Literatura i erotisme

 

 

Xavier Mínguez, “La flor de Hanako”, Bromera, 2012

    El premi de literatura eròtica La Vall d’Albaida s’ha consolidat, en els seus dèneu anys d’existència, com el principal referent, dins del seu gènere, de les lletres catalanes. De fet, és l’únic premi dins de l’àmbit català consagrat a la literatura eròtica. Té molt de sentit que aquest reducte de llibertat i atreviment sexual tinga lloc a terres valencianes, on existeix tota una tradició de tractament desimbolt de les coses de l’entrecuix des de les lletres medievals fins a l’actualitat. Això ens singularitza i distingeix de la circumspecció pròpia dels nostres veïns del nord. Si repassem la nòmina de guanyadors d’aquest premi, podem observar la presència de figures reconegudes dins del panorama narratiu, com ara Ximo G. Caturla –“Les quatre edats d’eros”– , Joan Olivares –“Dies de verema” i  “Pell de pruna”–, Vicent  Pallarés –“Evasions efímeres”–  o Carles Cortés –“Sara, la dona sense atributs”– , així com  d’altres que amb aquest premi comencen a fer-se un nom, com és el cas de la guanyadora de fa dos anys, Mercè Climent –“El somni d’Aleixa”– o d’altres, com Sebastià Roig –“Mugrons de titani”– o Toni Ibáñez –“L’oracle Imminent”. Tot plegat configura un conjunt ben sucós on el lector interessat pot triar entre una diversa gamma de possibilitats, que van de l’erotisme més light al més explícit, i de les propostes més elaborades literàriament a d’altres més funcionals, que van directament per feina. La novel·la de Xavier Mínguez, “La flor de Hanako”, guanyadora de l’any 2011, ocuparia un lloc equidistant entre aquestes dues opcions. Es tracta d’una obra escrita amb ofici, llegidora, on les diferents peces del relat encaixen sense estridències ni complicacions, i alhora, com correspon al subgènere on s’adscriu, on les escenes eròtiques, generosament servides i hàbilment resoltes, ocupen un lloc central en el desenvolupament de la trama. El protagonista de la història, Jordi Llopis, comercial alcoià d’una fàbrica tèxtil, ha de viatjar sovint al Japó a fer negocis. Allí coneix la bella i sensual Hanako, amb qui explorarà la part més salvatge de la seua sexualitat. De la seua mà durà a terme totes les seus fantasies, que el conduiran a una espiral de passions que posaran en qüestió la seua abans plàcida existència. Un dels temes que assolirà especial importància al llarg del llibre seran les pràctiques d’intercanvi de parella. El món “swinger”,  que segons se’ns hi conta gaudeix d’una puixança insospitada, despertarà la curiositat i els fluids del protagonista, que no dubtarà a endinsar-s’hi decididament. La sexualitat exacerbada i desinhibida de l’amant japonesa contrastarà amb la més pudorosa i avorrida vida conjugal de Jordi Llopis. El conflicte està servit, i inevitablement plantejarà un conflicte moral al protagonista. No esperem, tampoc, grans indagacions psicològiques en aquest terreny, però sí una coherència i solidesa en la conformació dels personatges que fan la història i les situacions perfectament reconeixibles. Un element que fa “La flor de Hanako” un producte original és la seua ambientació japonesa. L’autor sap de què parla, perquè ha viscut un temps al Japó, i això redunda en una ambientació creïble, trufada de paraules i topònims així com de referències culturals habitualment interessants, tot i alguna caiguda en l’orientalisme d’estampeta. Siga com siga, “La flor de Hanako” no decebrà a qui hi cerque una lectura amena i excitant,  sense complexos. [Información, 27 de setembre de 2012]

