La consciència de la literatura

Francesc Calafat, “Països de paper”, Afers, 2013.

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris del diaris o en les revistes especialitzades i s’enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d’una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A “Països de paper” l’editorial Afers ha tingut l’encert d’arreplegar una antologia d’articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes –“El País”, “El Temps” i “Caràcters”, principalment–. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L’objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s’organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d’obres, se centra en els clàssics catalans –Joanot Martorell al capdavant– i en les traduccions d’alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l’evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s’hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d’un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l’assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d’altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d’un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l’assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?  Información, 25 d'abril de 2013.   

Novel·lar la revolta

Tomàs Llopis, “Hi ha morts que pesen cent anys”, Tres i quatre, 2013.

     La novel·la històrica és un gènere que  gaudeix d’una magnífica salut a les lletres valencianes. Hi trobem obres de tota mena, des de les que s’apunten a l’èxit comercial amb l’elaboració d’intrigues més o menys rocambolesques –si hi ha un manuscrit medieval misteriós i una conspiració eclesiàstica tant millor– a les que s’inspiren en fets històrics rellevants per a elaborar un artefacte literari de qualitat. La  novel·la de Tomàs Llopis, guardonada amb el darrer premi Octubre, es troba, clarament, en aquest segon cas. Cert que l’experiència i la trajectòria de l’autor convidava a l’optimisme. El  seu “Curs de narrativa” i els estudis sobre l’obra d’Enric Valor ja ens havien demostrat la solidesa dels seus coneixements, que ara ha decidit posar en pràctica. “Hi ha morts que pesen cents anys” és una obra ambiciosa i complexa, una novel·la coral inspirada en les revoltes populars de la Segona Germania, esdevinguda el 1693.  Tal i com indica el títol, la trama es remunta a cent anys abans, a l’època de l’expulsió dels moriscos, i partir d’aquest acte de violència col·lectiva es congria la maledicció particular dels Facadell, l’estirp protagonista del relat, estructurada en una sèrie d’històries paral·leles: la de Bernat Facadell, últim representant de la nissaga, la del seu oncle, Roc Facadell, narrada a partir d’unes memòries, i, secundàriament, la d’una misteriosa Vídua, que adquirirà sentit al final de la història. Al seu voltant, tot un microcosmos de nobles, batlles, camperols venuts al poder, camperols indignats, capellans, roders, dones fortes, pesta, venjances, passions, misèries... Al fil de les peripècies de la nissaga protagonista se’ns presenten les tensions socials de l’època, sintetitzades en les abusives condicions que el senyoriu imposava a uns camperols que vivien en la misèria i que, tot sovint, patien per a poder alimentar les seues famílies. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou el bandolerisme, que ocupa un espai important en la trama, amb un tractament ben allunyat de les mistificacions. Igualment realista és l’ambientació. L’autor opta per respectar la toponímia original, centrada  en el seu poble natal, Beniarbeig, i continuada per la resta de pobles i paisatges de la Marina i de les comarques centrals. La novel·la de Tomàs Llopis se suma a d’altres importants recreacions del segle XVII valencià, com ara les de Josep V. Escartí  o “El mut de la campana”, de Josep Lozano, i l’episodi de la Segona Germania ha estat també ficcionalitzat, de manera parcial,  en una novel·la recent, “Entre Llops”, d’Eugeni-Adolf Monjo. Adés hem esmentat el coneixement que de l’obra d’Enric Valor posseeix l’escriptor beniarbegí, i creiem que no és arriscat constatar la seua ascendència –especialment, de  “Sense la terra promesa”, la seua obra major–, en la voluntat de crear tot un univers narratiu, així com en la genuïnitat de l’estil, d’un valencià riquíssim i molt treballat literàriament. Amb novel·les com aquesta es dignifica una tradició literària, aquest país de paraules que, malgrat tot, anem construint.   

La rosa de paper

    

                                                           

