Una veu inoblidable

Jordi Tormo, “Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula”, Sembra Llibres, 2015.

    Enguany es compleixen els vint anys de la mort d’Ovidi Montllor, i els homenatges al polifacètic artista alcoià s’han succeït per tot arreu.  Així, per exemple, s’ha editat un disc que arreplega algunes de les seues cançons més conegudes, “20 anys de vacances / 20 cançons”, que es podia aconseguir amb el diari Ara, i la revista Enderrock ha impulsat un altre disc, “M’aclame a tu, tribut a Ovidi Montllor”, en què diferents cantants versionen algunes de les seues composicions més emblemàtiques. Una altra de les iniciatives que s’ha engegat també enguany és la de la pel·lícula “L’Ovidi: el ‘making of’ de la pel·lícula que mai es va fer”, un documental de ficció produït per Aire de Cinema i Diagonal TV amb la col·laboració de TV3, que comptarà amb la interpretació d’Eduard Fernández en el paper protagonista. Concerts, actes de reconeixement, discos, pel·lícules: mostres tot plegat de la popularitat i la vigència d’un creador imprescindible que no fa sinó créixer amb els anys. Compensació pòstuma a  la marginació miserable a què el van sotmetre els mitjans públics amb l’arribada de la democràcia. La seua veu crítica resultava incòmoda en aquells temps de transaccions polítiques i modernors d’escaiola, i és precisament el caràcter radical de la seua veu el que les noves generacions estimen. El llibre que volem comentar se situa en aquesta mateixa línia de reconeixements. Sembra, editorial de recent creació que compta en el seu catàleg amb llibres com “Lluitant contra l’oblit” de Laura Ballester, on s’aborda l’accident del metro de València, o com “Vertigen”, d’Esperança camps i Empar Marco, que tracta el tancament de Canal 9, l’ha encertat plenament en publicar-lo,  i consolida així la seua línia compromesa amb la part més viva de la cultura valenciana.“Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula” és una aproximació en clau emotiva a la seua vida i obra. Compta, a més, amb un apartat gràfic important que ens desvetlla algunes fotografies inèdites de l’Ovidi més entranyable.

 El llibre es divideix en quatre parts. La primera,“Un creador complet”, constitueix una semblança de l’autor, on se’ns dibuixa la seua trajectòria biogràfica i creativa  tot arreplegant valuosos testimonis de familiars i amics. Les seues principals realitzacions com a cantant i actor de teatre i cinema hi pareixen ressenyades destacant-ne el caràcter aglutinador  d’ “obrer de la cultura”. La segona part, “Ovidi Montllor i la paraula”, presenta una vessant d’Ovidi que ha restat eclipsada per la resta de les seues facetes creatives: la de poeta. Ja sabíem per les lletres de les seues cançons que era un lletrista brillant, que dominava perfectament la retòrica de la indignació i la denúncia, vinculat, pel to col·loquial i directe dels seus versos, amb el moviment del realisme històric. La seua producció poètica, de la qual Jordi Tormo ens en fa un tast i ens n’oferix l’inventari a la fi del volum, corrobora aquesta impressió. També n’amplia els registres, i ens mostra un Ovidi més tendre en els poemes que dedica a les dones de la seua vida. Quedem, això sí, amb ganes de més, de veure tot el material poètic present a l’arxiu de l’autor imprés,  per a poder així gaudir-lo i valorar-lo com es mereix. El bloc tercer del llibre du per títol “Ovidi Montllor i els poetes”, i es dedica a la important tasca duta a terme per Ovidi com a divulgador d’altres poetes, bé com  a musicador dels seus versos, bé com a rapsode. Hi destaquen els discs dedicats a Salvat-Papasseit, Josep M. de Sagarra i Vicent Andrés Estellés. A la relació tan intensa que va mantindre amb aquest darrer es dedica precisament el capítol final del volum. La seua complicitat humana i creativa ha escrit un dels capítols més brillants i perdurables de la cultura catalana. (Información, 27 d'agost de 2015).

Misteriosos assassinats a París

Anna Moner, “El retorn de l’hongarès”, Bromera, 2015.    