Valencians a Nova York

   L’emigració als Estats Units al llarg del segles XIX i XX constitueix un dels episodis més rellevants de la història contemporània. Sens dubte, el fet que els Estats Units hagen esdevingut la primera potència mundial contribueix decisivament a magnificar aquest fenomen, i l’abundant producció cinematogràfica que s’ha generat sobre el tema  ha acabat per fixar en el nostre imaginari les diferents etapes d’aquest ja mític periple. Una multitud de gent  procedent dels països més depauperats de la vella Europa van decidir deixar-ho tot per a començar una nova vida a la terra de promissió que per a ells era Amèrica. A finals del segle XIX Nova York va esdevenir el port d’entrada de tota aquella gernació famolenca, i l’illa d’Ellis la darrera prova que havien de superar, després del llarg viatge en vaixell. S’hi barrejava gent de molts països: grecs, polonesos, irlandesos, italians... i també espanyols. És aquest un tema que, tal i com han assenyalat els seus estudiosos, no ha rebut encara l’atenció que es mereix. Els dos llibres que ara comentem poden contribuir a mitigar la ignorància existent sobre el tema. “Valencians a Nova York”, de Teresa Morell, guanyador del XXXI Premi 25 d’abril de la Vila de Benissa, aborda un cas concret de l’emigració nord-americana: el que afecta a la Marina Alta entre els anys 1912 i 1920. Consta de dues parts. La primera descriu el context i les característiques de l’emigració: la situació econòmica, les peculiaritats del viatge, l’entrada per l’illa d’Ellis, el barri de Nova York on anaven a parar–el Lower East Side, conegut durant un temps com el barri espanyol–, i la tornada de la majoria  dels que emigraren, amb diferent fortuna. Els que anaren abans de 1920 van poder estalviar part del que guanyaven en treballs durs –ferrocarrils, fàbriques, mines, etc...– i invertir-ho en cases o bancals; els que ho feren després, van patir els efectes de la crisi causada per la la primera guerra mundial i van haver de tornar sense res. Aquest fracàs pot ser una de les causes de l’ocultació d’aquest fenomen  migratori, que es podria fer extensiu a moltes altres comarques valencianes. Un altre aspecte que tracta aquesta primera part del llibre de Teresa Morell és el paper de les dones, que van haver de fer front de manera decidida a les feines que abans feien els homes i dur endavant les famílies. La  segona part d’aquest llibre té un caràcter més purament informatiu, en tant que transcriu els noms dels emigrants de la Marina Alta localitzats al arxius d l’illa d’Ellis. Un dels grans atractius d’aquest volum –el principal per a un lector no especialitzat– és la relació d’anècdotes i de perfils biogràfics dels protagonistes d’aquesta aventura americana. L’autora, néta i filla d’emigrants, s’ha documentat amb un interessant material memorialístic. L’altre llibre que ens ocupa, “De Berdica a Navayork. Viatges i aventures de Pere Bigot”, escrit per Bernat Capó, tracta precisament d’una d’aquestes biografies, la de Pere Ivars Sala , més conegut com Pere Bigot. Una biografia certament novel·lesca, escrita des de l’amistat i la complicitat benissera. La veu del protagonista hi alterna amb la del narrador, dibuixant un personatge entranyable i peculiar. Seria altament interessant que d’altres obres semblants vegeren la llum, per tal de poder accedir a diferents versions d’aquesta fascinant història.  [Información, 30 d'agost de 2012] 

La comèdia humana

 

 

Francesc Serés, “Mossegar la poma”, Quadern Crema, 2012.

 

