Les memòries de Paul Auster

Paul Auster, “Diari d’hivern”, Ed. 62, 2012.

 Al llarg de la seua dilatada obra, Paul Auster ha donat mostres de ser un autor  a qui li agrada buscar inspiració en la seua pròpia biografia. Hi ha diversos llibres, i no menors, que en donen testimoni. Per començar, el que inicià  la seua obra narrativa, “La invenció de la solitud”(1982), on indaga en la figura de son pare, tot intentant comprendre les raons que el convertiren en l’home absent, l’home invisible que fou. Naturalment no trobarà cap resposta definitiva al seu enigma, però pel camí esbravarà  l’angoixa tot relatant la colpidora història familiar i reflexionarà profundament sobre el sentit de la paternitat i l’escriptura. Després vindrien moltes ficcions, que el convertiren en un escriptor mundialment famós. Entremig d’elles no deixà d’intercalar altres mostres d’escriptura autobiogràfica, establint subtils jocs autoficcionals, com el que proposa en “A salto de mata”, en què narra els anys d’aprenentatge com a escriptor, o en la “Trilogia de Nova York”, on ell mateix es converteix en un dels personatges de la trama. Però haurem d’esperar fins a “Diari d’hivern”, el seu darrer llibre, per trobar un text tan declaradament memorialístics com el primer. Malgrat el títol,  es presenta com una mena de memòries escrites en el llindar de la vellesa, quan l’autor és a punt de complir els  seixanta-quatre anys. Hi trobem relatades, des de la talaia de l’experiència, les diferents etapes de la seua vida: la infància enjogassada, la fulgurant i obsessiva irrupció del sexe, els desastres sentimentals, les difícils relacions familiars, els estudis universitaris, el viatge a París, l’inici de la carrera literària, el descobriment de l’amor amb la també escriptora Siri Hustvedt... Tot narrat amb la honestedat que fa aquesta mena de volums una cosa tan valuosa, en tant que ofereixen una imatge de l’autor admirat molt més pròxima que la que trobem a la seua obra de ficció. Però també en les memòries Auster dóna mostra de la seua singular mirada, que en aquest cas es manifesta en el fil conductor triat per relatar la seua vida. És a traves del seu cos i de l’espai que ha habitat que el novel·lista de Brooklyn anirà desgranant les seues peripècies. Així, s’entretindrà a contar-nos anècdotes com un accident infantil que li deixa una perdurable cicatriu a la cara, una lesió jugant al beisbol que a punt estigué de costar-li la vida o, en fi, com el seu cos acaba somatitzant les emocions que no ha sabut expressar. El cas més cridaner en fou l’atac de pànic sofert arran de la mort de la seua mare, a la qual no va saber plorar. Tenen també gran importància al llibre les cases i les ciutats on ha viscut. Pel que fa a les primeres, Auster es recrea en la descripció de les cambres de treball, els llocs on ha passat tant de temps a soles, escrivint, imaginant altres vides. Respecte a les ciutats, farà una vegada més un elogi de Nova York, i destacarà la importància tan gran que ha tingut per a ell caminar pels seus carrers, i en general, pels de totes les ciutat on ha viscut: “perquè així és com et veus sempre que t’atures a pensar en qui ets: un home que camina, un home que s’ha passat la vida caminant pels carrers de les ciutats”. Caminar el porta a les paraules, i les paraules, a la vida. 

[Información, 26 de juny de 2012]     

Un bellíssim cadàver barroc

Anna Moner, Les mans de la deixebla, Bromera, 2011.

