trentena, cerca el seu lloc en el món i, la segona, per un vell falangista que mentre agonitza rememora, abandonat per la família, els aspectes més truculents del seu passat. També a “Els ulls del gos” ressona aquest potent motiu temàtic. En aquest cas el protagonista és un professor d’institut, Llorenç Planelles, que ja ha tombat la cinquantena, la dona del qual ha mort fa un parell d’anys. La mare malalta i el fill estudiant completen el mapa de la seua desolació. El relat de la lenta superació del dol del professor alterna amb el de la vida en un institut, que l’autor coneix força bé i que ja havia explorat, en clau molt més lleugera, a la novel•la juvenil Tot l’estiu per davant. L’interés de la descripció de la vida escolar es focalitza ara en la problemàtica de l’assetjament, allò que ara s’anomena “Bullying”: Petru, un adolescent d’origen romanés, en serà la víctima, i a través d’ell la trama s’obrira a d’altres possibilitats dramàtiques que propiciaran importants i positius canvis en la vida del protagonista. Molt important és també, en la novel•la que ens ocupa, l’ambientació en la ciutat d’Alacant. Igual que s’esdevenia també en l’obra anterior, Ximo G. Caturla es recrea en la descripció de la seua ciutat, per la qual sent una indubtable estima, i per això mateix, no s’està de criticar-ne la devastació produïda per la desídia o avarícia dels governants: “No li abellia tornar a casa malhumorat. No miraria, doncs, el jardí arrasat de la Diputació, sense hibiscus, violers ni gessamins. S’esforçaria per oblidar els gratacels gegantins on s’estavella i embogeix el vent de la mar. Faria per no veure l’estàtua del polític liberal del segle XIX, de posat elegant, contrastant amb el fons anacrònic i desalienat de la Cruz de los Caídos, d’inconfusible estil postguerrista. Faria els ulls grossos a la verticalitat despietada de construccions altíssimes que havien crescut al costat d’antics edificis senyorials i cases modernistes amb miradors artístics i cúpules de colors”. Com podem comprovar, l’estil del narrador alacantí conserva tota la seua riquesa i precisió. Ximo G. Caturla és un artesà de l’idioma, i ací i allà ens sorprén amb un gir acolorit enmig d’una prosa sempre controlada i elegant. Amb “Els ulls del gos”, doncs, no fa sinó posar una pedra més en l’edifici ja molt consolidat de la seua obra.

[Publicat al diari Información el 28 d'Octubre de 2010]

El llegat literari d'Enric Valor

El tretze d’octubre passat em van convidar a la Delegació de l’Institut d’Estudis Catalans en Alacant, i més en concret a la Biblioteca Enric Valor, per presentar la primera de les “Tertúlies Valorianes” que a partir d’ara s’hi realitzaran cada mes. L’objectiu de les tertúlies és difondre l’obra d’Enric Valor i fomentar-ne l’estudi. Ras i curt: mantindre viu el seu llegat, Amb aquest homenatge l’IEC s’anticipa, amb molt bon ull, als que tenen previstos l’Institut Universitari de Filologia Valenciana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar, enguany, els deu anys de la seua mort, i l’any que ve, els cent del seu naixement. Aquesta unanimitat institucional revela la importància de la persona: Enric Valor és sens dubte una figura clan en la recuperació cultural valenciana en els foscos anys de la postguerra. I això tant en l’àmbit lingüístic com literari.
El tema que vaig proposar, per a aquesta primera tertúlia, era “El llegat literari d’Enric Valor”. I per a donar peu a les intervencions dels companys de tertúlia –Brauli Montoya, director de la Delegació de l’IEC a Alacant, Ximo G. Caturla, Lliris Picó, Vicent Brotons, Carles Cortés, entre d’altres–, vaig llançar algunes idees, que es limitaven a sintetitzar el que és més que sabut pels estudiosos de l’obra de l’escriptor de Castalla. Per exemple, la doble vessant de la seua dedicació literària: rondallística i de creació original. En totes dues, la seua aportació resulta fundacional i fecundadora, en tant que, tot i existir alguna aportació anterior, la supera i crea les bases per a una continuïtat posterior. Així, en la vessant rondallística, la seua tasca recopil•ladora i recreadora és després seguida per molts altres, d’entre els quals comptem a Alacant amb notables exemples, -em referia especialment al de Ximo G. Caturla.
Pel que fa a la seua obra narrativa original, s’esdevé alguna cosa semblant. A partir de la publicació de les novel•les del Cicle de Cassana, es trenca aquella “aversió a les pròpies imatges” de què parla Fuster. Amb la seua proposta novel•lística, els valencians disposem d’uns referents de ficció on emmirallar-nos, on reconéixer la nostra història. On reconéixer-nos com a poble. Aquest interés per la pròpia realitat com a motiu literari, és un dels llegats més importants d’Enric Valor. I això està molt relacionat amb la seua compilació rondallística, perquè en tots dos casos contribuí decisivament a la creació d’un imaginari nacional.
Una altra de les grans contribucions del llegat literari valorià, és la seua aposta decidida per la varietat valenciana. En això, el seu mestratge ha estat indiscutible, i ha marcat una tendència que a la fi ha resultat dominant en els narradors valencians.
També vaig apuntar que el nostre respecte i agraïment per la seua obra no ens havia d’impedir parlar de les limitacions del seu model narratiu, d’arrel decimonònica: el sentimentalisme, l’idealisme, el didactisme, que potser dificulten el seu accés a un lector actual. Cert que el context en què es va produir la seua obra, la manca d’una tradició sòlida, feien molt complicada la seua connexió amb els corrents contemporanis de la narrativa occidental.
De tot això i de molt més vam parlar en un ambient relaxat i amè. I quan ens en vam adonar ja era d’anar-nos-en. El mes que ve el llegat d’Enric Valor tornarà a prendre vida en la següent tertúlia.