Sembla que després dels seus inicis novel·lístics, Francesc Serés li ha pres gust a la narrativa breu. Després de “La força de la gravetat” (2006) i “Contes rusos” (2009), dos conjunts de relats que revelaven una rara mestria en el gènere curt i que el confirmaven com un dels autors joves amb major projecció dins de les lletres catalanes, arriba ara un nou recull de contes que no fa sinó confirmar les bones impressions causades pels volums anteriors. “Mossegar la poma” és una recopilació de contes breus –no superen cap d’ells les quatre pàgines–, publicats anteriorment a “Time Out Barcelona”. Aquesta brevetat singularitza el conjunt dins de la produció contística de l’autor, que ens tenia acostumats a desenvolupaments més llargs en les situacions i en el tractament dels personatges. El format actual, imposat per la revista, l’obliga a una resolució més sintètica, i al capdavall, més lleugera. Potser el que s’hi ha guanyat en amenitat i rapidesa s’haja perdut en  profunditat. Siga com siga, els contes són molt llegidors, i ens mostren l’ofici i la capacitat inventiva del millor Serés. Si en el volum anterior –“Contes russos”– el fil conductor que unia els relats era la seua pretesa procedència soviètica, ara ho serà les relacions de parella. En aquest sentit, “Mossegar la poma” esdevé una veritable comèdia humana  que dóna cabuda a un ample espectre de les relacions amoroses, tant a traves de les diferents etapes de la vida com de diverses  situacions i ambients. Així, després de la revisió irònica del mite biblic que dona títol al volum –“La parella perfecta”–, els trent-sis relats següents, amb molt poques defallences –“Amor a l’ascensor” en seria el cas més notori– donen compte d’una variada casuística, amb el comú denominador de la subtilesa i la complexitat. Hi ha l’amor adolescent de “La noia de goma”, sota la inevitable ombra de la decepció o el senil de “Tardor, hivern, etcètera”, on el sexe s’alia amb  la viagra i el lubricant vaginal; les relacions adúlteres de “Mentides de veritat”, on no se sap on comença i on acaba l’engany o el precari joc d’equilibris de la vida de parella, perfectament il·lustrat a “Judici de faltes”. També hi trobem, per no fer-ho més llarg, la recerca de remeis pal·liatius de la soledat de “Placebo” o les dificultats d’escapar del passat de “Al cap de Creus”.  La soferta classe mitjana hi és profusament representada, amb el seu gust pel simulacre i les convencions –“Els gossos” en seria un bon exemple. Tot i el predomini realista, un parell de contes juguen  amb elements propis del fantàstic, com “Descendència” i “Efectes de superfície”. “Mossegar la poma” és,  en definitiva, una intel·ligent radiografia de la societat actual, a través de la dificultat de ser feliç en les relacions amoroses, i de la necessitat de no deixar d’intentar-ho. Francesc Serés hi aconsegueix tractar tot de situacions reconeixibles esquivant els tòpics. En la singularitat de la  mirada rau precisament el secret de la seua qualitat narrativa.

  [Información, 26 de juliol de 2012]

 

Les memòries de Paul Auster

Paul Auster, “Diari d’hivern”, Ed. 62, 2012.

 Al llarg de la seua dilatada obra, Paul Auster ha donat mostres de ser un autor  a qui li agrada buscar inspiració en la seua pròpia biografia. Hi ha diversos llibres, i no menors, que en donen testimoni. Per començar, el que inicià  la seua obra narrativa, “La invenció de la solitud”(1982), on indaga en la figura de son pare, tot intentant comprendre les raons que el convertiren en l’home absent, l’home invisible que fou. Naturalment no trobarà cap resposta definitiva al seu enigma, però pel camí esbravarà  l’angoixa tot relatant la colpidora història familiar i reflexionarà profundament sobre el sentit de la paternitat i l’escriptura. Després vindrien moltes ficcions, que el convertiren en un escriptor mundialment famós. Entremig d’elles no deixà d’intercalar altres mostres d’escriptura autobiogràfica, establint subtils jocs autoficcionals, com el que proposa en “A salto de mata”, en què narra els anys d’aprenentatge com a escriptor, o en la “Trilogia de Nova York”, on ell mateix es converteix en un dels personatges de la trama. Però haurem d’esperar fins a “Diari d’hivern”, el seu darrer llibre, per trobar un text tan declaradament memorialístics com el primer. Malgrat el títol,  es presenta com una mena de memòries escrites en el llindar de la vellesa, quan l’autor és a punt de complir els  seixanta-quatre anys. Hi trobem relatades, des de la talaia de l’experiència, les diferents etapes de la seua vida: la infància enjogassada, la fulgurant i obsessiva irrupció del sexe, els desastres sentimentals, les difícils relacions familiars, els estudis universitaris, el viatge a París, l’inici de la carrera literària, el descobriment de l’amor amb la també escriptora Siri Hustvedt... Tot narrat amb la honestedat que fa aquesta mena de volums una cosa tan valuosa, en tant que ofereixen una imatge de l’autor admirat molt més pròxima que la que trobem a la seua obra de ficció. Però també en les memòries Auster dóna mostra de la seua singular mirada, que en aquest cas es manifesta en el fil conductor triat per relatar la seua vida. És a traves del seu cos i de l’espai que ha habitat que el novel·lista de Brooklyn anirà desgranant les seues peripècies. Així, s’entretindrà a contar-nos anècdotes com un accident infantil que li deixa una perdurable cicatriu a la cara, una lesió jugant al beisbol que a punt estigué de costar-li la vida o, en fi, com el seu cos acaba somatitzant les emocions que no ha sabut expressar. El cas més cridaner en fou l’atac de pànic sofert arran de la mort de la seua mare, a la qual no va saber plorar. Tenen també gran importància al llibre les cases i les ciutats on ha viscut. Pel que fa a les primeres, Auster es recrea en la descripció de les cambres de treball, els llocs on ha passat tant de temps a soles, escrivint, imaginant altres vides. Respecte a les ciutats, farà una vegada més un elogi de Nova York, i destacarà la importància tan gran que ha tingut per a ell caminar pels seus carrers, i en general, pels de totes les ciutat on ha viscut: “perquè així és com et veus sempre que t’atures a pensar en qui ets: un home que camina, un home que s’ha passat la vida caminant pels carrers de les ciutats”. Caminar el porta a les paraules, i les paraules, a la vida. 