    Ahir, dia 26 d’abril, es va celebrar a la Universitat d’Alacant l’Encontre de Secundària en Valencià, organitzat per Escola Valenciana. El Museu de la Universitat, que és on es van concentrar els actes, es va omplir de xics i xiques que estudien en línies en valencià de  tota la província d’Alacant.  Entre les moltes activitats que s’hi realitzaren –tallers, actuacions teatrals, karaokes, etc.– hi havia també algunes que homenatjaven Vicent Andrés Estellés, com ara el recital “Estellés, de mà en mà” o l’exposició  que van dur a terme uns alumnes del Grau de  Filologia Catalana, emmarcada dintre de l’assignatura de “Poesia Catalana Contemporània” que jo els impartisc. Els xicons de secundària  que s’hi van convocar  van poder gaudir d’un recorregut atractiu  i  emocionant  per la vida i obra del nostre poeta. Una bona combinació de poemes, vídeos i cançons, units pel fil conductor de la pregunta “Qui és per a tu Estellés”, van demostrar una vegada més la  capacitat de l’autor d’El llibre de meravelles per a arribar a la gent. Marta, Mamen, Ferran i Toni van fer un treball molt bo, i jo n’estic devanit. És la seua  magnífica col·laboració a l’any Estellés, la seua pedra, al capdavall, en aquest mural del País Valencià que entre tots anem construint.  L’exposició acabava amb el poema "La rosa de paper", en l’estremidora  versió de Miquel Gil. Com bé va dir Toni, un dels autors de l’exposició,  la rosa de paper és un símbol de la voluntat de resistència. L’obra d’Estellés és també aquesta rosa de paper, que tenim el deure de transmetre de mà en mà, de generació en generació.

L’any Espriu

 

Salvador Espriu, Poemes i narracions, Bromera, 2012.

 “Va treballar, però no va omplir mai cap bossa. No va gastar mai gaire salut. Procurava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes”.  D’aquesta manera tan irònica s’imaginava Salvador Espriu el parlament del seu propi sepeli. Ho podem trobar a la narració “Sacerdot” de “Les roques i el mar, el blau”, incorporada a l’antologia de textos confegida amb mà sàvia per Antoni Prats, que ens serveix de pretext per a afegir-nos a la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor. La seua obra, d’una lucidesa sense fissures i tendent a l’hermetisme, semblava predestinar-lo a un públic minoritari, però arran de la publicació el 1960 de “La pell de brau” es va fer més accessible, fins a convertir-se, a contracor, en símbol de la resistència nacional catalana contra les coercions franquistes. Amb el mite de Sepharad, el nom amb què els jueus sefardites anomenaven Espanya, va construir un contundent al·legat a favor de la tolerància i la reconciliació: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills”. No està mal recordar aquests versos en els temps d’incomprensió que corren. Cert que Espriu és molt més que un poeta cívic, és també un satíric que mulla la seua ploma en la tinta àcida de l’esperpent, i és, encara, el poeta elegíac que esbrava la malenconia en versos d’una concisió lapidària: “No estimo/ res mes, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies/ que són passats per sempre”. Tots els registres de la seua poesia estan adequadament representats en aquest llibre, que compta, a més, amb una bona mostra de la seua narrativa, gènere en el qual també excel·lí. Perquè, tal i com ha estat repetidament comentat pels recents panegiristes, la prosa d’Espriu, eclipsada per la inapel·lable fama de la seua poesia, potser en constituesca l’aportació més original a les lletres catalanes. L’estil sintètic i esmolat d’Espriu trobava el motlle òptim en les distàncies curtes, i els reculls de contes  Aspectes i Ariadna al laberint grotesc en són una bona mostra. Del primer destacaríem “La llàstima”, paràbola moral que sintetitza el pessimisme espriuà respecte a la condició humana. Del segon, l’inevitable “Tereseta-que-baixava-les-escales”, narració magistral on recrea l’ambient mariner d’Arenys de Mar, font darrera de la seua inspiració. En els seus breus i densos capítols es condensa un material novel·lesc que en mans d’un altre escriptor s’haguera resolt en carregoses pàgines d’efusions melodramàtiques. D’altres relats mostren l’Espriu més crític amb les injustícies socials, com ara “Tòpic” o “Els subalterns”, tots dos de trista actualitat. Completen la part narrativa del volum la “nouvelle” “Miratge a Citerea”, curiosa exploració  de l’amor lèsbic  i les recreacions mitològiques de “Les roques i el mar, el blau”, on ressonen algunes de les burxadores veus de la petita comèdia humana ideada per l’escriptor: Pulcre Trompel·li, Teresiana Cacao o la inefable Magdalena Blasi, protagonista de l’últim relat del volum. El pròleg d’Antoni Prats, documentat i aclaridor, col·labora de manera eficaç a presentar l’obra i la lectura d’aquest clàssic imprescindible que és Salvador Espriu. [Información, 28-2-2013]           

De la globalització i les seues misèries

 

 

Jovi Lozano-Seser, “Últimes existències”, Bromera, 2012.