Generació Ikea

Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]

Petit indi

Petit indi , de Marc Recha, és, una vegada més, un relat d’iniciació en el món de la maduresa, de pèrdua de la innocència, de descobriment, doncs, del món real. És aquest un tema inesgotable, que sempre m’interessa; sempre, és clar, que aporte alguna cosa personal, autèntica. I ben cert que és el cas d’aquesta pel•lícula. Arnau, el noi protagonista, viu en el seu univers encara infantil, més pròxim als ocells que als humans. Aquesta resistència a créixer és la manera que té d’evadir-se de la dura realitat familiar que ha de suportar, sense pare i amb la mare en la presó. Com un bon salvatge, viu en comunicació amb la naturalesa, dialoga amb els ocells, fa amistat amb les raboses, passeja la seua soledat taciturna entre les illes de vegetació que encara sobreviuen en la perifèria de Barcelona. El tarannà fronterer del xiquet protagonista, en un difícil equilibri entre la innocència infantil i la degradació adulta, és reforçat per l’ambientació del film, situada en un espai liminar entre la ciutat i el camp, amenaçat per noves edificacions, per carreteres i vies de tren. En tots dos casos, es tracta d’una posició insostenible. També l’opció estètica triada, a cavall entre el fresc costumista i la faula, entre la prosa i la poesia, té un caràcter fronterer i arriscat. Arnau fa lliscar la seua fràgil mirada entre l’ estranya família i l’estrany món que li ha tocat en sort, però sempre torna al seu univers imaginari, al recer màgic de la seua soledat. Poc a poc, entre anades a la presó a veure la mare, participacions exitoses als concursos ocellaires i escenes familiars s’insinua la tragèdia. No esperava, però, que adoptara una forma tan violenta. Marc Recha destrossa sense pietat la innocència del nen, i posa a prova la nostra sensibilitat. Cal reconèixer que la catarsi final dota la pel•lícula d’una força incontestable. La vaig veure ahir i encara n’estic afectat. Podia les coses haver anat d’una altra manera? Sens dubte. Hi havia d’altres opcions, menys extremes, menys cruels. Però el nen ha de morir perquè nasca l’home.