[Información, 26 de juny de 2012]     

Un bellíssim cadàver barroc

Anna Moner, Les mans de la deixebla, Bromera, 2011.

 Malgrat estar ambientada a la València de finals del segle XVIII, la primera novel·la d’Anna Moner,  premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant del 2010, se’ns mostra com una poderosa recreació de l’imaginari barroc. La presència constant del “vanitas”, del “memento mori”, la lluita i unió de contraris —vida i mort, raó i deliri, sagrat i profà— ,  el gust per allò monstruós, per la deformitat, poseeïdora d’una bellesa fascinant precisament per la seua raresa, el tema del laberint... Són moltes les coses que ens parlen d’aquesta època. Una altra de les fonts d’inspiració de “Les mans de la deixebla” prové de la tradició romàntica, i més en concret de la novel·la gòtica, palesa ja des de la cita inicial del Frankestein de Mary Shelley. Com el mític doctor que li dóna títol, Brunel·la, la protagonista de l’obra que comentem, té la dèria prometeica, o potser fora millor dir diabòlica, de dominar i manipular la naturalesa humana. Per a aconseguir-ho, no dubtarà a posar els seus coneixements i pràctiques científiques per damunt de qualsevol consideració ètica, tema, al capdavall, de total actualitat. Les mans de la deixebla és també una història d’amor romàntic, malaltissa, decadent, més enllà de la mort: la història de l’amor entre Brunel·la i el seu mestre, Fabrizzio Scarpa, famós cirurgià que arriba a València després d’una llarga vida dedicada a fer avançar, mitjançant l’experimentació, les tècniques del seu ofici. El tercer vèrtex del delirant triangle pasional que sustenta la novel·la és Zacaries, una altra criatura marginal, un altre friki, com Brunel·la, com també ho és, a la seua manera, el mestre Scarpa. Zacaries és un jove orfe, que ajuda Brunel·la en els seus bojos experiments, i que no dubta a executar qualsevol ordre mentre el deixe continuar al seu costat, somiant amb ella, desitjant-la d’amagat. I aquesta és la trama. Una vegada més, una història d’amor i mort que explora les parts més fosques de la condició humana. Totes les històries han estat ja contades, però els bons narradors, com ho és Anna Moner, aconsegueixen  que tornem a creure en elles, arrencant-nos de l’avorriment quotidià. Un dels principals recursos per a aconseguir-ho és el domini del llenguatge, que es revesteix també de les opulències i clarsobscurs del barroc i el romanticisme: “haver percebut el reflex de la divinitat en una bellesa tan terrena li atrapava l’ànima i l’extraviava en un deliri amorós que el desposseïa de qualsevol domini sobre ell mateix, el record del cos despullat el retornava una vegada i una altra a la realitat del desig lacerant alhora que ficava el jusquiam blanc i la belladona dins dels cistellets de vímet”. Un altre ingredient bàsic de l’alquímia de l’escriptora és  l’acurat treball de documentació, que li permet recrear de manera molt convincent tant el laboratori de Brunel·la, on es duen a terme sofisticades i cruels operacions, com el jardí on ix a reposar, escenari del seu amor delirant. Les descripcions es recreen en els més mínims detalls també en les escenes eròtiques, recurrents i pertorbadores, com ho és, en general, aquesta obra, reveladora d’un talent narratiu gens comú.  