   Quatre anys després de “Les mans de la deixebla”, la seua primera novel·la, Anna Moner ha tornat a l’actualitat literària de la mà d’“El retorn de l’hongarès”, obra que aprofundix en el seu particular univers literari i manté amb l’anterior múltiples connexions. De nou l’autora s’interessa per explorar personatges pertorbadors, amb una tirada morbosa vers les experiències extremes. Sara, la forense que coprotagonitza l’obra que comentem, evoca de manera immediata Brunel·la, la delirant i prometeica cirurgiana amb què ens seduí a la novel·la anterior. Com aquesta, Sara està també fascinada per experimentar amb les lleis de la naturalesa fins als límits del monstruós. Però si “Les mans de la deixebla” era essencialment una novel·la d’un sol personatge i una única línia argumental, en aquesta nova proposta la galeria de personatges s’amplia i la trama s’enriqueix amb diversos desenvolupaments temporals. L’acció transcorre entre el París  de finals del segle XIX  i l’actual, tot seguint un motlle genèric de gran èxit popular, com és el thriller d’ambientació històrica. Al llarg de 1897 apareixen una sèrie de cadàvers esquarterats, que seran investigats per Olivier Béziers, inspector en cap de la Policia de Seguretat de París, i per Edmond Locard, metge forense inspirat en el personatge homònim que fou  pioner en l’aplicació de tècniques científiques en les investigacions criminals, conegut com el Sherlock Holmes francés. La relació entre tots dos és una de les troballes de l’obra. Però el personatge que magnetitza tot el relat és l’hongarès del títol, un mag carismàtic de ressonàncies vampíriques, que compta amb l’excitant rèplica d’una Lilith anomenada Dona de Jade. L’altra línia argumental transcorre en el present, i gira al voltant de la ja esmentada Sara, que és la que conclou les investigacions iniciades un segle abans per Béziers i Locard.  L’ambientació en el París  de finals del segle XIX permet  a Anna Moner involucrar en la trama elements extrets de la literatura i l’art decadentista, com ara l’atracció per la mort, la sensualitat morbosa, els paradisos artificials de les drogues, la màgia, l’ocultisme, el monstruós, etc. Un dels principals reclams de la novel·la rau en aquesta ambientació parisenca, que confereix a l’obra un cosmopolitisme molt beneficiós per a les lletres valencianes, que potser tendeixen en excés a mirar-se el melic. L’eficaç documentació permet l’autora recrear de manera versemblant tant el París modernista dels bulevards, la Torre Eiffel i la vida bohèmia, com l’actual, molt més prosaic. L’estil sumptuós i elegant, marca de la casa, brilla especialment en la creació d'atmosferes i en la captació de detalls. Al fil de la trama els personatges reflexionen i ens fan reflexionar sobre qüestions substancioses, com ara l’amoralitat de l’art i de l’artista, entés a la manera romàntica com un demiürg, sobre les relacions entre artifici i realitat o sobre els límits sinistres de la mímesi artística, que ara i adés són vulnerats  per aquest llibre en mostrar-nos la vessant més terrible de l’existència, allà on el mal i la mort ensenyen obscenament el seu rostre. En definitiva, amb “El retorn de l’hongarès”, que ha rebut una molt bona acollida per part de la crítica, Anna Moner fa un pas endavant en la teua trajectòria creadora. Creiem, a més, que aquesta novel·la podria funcionar magníficament com a best seller de qualitat i que bé mereixeria ser traduïda i gaudida pels lectors d’altres llengües. Llibres molt pitjors ho han aconseguit.  Información, 30 de juliol de 2015.  

El Valor de Cèlia i Ricard

 

 

    Dissabte passat, en la Casa Rural Enric Valor de Penàguila, vam viure una emotiva vetllada. La Coordinadora Alcoià i Comtat pel valencià, de la mà de l'incombustible Francesc Gisbert,  va lliurar el I Premi Valor a Celia Ibáñez i Ricard Sancho per la seua tasca de defensa de la nostra cultura. Ells van ser els fundadors de la  llibreria Set i Mig d'Alacant, que en 1974 i al llarg dels anys següents es va convertir en una referencia ineludible per a la literatura en català i punt de trobada dels partits valencianistes. Després del sopar d'homentage va haver una magnífica actuació musical del grup Jazz Acords amb Sofia Moltó. En el transcurs de l'acte es va lliurar als homenatjats un llibre amb algunes col·laboracions literàries i fotografíes de l'època. Aquest que ve a continuació és el meu text:      

 

 