 Malgrat estar ambientada a la València de finals del segle XVIII, la primera novel·la d’Anna Moner,  premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant del 2010, se’ns mostra com una poderosa recreació de l’imaginari barroc. La presència constant del “vanitas”, del “memento mori”, la lluita i unió de contraris —vida i mort, raó i deliri, sagrat i profà— ,  el gust per allò monstruós, per la deformitat, poseeïdora d’una bellesa fascinant precisament per la seua raresa, el tema del laberint... Són moltes les coses que ens parlen d’aquesta època. Una altra de les fonts d’inspiració de “Les mans de la deixebla” prové de la tradició romàntica, i més en concret de la novel·la gòtica, palesa ja des de la cita inicial del Frankestein de Mary Shelley. Com el mític doctor que li dóna títol, Brunel·la, la protagonista de l’obra que comentem, té la dèria prometeica, o potser fora millor dir diabòlica, de dominar i manipular la naturalesa humana. Per a aconseguir-ho, no dubtarà a posar els seus coneixements i pràctiques científiques per damunt de qualsevol consideració ètica, tema, al capdavall, de total actualitat. Les mans de la deixebla és també una història d’amor romàntic, malaltissa, decadent, més enllà de la mort: la història de l’amor entre Brunel·la i el seu mestre, Fabrizzio Scarpa, famós cirurgià que arriba a València després d’una llarga vida dedicada a fer avançar, mitjançant l’experimentació, les tècniques del seu ofici. El tercer vèrtex del delirant triangle pasional que sustenta la novel·la és Zacaries, una altra criatura marginal, un altre friki, com Brunel·la, com també ho és, a la seua manera, el mestre Scarpa. Zacaries és un jove orfe, que ajuda Brunel·la en els seus bojos experiments, i que no dubta a executar qualsevol ordre mentre el deixe continuar al seu costat, somiant amb ella, desitjant-la d’amagat. I aquesta és la trama. Una vegada més, una història d’amor i mort que explora les parts més fosques de la condició humana. Totes les històries han estat ja contades, però els bons narradors, com ho és Anna Moner, aconsegueixen  que tornem a creure en elles, arrencant-nos de l’avorriment quotidià. Un dels principals recursos per a aconseguir-ho és el domini del llenguatge, que es revesteix també de les opulències i clarsobscurs del barroc i el romanticisme: “haver percebut el reflex de la divinitat en una bellesa tan terrena li atrapava l’ànima i l’extraviava en un deliri amorós que el desposseïa de qualsevol domini sobre ell mateix, el record del cos despullat el retornava una vegada i una altra a la realitat del desig lacerant alhora que ficava el jusquiam blanc i la belladona dins dels cistellets de vímet”. Un altre ingredient bàsic de l’alquímia de l’escriptora és  l’acurat treball de documentació, que li permet recrear de manera molt convincent tant el laboratori de Brunel·la, on es duen a terme sofisticades i cruels operacions, com el jardí on ix a reposar, escenari del seu amor delirant. Les descripcions es recreen en els més mínims detalls també en les escenes eròtiques, recurrents i pertorbadores, com ho és, en general, aquesta obra, reveladora d’un talent narratiu gens comú.  

El vell i el laberint

Silvestre Vilaplana, “El quadern de les vides perdudes”, Bromera, 2012.