El vell i el laberint

Silvestre Vilaplana, “El quadern de les vides perdudes”, Bromera, 2012.

    Són  diversos els temes que Silvestre Vilaplana conjumina en la seua darrera proposta narrativa, mereixedora de l’important  premi “Alfons el Magnànim” i presentada com una de les grans apostes de l’editorial Bromera de l’any en curs. D’una banda hi hauria la qüestió central de la dualitat psicològica que conforma la fràgil identitat de les persones. Una dualitat presentada com la lluita entre la consciència i la inconsciència, o per dir-ho en termes de major contingut moral, entre la bondat i la maldat. És aquest, ben cert, un tema clàssic, i en la manera d’abordar-lo ens condueix inevitablement a les  fondàries psicoanalítiques de l’obra de Robert Louis Stevenson “L’estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde”. En efecte, el protagonista d’“El quadern de les vides perdudes”, un vell assetjat per la demència senil que viu tot sol en un casalot ple de llibres, observa impotent com la seua consciència esdevé progressivament un territori pantanós, on cada volta li costa més transitar amb pas ferm. Viu, a més, empaitat per la sospita cada vegada més certa que l’inquietant hoste que habita en els racons més foscos de la seua ment va guanyant-li terreny. Aquest inquietant “hoste” adquireix amb el pas de les pàgines un creixent protagonisme, tot conferint a la novel·la una fecunda ambigüitat interpretativa. D’altra banda hi hauria el tema de l’amor als llibres, vehiculat principalment en el quadern que dóna títol al llibre, on  el vell protagonista selecciona fragments de les obres que més l’han colpit al llarg de la seua vida lectora, amb la vana esperança de salvar-les de l’oblit. En aquest sentit, la referència inicial a “Farenheit 451” resulta molt significativa, en tant que el vell voldria convertir-se, com els personatges de l’obra de Ray Bradbury, en un “home llibre”: una encarnació perenne d’allò llegit. Així, al llarg d’”El quadern de les vides perdudes” desfilaran tota una sèrie d’obres selectes de la literatura universal, que de manera molt hàbil es trenaran en la intriga criminal que sosté la novel·la. No és la primera vegada que l’autor alcoià involucra el món dels llibres en la seues trames, i el cas més clar el trobem en la seua anterior novel·la, “L’estany de foc”, centrada en la persecució de la famosa Bíblia valenciana per part de la inquisició. La principal diferència respecte d’aquesta i d’altres produccions de l’autor rau en la major càrrega introspectiva de l’obra que comentem, en tant que el pes de la història recau ara en la consciència del protagonista, i més en concret en la seua lluita per esbrinar el sentit real del que està passant, per distingir, al capdavall, entre el que és real  i el que és imaginat. Al lector, com al protagonista, se li encomanarà la sensació que tot li és “estranyament familiar”. I és ací on se situa una de les grans troballes de l’obra, la creació  d’una atmosfera de malsomni, aconseguida mercè un elaborat ús del monòleg interior, creïble i intens alhora. Més enllà de les explícites fonts literàries, un altre motiu d’inspiració de la novel·la de Silvestre Vilaplana la podríem trobar al cinema, i més en concret en el subgènere dels “serial killers”. Igual que s’esdevé sovint en aquest tipus d’obres, l’acció avança en trames paral·leles, tot obrint vies d’interpretació contraposades, falses pistes  i girs argumentals  inesperats, que mantenen l’interés fins al final.  