 Vivim temps difícils, i la literatura no en resta aliena. La crisi que tenalla  l’economia mundial ha ocasionat multitud de víctimes directes o col·laterals arreu del món, des dels nuclis financers de les metròpolis fins a l’extraradi dels més amagats racons del món. En l’economia globalitzada, ningú no escapa als  seus devastadors efectes. I és de tot açò que ens parla el darrer llibre de contes de Jovi Lozano-Seser. El jove autor ondarenc, especialitzat en la narrativa breu, fa ús del procediment de les històries encadenades per a dibuixar els efectes de la crisi arreu del món, amb una voluntat cosmopolita que recorda la mampresa no fa massa per Xavi Sarrià a “Històries del paradís”. Un dels principals problemes que presenten els llibres de contes, el de la unitat del conjunt, restà doncs ben resolt amb aquest fil conductor. Una altra qüestió conflictiva en aquest tipus de llibres, com és la del manteniment del to general, presenta més oscil·lacions. El llibre s’obre amb “Assaig d’aniversari a l’entrada de Madoff Securities”, una brillant ficcionalització de la monumental fallida de l’imperi de Bernard Madoff , que, com és ben sabut, fou l’aperitiu del crack  financer posterior. A partir d’aquesta pedra llançada a l’estany de l’economia mundial, les ones expansives van estenent-se arreu del món en la resta dels relats, i afecten, en els tres següents, a un inversor japonés,  un pescador grec i un executiu alemany. Finalment, els efectes de la crisi arriben també a Espanya, amb el relat “Els tres porquets”, un enginyosa paròdia de la popular rondalla, protagonitzada ara per tres immigrants vinguts de Colòmbia al caliu del boom immobiliari espanyol. Els dos relats següents se centren ja en la realitat valenciana, i més en concret, en l’anomenada “generació perduda”: la dels joves condemnats a l’atur o a l’emigració.  En un d’ells, “Retrat de generació perduda amb supermercat al fons”, dos universitaris que treballen com reposadors en un supermercat parlen de la seua problemàtica situació laboral i el negre futur que els espera. És potser el relat menys elaborat narrativament, i on la voluntat de denúncia s’expressa de manera més crua. També resulta evident aquesta explicitació del missatge crític en “Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra”, on assistim a un significatiu diàleg entre una  valenciana i un italià emigrats a Suècia que deixa caure perles com aquesta: “La política ja no existeix. És tot com un simulacre de democràcia. Els mercats condueixen en Rolls-Royce mentre els polítics beuen xampany darrere els vidres blindats abans o després d’anar-se’n de putes”. Clou el llibre un relat sobre l’ascensió i caiguda d’una noia calabresa que acaba soterrant els seus somnis de celebritat a Villa Certosa. Jovi Lozano posseeix una prosa àgil, detallista i imaginativa, i aconsegueix, en línies generals, un equilibri efectiu en el sempre difícil maridatge entre literatura i compromís social. Esperarem doncs amb interés les seues noves creacions.   (Información, 31 de gener de 2012).

 

Els desastres de la guerra

Albert Sánchez Piñol, “Victus. Barcelona 1714”, La Campana, 2012.