Contra la vulgaritat

Quan encara teníem fresques en la memòria les proses dietarístiques de La casa que vull, guardonades recentment amb el premi de la crítica dels escriptors valencians, Enric Balaguer ens ha sorprés amb un nou llibre que no fa sinó arrodonir la seua ja dilatada carrera com a assagista. Amb La vulgaritat ens ofereix un nou lliurament de les reflexions sobre la societat contemporània presents a anteriors volums. És, en aquest sentit, un llibre perfectament coherent amb la seua obra anterior, amb la qual s’engalza sense estridències, a l’hora que hi obre nous camins d’indagació. Si hi ha un tema que unifica els seus assajos és la dissecció de la crisi de valors de la societat occidental i la defensa correlativa de noves formes d’espiritualitat d’arrel oriental. Aquesta recerca d’inspiració orientalista ha adoptat, en els primers llibres, una direcció literària i artística: Ressonàncies orientals (1999) resseguia la petjada de la cultura oriental en escriptors i pintors europeus del segle XX; Contra la modernitat i altres quimeres (2001) aprofundia en l’anàlisi d’aquesta crisi des de dins, tot observant-ne diverses manifestacions extremes, i en La totalitat impossible (2006), per últim, s’endinsava en les conseqüències socioculturals de la postmodernitat a partir del que és un dels seus temes vertebradors: la pèrdua del sentit unitari de l’existència, o ras i curt, la pèrdua de sentit. A diferència dels llibres anteriors, més pròxims a la crítica literària, ací la veu de l’autor adopta una posició moral més ferma, i a més de resseguir les conseqüències més nocives del pensament postmodern i la seua inevitable deriva globalitzadora i consumista, ens ofereix unes alternatives en la línia de la “new age” i la seua nova espiritualitat: el taoisme, l’ecologia, el pensament poètic, el creixement personal... La recuperació, en suma, de la perduda unitat entre cos i esperit, entre individu i societat, entre ésser humà i cosmos. El primer assaig de “La vulgaritat”, que és també, al meu parer, el que en constitueix el nucli conceptual, enllaça directament amb aquesta filosofia, tot i que, potser, amb un to més analític que moralitzador, més atent a la interpretació que al consell. Vivim en un món on la banalitat i la vulgaritat han esdevingut un model de conducta, i això, tal i com ens recorda l’autor al final de la seua reflexió, és una conseqüència més de la pèrdua del sentit del sagrat en el nostre desorientat occident. A la resta d’assaigs del llibre l’escriptor de Guadalest explicita diversos aspectes del món caòtic que en afligeix, donant especial preferència a les seues manifestacions literàries: la crisi de les relacions de parella, els llibres d’autoajuda com a símptoma, l’apologia del present, amb els seus vertiginosos corol•laris d’insatisfacció i desmemòria o el perills de la globalització per a les nacions petites hi són abordats de manera amena i penetrant, amb un bagatge de lectures que contrapuntegen de manera eficaç el seu discurs.

[Publicat a Información el 26 d'agost de 2010]

Memòries d'un europeu

Stefan Zweig, El mundo de ayer, Acantilado.

L’estiu, amb el seus ritmes reposats i disponibilitat ociosa, és època propícia per a eixir-nos de les nostres rutines i obligacions i per a obrir-nos a lectures més substancioses. Les memòries d’Stefan Zweig, El mundo de ayer, han estat, sense cap dubte, el gran descobriment d’aquest estiu. L’any passat va ser Murakami, i el canvi crec que resulta molt significatiu dels canvis que estan produint-se en els meus interessos lectors –i també com a escriptor–, cada volta més escorats cap a l’assaig. En la meua ignorància creia que Zweig era un autor essencialment de novel•les, i he pogut comprovar que és també –o sobretot– un important autor de biografies i assajos. Entre les seus obres de divulgació històrica, figuren algunes de les veus fundacionals de la modernitat: Erasme i Montaigne, entre els antics; Freud, Nietzsche, Hölderlin o Dostoievsky entre el moderns, per citar només els que crec més rellevants. Tot un món a explorar. La porta d’entrada a aquest autor imprescindible han estat, com dic, les seues memòries. Quina vida que va dur, aquest home! Poques biografies com la seua deuen resumir millor la tragèdia del segle XX. Jueu vienés benestant, testimoni privilegiat dels darrers anys d’esplendor de l’imperi austrohungarés i de la seua decadència i extinció, víctima de la persecució jueva per part del regim nacionalsocialista... Va passar de cosmopolita a apàtrida, i pel camí va conèixer alguns dels més importants escriptors de l’època, dels quals ens va deixar retrats fascinants. La nòmina impressiona: Rilke, Freud, Hofmannsthal, Rolland, Verhaeren, Joyce, Gorky, Valéry, per citar-ne els més estentoris. També artistes com Rodin i Richard Strauss, amb qui col•laborà com a llibretista en una de les seues òperes. Són les seues unes memòries essencialment d’escriptor, en què narra el seu procés d’aprenentatge, que com indica el subtítol –memòries d’un europeu-, va íntimament lligat a la seua defensa d’una consciència europea, cosa que en una època que va veure dues guerres mundials, representà propugnar idees pacifistes i haver de patir la incomprensió del seu temps. Exiliat a Brasil en plena guerra mundial –açò ja no apareix a les memòries– no va poder suportar l’allunyament dels seus llibres ni la perspectiva d’una Europa destruïda. El suïcidi fou l’única eixida digna que trobà al seu patiment.