    Són  diversos els temes que Silvestre Vilaplana conjumina en la seua darrera proposta narrativa, mereixedora de l’important  premi “Alfons el Magnànim” i presentada com una de les grans apostes de l’editorial Bromera de l’any en curs. D’una banda hi hauria la qüestió central de la dualitat psicològica que conforma la fràgil identitat de les persones. Una dualitat presentada com la lluita entre la consciència i la inconsciència, o per dir-ho en termes de major contingut moral, entre la bondat i la maldat. És aquest, ben cert, un tema clàssic, i en la manera d’abordar-lo ens condueix inevitablement a les  fondàries psicoanalítiques de l’obra de Robert Louis Stevenson “L’estrany cas del doctor Jekyll i míster Hyde”. En efecte, el protagonista d’“El quadern de les vides perdudes”, un vell assetjat per la demència senil que viu tot sol en un casalot ple de llibres, observa impotent com la seua consciència esdevé progressivament un territori pantanós, on cada volta li costa més transitar amb pas ferm. Viu, a més, empaitat per la sospita cada vegada més certa que l’inquietant hoste que habita en els racons més foscos de la seua ment va guanyant-li terreny. Aquest inquietant “hoste” adquireix amb el pas de les pàgines un creixent protagonisme, tot conferint a la novel·la una fecunda ambigüitat interpretativa. D’altra banda hi hauria el tema de l’amor als llibres, vehiculat principalment en el quadern que dóna títol al llibre, on  el vell protagonista selecciona fragments de les obres que més l’han colpit al llarg de la seua vida lectora, amb la vana esperança de salvar-les de l’oblit. En aquest sentit, la referència inicial a “Farenheit 451” resulta molt significativa, en tant que el vell voldria convertir-se, com els personatges de l’obra de Ray Bradbury, en un “home llibre”: una encarnació perenne d’allò llegit. Així, al llarg d’”El quadern de les vides perdudes” desfilaran tota una sèrie d’obres selectes de la literatura universal, que de manera molt hàbil es trenaran en la intriga criminal que sosté la novel·la. No és la primera vegada que l’autor alcoià involucra el món dels llibres en la seues trames, i el cas més clar el trobem en la seua anterior novel·la, “L’estany de foc”, centrada en la persecució de la famosa Bíblia valenciana per part de la inquisició. La principal diferència respecte d’aquesta i d’altres produccions de l’autor rau en la major càrrega introspectiva de l’obra que comentem, en tant que el pes de la història recau ara en la consciència del protagonista, i més en concret en la seua lluita per esbrinar el sentit real del que està passant, per distingir, al capdavall, entre el que és real  i el que és imaginat. Al lector, com al protagonista, se li encomanarà la sensació que tot li és “estranyament familiar”. I és ací on se situa una de les grans troballes de l’obra, la creació  d’una atmosfera de malsomni, aconseguida mercè un elaborat ús del monòleg interior, creïble i intens alhora. Més enllà de les explícites fonts literàries, un altre motiu d’inspiració de la novel·la de Silvestre Vilaplana la podríem trobar al cinema, i més en concret en el subgènere dels “serial killers”. Igual que s’esdevé sovint en aquest tipus d’obres, l’acció avança en trames paral·leles, tot obrint vies d’interpretació contraposades, falses pistes  i girs argumentals  inesperats, que mantenen l’interés fins al final.  

La guerra civil, encara

Valentí Puig,“Barcelona cau”, Proa, 2012.
Lluís Llach, “Memòria d’un ulls pintats”, Empúries, 2012.

L’atzar ha fet que hagen coincidit recentment, als aparadors de novetats, dues interessants visions de la guerra civil espanyola, que s’uneixen al ja abundant cabal d’obres sobre aquest inesgotable tema. Es tracta, en ambdós casos, de les creacions de figures rellevants de la cultura catalana, situades, a més, a les antípodes de l’espectre ideològic i estètic, cosa que fa la seua lectura conjunta especialment recomanable. La primera d’aquestes obres és Memòria d’un ulls pintats, primera aproximació de Lluís Llach al gènere narratiu. La fama de l’autor fa que t’aproximes al seu relat amb una barreja de curiositat, respecte i prevenció, i amb una insistent pregunta rondant-te pel cap: com haurà resolt l’insigne cantautor la difícil prova de la primera novel·la? Sortosament, les reserves desapareixen tan bon punt comences a llegir i comproves que llenguatge i història flueixen amb naturalitat. L’argument gira al voltant d’una parella d’amics —“Amics Amats”, com se’ns dirà repetidament al llarg de la narració—, David i Germinal, que viuen la seua joventut en els prometedors anys republicans al barri de la Barceloneta. La seua història d’amor es veurà truncada, com tot, per l’arribada de la guerra. Germinal, protagonista i narrador, evocarà els anys immediatament anteriors a la guerra com una mena de paradís perdut, en què el respecte a la cultura, a l’educació, a la justícia social, ocuparan un lloc preferent. Això el fa caure, de vegades, en un to excessivament idealitzador que no afavoreix el conjunt, com tampoc ho fa l’exaltació èpica de certs moments del relat de la guerra, la derrota i la posterior repressió dels guanyadors. Per sort, els capítols finals imprimeixen un gir sorprenent a la història, que acabarà persistint de manera entranyable en la memòria. Totalment diferent és l’opció triada per Valentí Puig, que centra Barcelona cau en els tres darrers dies de la guerra a Barcelona. La visió entendrida de la novel·la de Llach esdevé ací narració descarnada de la lluita per la supervivència en uns moments en què les institucions i els ideals republicans trontollaven sota les bombes feixistes. El protagonista és Víctor, agent del SIM que exerceix d’espia doble al servei de la Cinquena Columna. Es tracta d’un personatge al límit de l’amoralitat, que intenta treure profit de la seua situació per a enriquir-se i gaudir de tantes dones com puga. Una de les dones que coneix, Palmira, jugarà un paper crucial en la trama, que adquirirà tints passionals. El jove Víctor s’enamorarà d’ella, i per poder-la fer seua buscarà el seu suposat germà per les txeques d’una Barcelona espectral. La insistència de Puig a parlar-nos de les tortures comunistes a les txeques, així com el to irònic usat amb les institucions i l’exèrcit republicà, és una de les més novedoses aportacions de la seua obra al corpus de novel·les catalanes inspirades en la guerra civil. Si bé en el àmbit castellà es compta amb autors com José M. Gironella o Ignacio Agustí , en la literatura catalana no existia, que jo recorde, un cas semblant. Ben allunyat de la mistificació de la derrota republicana, Puig opta per carregar les tintes en el caos en què s’havia convertit Barcelona —i per extensió Catalunya— sota les mans de comunistes i anarquistes, per a així adoptar una posició equidistant entre els dos bàndols: “La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l’un en retirada i l’altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre”. Siga com siga, es tracta d’una novel·la impactant, potser la millor fins ara de l’autor, que amb l’estil el·líptic i sentenciós que el caracteritza sap descriure de manera convincent els desastres de la guerra. [Información, 29 de març de 2012]