"Per als que ens alimentem també de llibres, les llibreries ocupen un lloc fonamental  en la nostra biografia. De fet, podem resseguir la nostra trajectòria vital fent -ne  l’inventari . La meua primera llibreria, de xiquet, fou una tenda de Benilloba que anomenàvem “la botigueta”. Allí, don Daniel, un dels  mestres del poble, acompanyat per  la seua amable muller,  tenia una petita però selecta col·lecció de llibres i tebeos  dels quals em proveïa. Primer, naturalment, foren els Pulgarcito i els Mortadelo y Filemón, però més tard la cosa es posa seriosa: em vaig comprar les Rimas de Becquer, en una bonica edició il·lustrada que encara conserve, i això em va obrir les portes d’un altre món. Més endavant vaig marxar a Alacant, i allí l’afecció als llibres, lluny de desaparèixer, no va fer altra cosa que augmentar. En Alacant hi havia moltes llibreries per a triar, la majoria ja desparegudes. N’hi ha dues, especialment, que han restat en la meua memòria: Laos, que estava enfront del Portal d’Elx, i Set i mig, no massa lluny d’allí, en un carrer que donava a la Plaça de Correus. Estàvem a finals dels setanta, i eren els anys en què les reivindicacions autonomistes i la defensa de la cultura valenciana es mostraven en plena ebullició. I tocant als llibres en català, Set i mig era una referència ineludible. Quan jo vaig començar a freqüentar-la, a causa sobretot de començar els estudis de Filologia Catalana, Cèlia i Richard ja no la regentaven. Fou més tard, parlant amb ells al poble que em vaig assabentar que foren ells els que la posaren en marxa. Mai no els estaré prou agraït.  Fou en Set i mig que em vaig comprar els primers llibres en català: El llibre de meravelles, de l’Estellés; Nosaltres el valencians, de Fuster, i tota la resta. Segurament fou aleshores quan vaig concebre la insensata idea de contribuir jo també a omplir els prestatges de les llibreries amb algun llibre de collita pròpia. Ara que les velles llibreries tradicionals estan convertint-se en una espècie en perill d’extinció a favor de les asèptiques grans superfícies, és de justícia retre homenatge a aquests dos pioners. Gràcies Cèlia i Richard per la generosa llavor que vau sembrar."       

Realitat i fantasia

Lliris Picó, “Moisés, estigues quiet”, Bullent, 2015.

Carles Cortés, “La clau que obria tots els panys”, Bromera, 2015.

     L’atzar ha fet que coincidisquen en les llibreries les obres de dos escriptors alacantins, Lliris Picó i Carles Cortés. Es tracta de dues novel·les adscrites al calaix de sastre de l’anomenada literatura juvenil. En el cas de la novel·la de Lliris Picó “Moisés, estigues quiet”, ve avalat pel prestigiós premi Enric Valor de narrativa juvenil. “Moisés, estigues quiet” conta la història d’un xiquet hiperactiu –bé, amb TDAH: Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, tal i com se’ns precisa a la novel·la–. A partir del relat del mateix Moisés, coneixem com és la seua particular manera d’estar en el món, els problemes que li ocasiona i la forma tan positiva i simpàtica que té d’afrontar-los. La seua veu, d’una versemblança i naturalitat extraordinàries,  és sens dubte una de les grans troballes de l’obra, i  genera l’adhesió lectora des del primer moment. Entre els centres d’atenció del nen estan, naturalment, la família i les xiques. Perquè Moisés ja està en una edat que comença a interessar-se per les coses de l’amor: “Quan anàvem a cinqué de primària, la Joana em va preguntar en una carta si volia ser el seu nuvi i jo li vaig dir que sí (encara que a mi qui més m’agradava era la Clàudia) i em pense que des d’aquell moment les pessigolles a la pell i a l’estómac han anat augmentant, sobretot en els darrers mesos”. Pel que fa a la família, la mare adoptiva –perquè Moisés és un nen adoptat–, darrere de la qual s’endevina la personalitat de l’escriptora, juga un paper important, així com els seus germans. Malgrat l’orientació juvenil de text, “Moisés, estigues quiet” pot ser gaudit per qualsevol lector, i especialment per aquells  interessats en valors com la tolerància i el respecte a la diferencia.  