La guerra civil, encara

Valentí Puig,“Barcelona cau”, Proa, 2012.
Lluís Llach, “Memòria d’un ulls pintats”, Empúries, 2012.

L’atzar ha fet que hagen coincidit recentment, als aparadors de novetats, dues interessants visions de la guerra civil espanyola, que s’uneixen al ja abundant cabal d’obres sobre aquest inesgotable tema. Es tracta, en ambdós casos, de les creacions de figures rellevants de la cultura catalana, situades, a més, a les antípodes de l’espectre ideològic i estètic, cosa que fa la seua lectura conjunta especialment recomanable. La primera d’aquestes obres és Memòria d’un ulls pintats, primera aproximació de Lluís Llach al gènere narratiu. La fama de l’autor fa que t’aproximes al seu relat amb una barreja de curiositat, respecte i prevenció, i amb una insistent pregunta rondant-te pel cap: com haurà resolt l’insigne cantautor la difícil prova de la primera novel·la? Sortosament, les reserves desapareixen tan bon punt comences a llegir i comproves que llenguatge i història flueixen amb naturalitat. L’argument gira al voltant d’una parella d’amics —“Amics Amats”, com se’ns dirà repetidament al llarg de la narració—, David i Germinal, que viuen la seua joventut en els prometedors anys republicans al barri de la Barceloneta. La seua història d’amor es veurà truncada, com tot, per l’arribada de la guerra. Germinal, protagonista i narrador, evocarà els anys immediatament anteriors a la guerra com una mena de paradís perdut, en què el respecte a la cultura, a l’educació, a la justícia social, ocuparan un lloc preferent. Això el fa caure, de vegades, en un to excessivament idealitzador que no afavoreix el conjunt, com tampoc ho fa l’exaltació èpica de certs moments del relat de la guerra, la derrota i la posterior repressió dels guanyadors. Per sort, els capítols finals imprimeixen un gir sorprenent a la història, que acabarà persistint de manera entranyable en la memòria. Totalment diferent és l’opció triada per Valentí Puig, que centra Barcelona cau en els tres darrers dies de la guerra a Barcelona. La visió entendrida de la novel·la de Llach esdevé ací narració descarnada de la lluita per la supervivència en uns moments en què les institucions i els ideals republicans trontollaven sota les bombes feixistes. El protagonista és Víctor, agent del SIM que exerceix d’espia doble al servei de la Cinquena Columna. Es tracta d’un personatge al límit de l’amoralitat, que intenta treure profit de la seua situació per a enriquir-se i gaudir de tantes dones com puga. Una de les dones que coneix, Palmira, jugarà un paper crucial en la trama, que adquirirà tints passionals. El jove Víctor s’enamorarà d’ella, i per poder-la fer seua buscarà el seu suposat germà per les txeques d’una Barcelona espectral. La insistència de Puig a parlar-nos de les tortures comunistes a les txeques, així com el to irònic usat amb les institucions i l’exèrcit republicà, és una de les més novedoses aportacions de la seua obra al corpus de novel·les catalanes inspirades en la guerra civil. Si bé en el àmbit castellà es compta amb autors com José M. Gironella o Ignacio Agustí , en la literatura catalana no existia, que jo recorde, un cas semblant. Ben allunyat de la mistificació de la derrota republicana, Puig opta per carregar les tintes en el caos en què s’havia convertit Barcelona —i per extensió Catalunya— sota les mans de comunistes i anarquistes, per a així adoptar una posició equidistant entre els dos bàndols: “La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l’un en retirada i l’altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre”. Siga com siga, es tracta d’una novel·la impactant, potser la millor fins ara de l’autor, que amb l’estil el·líptic i sentenciós que el caracteritza sap descriure de manera convincent els desastres de la guerra. [Información, 29 de març de 2012]