Una altra manera d’estimar

Isidre Grau, “Els amants volatils”, Proa, 2011

En la darrera trobada entre la senyoreta Kenton i el senyor Stevens, protagonistes de la famosa i cinematogràfica novel·la de Kazuo Ishiguro “El que resta del dia”, ella li confessa com, després d’haver abandonat la mansió on compartiren tants anys de servei i iniciar, sense massa convenciment, una nova vida amb una altra persona, va enyorar tot el que haguera pogut ésser i no fou:“jo havia arribat a pensar en una vida que podria haver tingut amb vós, senyor Stevens”, li dirà. En aquesta escena, recollida vora el final de la darrera novel·la d’Isidre Grau, trobem potser resumit el seu sentit últim: la dificultat d’algunes persones per lliurar-se a la passió amorosa, amb la càrrega d’infelicitat que això comporta. Una dificultat que el pas dels anys i els desenganys no fa sinó accentuar. O per dir-ho amb paraules de Maurici, el narrador i protagonista, és aquesta “una història d’amants que fugen de l’amor”. La casuística d’aquests “amants volàtils” és molt variada, i perfectament creïble. No resulta gens difícil reconéixer-hi tipus i situacions que ens resulten molt familiars. El principal és l’esmentat Maurici, escriptor ja en la cinquantena, separat, escindit entre l’ex, els fills i una amant que no acaba de fer el pas d’anar-se’n amb ell. La seua vida es troba en un marasme del qual no veu la manera d’eixir. D’entre els altres personatges que exemplificarien les dificultats de la vida amorosa quan la vellesa ja no és un horitzó tan llunyà, destaca Adela, la veïna de Maurici. Dona atractiva, també separada, que veu la seua monòtona existència trasbalsada per una aventura passional. Tanmateix, l’objecte del seu amor és incapaç, a contracor, de satisfer-la. A partir del relat de la veïna, Maurici escriu una història, titulada significativament, “Cara de pòquer”, en què transforma hàbilment personatges i situacions. Aleshores la novel·la experimenta un gir inesperat, i la reflexió sobre el procés d’escriptura adquireix progressiu protagonisme. No en va Isidre Grau ha destacat, a més de en el camp novel·listic, en el de la didàctica de l’escriptura creativa. Maurici cercarà entre persones conegudes inspiració per al protagonista del seu relat, sense adonar-se que ell mateix podria ser-ne la principal font d’inspiració. En aquesta fase de la novel·la la trama alterna amb algunes bones lliçons pràctiques de taller d’escriptura. Qualsevol idea, ens dirà Maurici, pot cristal·litzar en una història interessant, “però només valdrà la pena si està connectada amb alguna motivació profunda de l’autor”. Molt estimulant resulta també la relació que s’hi estableix entre escriptura i desig: no pot existir una sense l’altre. Malgrat l’atractiu que puguen exercir sobre ell alguns personatges, se li fondran inexplicablement en les mans, com se’ns fonen també les persones. Perquè l’impuls d’escriure, com l’enamorament, prové d’un fons irracional, immune a qualsevol intent de manipulació. Maurici troba per fi la seua inspiració, i davant del fracàs de les expectatives vitals, li resta el consol de l’escriptura, aquesta “altra manera d’estimar”, tan plena d’incerteses com la que assagen, infructuosament, els seus personatges.