    La darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol –la primera escrita en castellà–  ha arribat amb el do de l’oportunitat. El seu monumental relat de la Guerra de Successió, culminat amb el setge de Barcelona i la devastadora entrada a la ciutat de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, ha coincidit amb la multitudinària diada i les recents eleccions catalanes en clau soberanista. Potser això n’haja afavorit les vendes, però en qualsevol cas estem davant d’una magnífica novel·la, que en vora sis-centes pàgines dóna compte de la llarga guerra que enfrontà mitja Europa i acabà per entronitzar a Felip V com a rei d’Espanya, amb la conseqüent pèrdua de les llibertats i les lleis de Catalunya i de la resta de territoris de l’antiga corona d’Aragó. A causa de la seua significació nacional, la Guerra de Successió ha estat objecte de moltes novel·les històriques. Autors importants com Alfred Bosch a 1714 o Jordi Mata a Un cadàver exquisit l’han tractada en els darrers anys, i enguany mateix Jaume Clotet i David de Montserrat hi han tornat amb l’exitosa  “Lliures o morts”. Victus és, doncs, l’última baula –la penúltima, hauríem de dir– d’una llarga tradició de novel·les històriques inspirades en els tràgics fets del 1714. I la seua és una visió, tal i com el seu autor indica, feta des de davall, des del poble català, que en fou el veritable protagonista. Una visió que deixa molt mal parades tant les classes dirigents catalanes, que pecaren d’una gran ineptitud, com les potències internacionals que abandonaren Catalunya a la seua sort o el despietat exèrcit borbònic i la seua política de terra cremada. La història està contada per Martí Zuviria, ajudant general del General de Villaroel. Són les seues memòries, dictades al final de la seua vida a Viena, les que donen forma a la novel·la. Sánchez Piñol segueix el recurs, tan freqüent entre les novel·les històriques, de situar el seu personatge en els escenaris més importants dels esdeveniments històrics. El treball de documentació, d’altra banda, ha estat molt important, i la novel·la, per fantasiosa que semble de vegades, respecta la veritat dels fets externs. La gran novetat de l’aproximació de Sánchez Piñol a la Guerra de Successió és el tractament en clau humorística de molts moments del relat. Hi col·labora de manera decisiva el caràcter irreverent i vital  del narrador protagonista, Martí Zuviria, que reparteix llenya crítica a tort i a dret. De fet, en molts moments, la història pren un divertit aire de novel·la picaresca, amb “el bueno de Zuvi” fent la viu viu entre els desastres de la guerra. Acaba per resultar un personatge entranyable, que segons ha anunciat l’autor, tindrà més recorregut en la pròxima novel·la. També resulta determinant en l’amenitat del conjunt el seu to aventurer, que li imprimeix, com a la resta de novel·les de l’autor, un ritme trepidant. En aquest sentit, resulta curiosa la tirada d’Albert Sánchez Piñol vers el tema dels setges. Ja en el seu primer gran èxit, la multitraduïda La pell freda, l’assalt dels “granotots” jugava un paper central, i en Pandora al Congo, la segona novel·la, hi reincidia amb l’atac de les criatures sorgides de l’interior de la terra. Les tècniques i vicissituds de la poliorcètica –l’art de fortificar i expugnar ciutats– apreses per Martí Zuviria ocupen de nou un paper central en la seua ficció. Amb aquesta novel·la Albert Sánchez Pinyol aconsegueix la seua obra més ambiciosa. Amb les traduccions que ja estan en curs i les que de segur arribaran, contribuirà a popularitzar en el món el drama històric del poble català.         

 

Una novel·la actual

 

Xavier Aliaga, “Vides desafinades”, Ed. 62, 2011
 

La narrativa de Xavier Aliaga s’ha caracterizat, des dels seus inicis, per la voluntat de reflectir la realitat actual. Si en les dues primeres novel·les –“Si no ho dic rebente” (2005) i “Els neons de Sodoma” (2008)– l’autor optava pel registre satíric, en “Vides desafinades” es decanta  per un tractament dramàtic. Un clar indici d’aquest gir és la importància que adquireix al llarg de “Vides desafinades” el tema  de la violència de gènere, que a la fi resultarà determinant en el desenvolupament de la trama. El tractament dels personatges també ha experimentat un canvi substancial, en tant que hem passat de la caricatura a l’aprofundiment psicològic. De fet, un dels punts més forts de “Vides desafinades” el constitueix l’estructuració en una sèrie de monòlegs que vehiculen el punt de vista dels seus desorientats protagonistes. Aliaga té una indubtable habilitat per a fer versemblant el flux de les seues consciències, amb un llenguatge ràpid, natural, que no defuig, quan cal, el col·loquialisme. La facilitat per a construir les veus narratives fa que els personatges ens resulten molt pròxims, i que quan els abandona al final de cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra, ens acomiadem d’ells amb recança. Reïx, a més, a dotar els diàlegs i l’acció d’un ritme ràpid, trepidant de vegades, molt d’acord amb els paràmetres de lectura actuals. Aquesta opció d’escriptura, unida a la representativitat generacional i a la importància de la música rock, pot afavorir sens dubte la seua popularitat entre un públic lector jove, cosa gens menystenible en un mercat com el valencià, amb uns índexs de lectura tan esquifits. Les parelles protagonistes tenen en comú el fet de trobar-se instal·lats en la trentena, quan la inconsciència de la joventut comença a trontollar i arribà l’hora de prendre les decisions que han de conduir cap a allò que convenim a anomenar la maduresa. La disparitat de criteris i de ritmes vitals ocasiona, inevitablement, un seguit de conflictes en els personatges i  hi ha, a més, la crisi econòmica, que condiciona negativament la seua vida. Això resulta especialment clar en el cas de Vicki i Marta, que lluiten per tirar endavant una discogràfica independent amb el llançament d’un nou i prometedor grup. O en el de Francesc i Gerard, que treballen per una empresa informàtica amenaçada de tancament. Al voltant d’aquests quatre personatges, de les seues anades i vingudes sentimentals i la seua problemàtica existència, s’arma aquest llegidor relat, que potser hauria resultat més redó si hagués sabut esquivar, cap a la part final, una certa tirada melodramàtica.  [Información, 29-11-2012]