     

 

      Pel que fa a “La clau que obria tots els panys”, de Carles Cortés, representa un gir inesperat dins de la seua trajectòria com a novel·lista, que fins ara s’havia centrat en la indagació de la femineïtat. Es tracta d’un relat inserit clarament dins del gènere fantàstic. Carles Cortés hi crea un espai imaginari, l’illa d’Incastruç, on regeixen unes normes –la Norma– molt particulars. Per exemple, no està permés consumir vi emmelat abans dels vint anys, no està permés festejar amb una persona de l’altre sexe o viatjar fora de l’illa fins als trenta, etc. Toni, el jove protagonista, desafiarà aquestes normes i viurà una sèrie d’aventures que transformaran per sempre més la seua vida. En el viatge que decideix emprendre comptarà amb l’ajut d’un amulet màgic, que l’ajudarà a trobar el seu camí. “La clau que obria tots els panys” és, doncs, una novel·la d’iniciació que, a la manera de les rondalles meravelloses, implica la superació d’una sèrie de proves que duen aparellades un procés de maduració psicològica, dins del qual ocupa un lloc fonamental el rebuig dels sentiments tòxics –por, enveja, odi, gelosia, ràbia– i l’adhesió als sentiments positius –l’amor, la sinceritat, l’honestedat. Tot i comptar amb una llarga tradició de literatura popular al darrere que el forneix de motius argumentals i personatges, la construcció d’un món imaginari requereix d’un important treball literari que Carles Cortés resol de manera efectiva. En posarem un exemple, centrat en el moment en què el protagonista es troba a l’interior d’una cova plena de portes, i entre elles ha de trobar la que l’ha de treure d’aquell atzucac: “Va observar minuciosament les portes. N’hi havia més d’un centenar. La seua veu ressonava en la caverna. La desolació del jove era completa. Estava sol i no el podia ajudar ningú”. El llibre compta amb el complement gràfic d’un mapa d’aquesta illa encantada, així com d’una sèrie d’il·lustracions que col·laboren a visualitzar els seus curiosos escenaris i habitants.  (Información, 28 de maig de 2015)                                      

La guerra dels avis

 

Vicenç Villatoro, Un home que se’n va, Proa, 2014, 667 p., 21€.

 

     No és la primera vegada que Vicenç Villatoro aborda el tema de la guerra civil. Ja el 2001 ho va fer en forma de novel·la en La ciutat del fum, on ordia una trama en què els fantasmes de la guerra afloraven, vint anys després, en forma de venjança. També, a la manera de Juan Marsé, hi trobàvem un personatge que tornava a la seua ciutat, Terrassa amb tot de comptes pendents a resoldre. Hi apuntaven alguns dels temes que ara desenvoluparà de manera més extensa i madura, sense la crossa de la ficció,  entre ells, la voluntat de comprendre les raons de tots els personatges i  d’indagar en  els orígens familiars. Un home que se’n va és un llibre ambiciós i extens –més de sis-centes pàgines–, que ha ocupat el seu autor al llarg de set anys. Aquesta dedicació ja dóna fe de la honestedat i convicció del seu propòsit, palpable en el detallisme obsessiu amb que mira de reconstruir i comprendre la història del seu avi, tant amb documents escrits com fotogràfics. Vicente Villatoro Porcel, tal i com el títol indica, va marxar del poble cordobés Castro del Río l’estiu de 1950, en direcció a Terrassa, quan tenia més de seixanta anys. Les causes d’aquesta fugida cal cercar-les, tal i com l’autor ens explica, en la brutal repressió que va patir al llarg de la guerra i la postguerra. En el primer cas, a mans dels anarquistes; en el segon, dels falangistes i de l’aparell repressor franquista. Comerciant de teixits, home liberal, regidor moderat d’esquerres compromés en el Comite del Front Popular quan va esclatar la guerra i el poble es va col·lectivitzar, s’hi va trobar al mig dels dos focs creuats, i va estar a punt de ser afusellat pels dos bàndols. La justícia franquista, però, el va condemnar a mort i finalment se li va commutar la pena a cadena perpètua. L’any 1944 surt del penal de Burgos en llibertat condicional. Ni ell és el mateix, ni ho és el seu poble. S’havia convertit en “un home viu tocat per la mort”. La guerra ha deixat a Castro com a la resta d’Espanya un rastre de por i misèria, sobretot en els vençuts. Impossible viure-hi amb aquell estigma. Uns anys després, quan per fi li concedeixen la rescissió de la condemna, decideix començar de nou lluny d’allí. I no parlar-ne mai més. Aquesta és, succintament la seua història. Una història que mereixia ser contada i que el bon ofici del seu nét ha permés que puguem conéixer. Cert que hi ha en la  indagació de Vicenç Villatoro el desig de justícia històrica que guia a  la generació dels néts dels vençuts, però tal i com es  repeteix sovint al text, les motivacions principals  tenen també –o sobretot– a veure amb la recerca de la pròpia identitat: “Per què va marxar?” –es demana l’autor. “I potser d’aquesta pregunta en pengen d’altres, de seves i de mon pare i dels meus fills. De meves també. Sobre qui sóc i qui no sóc. Sobre quina és la meva tribu, si és que en tinc alguna”. El trauma de la guerra, reprimit per les víctimes i els seus fills, emergeix en els néts en forma d’estranyament. Per a saber qui és ell mateix  l’autor sent la necessitat d’arribar al fons del que li va passar a l’avi. Es per a donar resposta al silenci d’aquell home ferit en l’ànima que va haver de marxar del seu poble que Vicenç Villatoro ha escrit aquest llibre tan commovedor com necessari. [Información, 30 d'abril de 2015]  

 

Cartografia de la desolació

 

Francesc Serés, “La pell de la frontera”, Quadern Crema, 2014.

    Els pobles del Baix Cinca i del Segrià, en la frontera entre Lleida i Saragossa, han vist com els darrers anys una munió d’emigrants omplien els seus camps i carrers, atrets per la feina que els donaven els conreus de fruita. Les allaus successives d’algerians, marroquins, gambians, senegalesos, búlgars, ucraïnians i d’altres fugitius de la misèria dels seus països han  transformat de manera  indeleble el paisatge i la vida de la gent d’aquelles terres. És de tot això que parla “La pell de la frontera”, el darrer llibre de Francesc Serés. L’autor, natural de Saidí, un poble de la zona, ha viscut en primera persona totes aquestes mutacions, i ha dedicat vint anys a recopilar informació sobre la vida dels emigrants i les seues relacions amb els natius de la comarca. A la fi de tanta feina,  reconeix la impossibilitat de poder configurar una història unitària que done compte de la  complexitat del fenomen. Per això ha optat per dur a terme una aproximació més documental que no ficcional, amb cert aire de llibre de viatges. “Hi ha tantes coses que ningú no pot saber… -diu.  Tot el que podem fer és envoltar-les, intentar acotar-les i descriure-les des de llocs que no sabem si podrem tornar a situar”. La totalitat se’ns escapa, i sols és possible la seua  fragmentació en  històries  minúscules: les catorze que conformen el llibre. Per exemple, la que  l’obre, “Petita història de les històries sense història”, que parla del Juli, un pagés que vivia sol amb sa mare malalta, fins que acollí un noi marroquí, el Hakeem, que vagava pels camps mort de gana. Després arribà Fatima, sa mare, i un anys més tard, l’Ashdin, el seu marit. Aquella família donà alegria a la seua vida solitària, fins que un dia, sense un motiu clar, desaparegueren, deixant un gran buit en la casa. O la que se’ns conta a “Cada ocell és una illa” –Serés sempre ha tingut molt bona mà per als títols– de l’home d’Alcarràs que una nit de reis regalà corders als emigrants perquè  li feien nosa, al corral on els tenia anaven a construir pisos. O a “Illes sense tresors”, protagonitzada per Majeed, un argerià abandonat en un corral als afores de Saidí, sense papers ni possibilitat de tindre’n, atarpat en un bucle burocràtic, en terra de ningú, en temps de ningú, vivint de la caritat de la gent del poble. La voluntat documental es fa palesa en l’ús de fotografies que ens mostren el paisatge de la desolació on malviuen els emigrants, especialment palés en la secció que du l’irònic títol de “Petit manual d’interiorisme i d’arquitectura efímera”: tendals, ruïnes, canyissos, bidons, magatzems abandonats plens d’andròmines i brossa. Les històries es multipliquen, amb la voluntat d’explicar l’inexplicable, la tremenda injustícia que presideix el món. Haver nascut a una banda o a l’altra del Mediterrani condiciona totalment  el teu destí. Serés hi veu un signe de la fragilitat del nostre benestar, de la falsa prosperitat del món occidental: “demà podem ser nosaltres els que carreguem les canyes, i també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure”. La presència de l’autor és constant a tot el llibre, recorrent els camins de la ribera del Segre per a parlar amb els emigrants, parlant amb uns i altres, interessant-se pels seus problemes,  visitant les instal·lacions del Desert Festival dels Monegres... Serés actua com una mena d’explorador d’aquest territori exòtic en què s’ha convertit la seua comarca. Meitat sociòleg,  meitat antropòleg, mira de comprendre què dimonis hi ha passat. I ho fa, com sempre, d’una manera honesta, amb un estil intens i sobri alhora, intel·ligent en les anàlisis, plàstic en les descripcions, viu en els diàlegs. En les seues mans la realitat esdevé la millor matèria literària.  [Información 26 de març]     

 

 

 

 

 

Cadàvers a l’armari

Lluís Llach, “Les dones de la principal”, Empúries, 2014.

     Dos anys després del seu debut  en el terreny de la novel·la amb “Memòria d’uns ulls pintats”, Lluís Llach reincideix amb un nou títol. I cal dir que les bones sensacions que ens va deixar  aquell primer lliurament es confirmen ara amb escreix. “Les dones de la principal” és una novel·la que es llig amb gust, que administra de manera eficaç la informació per tal de mantindre la  intriga i que mostra una important capacitat per a captar els detalls ambientals, finesa psicològica i, com ja s’esdevenia en l’obra anterior, una notable traça a l’hora de cisellar la frase, amb tirada cap als  períodes llargs i sumptuosos i el lèxic culte, fins i tot en boca de personatges que resultarien més versemblants amb un model de llengua més baix. L’estil clàssic té el seu correlat en el motlle genèric en què s’adscriu, un dels més populars i que, en les seues versions més elaborades, ha donat alguns dels resultats més il·lustres de la història de la literatura: el melodrama familiar. La novetat rau ací en que la novel·la familiar es presenta empeltada d’un altre gènere que gaudeix a hores d’ara del favor pel gran públic: la novel·la policíaca. El projecte creatiu de Lluís Llach s’inscriu doncs dintre de la literatura popular de qualitat. L’argument gira al voltant d’una saga familiar de pròspers vinaters que tenen la seua casa pairal ­– la Principal del títol- en l’imaginari poble de Pous, pertanyent a la no menys inventada comarca de l’Abadia. El protagonisme és marcadament femení. La primera matriarca és Maria Roderich, que després de viure una bella història d’amor amb Narcís Magí, un home bohemi i lliberal, es convertí en una de les dirigents locals de la Falange. La seua relació és la més seductora del llibre, i sembla que l’editor deu pensar el mateix, perquè la fotografia triada per a la portada s’hi refereix explícitament. La segona dona forta d’aquesta estirp és Maria Magí, que visqué també una intensa relació passional, en aquest cas de tons més morbosos,  amb Llorenç Costa. La tercera Maria és la solitària Maria Costa, darrera representant de la nissaga. A aquest trio cal unir Úrsula, criada  que exerceix de catalitzadora i narradora insomne dels passatges  més foscos de la família, amb una mena de relats autònoms en forma de somni, rondalla o conte. La tria del nom d’Úrsula, unit al  model de nissaga familiar de tres generacions, al llenguatge profús i a les puntuals irrupcions de realisme màgic ens duen a pensar, no sé si equivocadament, en un homenatge encobert a “Cien años de soledad”, de García Márquez. Tot i que les  històries creuades de les protagonistes recorren la història sencera del segle XX, l’eix de l’argument gira al voltant de la immediata postguerra. El 1940 Úrsula rep la visita d’un inspector de policia interessat a resoldre un crim esdevingut el 18 de juliol de 1936. La data, resulta ben significativa. La investigació del crim corre paral·lela a les històries familiars, i poc a poc se’ns va desvetllant el tèrbol misteri. El context històric perd ací importància respecte a la novel·la anterior, en què Lluís Llach mostrava una actitud més compromesa amb la memòria històrica de la República, la Guerra Civil i la Dictadura. Ara és un mer escenari per a la seua fabulació. Una fabulació que alberga, també, exercicis metaliteraris i una sorprenent irrupció final. [Información, 26-2-2015]