[Información, 23 de febrer de 2012]

Ferran Torrent, “Ombres en la nit”, Bromera-Columna, 2011

Any 1947. Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, un grup de jueus supervivents dels camps de concentració conforma un dels darrers escamots de la Nakam –venjança en jueu–, organització dedicada a l’execució de nazis que havien escapat de la justícia aliada. Entre l’escamot de caçanazis es troba Santiago Cortés, gitano, valencià i comunista –quasi res–, que després de lluitar en la guerra civil s’exilià a França, on participà amb la resistència i fou finalment empresonat pels alemanys i tancat a Dachau. Quan n’isqué, decidí unir-se a la Nakam, per venjar, ell també, la mort de centenars de milers de la seua ètnia a mans dels nazis. Les recerques del grup els duen a perseguir fins a València un important metge nazi, Heinrich Henkel, que havia exercit els seus sàdics experiments al camp de Dachau. Aquesta és la trama central de la darrera novel•la de Torrent, que alterna amb altres dues trames paral•leles, protagonitzades per un espia soviètic i per dos membres del servei d’espionatge britànic. Les diferents línies argumentals convergeixen conforme avança la novel•la, fins arribar al clímax final. I tal i com s’esdevé sovint en les obres d’aquest gènere –d’espies o policíaques, el thriller, vaja–, el que importa és que els diferents elements de la trama encaixen i facen avançar l’acció sense defalliment, malgrat que en alguns casos els mòbils resten difusos. I és el que s’esdevé amb Ombres en la nit, la cosa funciona, els personatges caminen inexorablement vers el desenllaç de la missió que justifica la seua existència. Tanmateix, no ens sembla aquesta, ni de bon tros, una de les millors novel•les de Torrent. Hi ha una sèrie d’elements que juguen en contra. En primer terme, el tema triat, que ha estat ja objecte de moltes elaboracions tan literàries com fílmiques. N’hi ha una de recent que ens ve al cap, “El deute” (“The Debt”, 2011), que narra el segrest per part d’un grup del Mossad d’un criminal de guerra nazi al Berlín Est. I una altra, que segurament inspirà l’autor de Sedaví: Els falsificadors (Die Fälscher, 2007), que conta la historia de Salomon Sorowitsch, un falsificador rus d’origen jueu que se salva del camp de concentració gràcies a la seua sorprenent perícia a l’hora de falsificar lliures esterlines i dòlars, amb les quals els nazis pretenien rebentar les economies aliades. Aquest personatge, de base real, és de fet manllevat per Ferran Torrent d’una manera un pèl forçada, tot fent-lo involucrar-se en les activitats del grup venjador. La inspiració cinematogràfica, molt present a d’altres obres de Torrent –recordem, per exemple, l’inici de “Gràcies per la propina” i les repetides adaptacions de les seues obres– resulta també palesa en el llenguatge narratiu. Per moments, l’alternança de diàlegs tallants, succintament contextualitzats, i d’accions vertiginoses, fa que la novel•la s’aprope al guió cinematogràfic. Un altre element de continuïtat amb la resta de la seua producció és als personatges, clars continuadors de la galeria d’antiherois que, malgrat les derrotes a què els ha sotmés la vida, conserven una ètica personal, tot i que de vegades aquesta vorege perillosament la il•legalitat. Tot plegat, Ombres en la nit fa la impressió de tractar-se d’un divertiment, un joc literari en què Ferran Torrent s’ho passa bé combinant, de manera una mica precipitada, personatges i situacions de l’imaginari de la postguerra europea, a l’hora que compleix amb el seu editor. El resultat, òbviament, no podia ser massa original, malgrat que no hi deixem de reconèixer la petjada i l’ofici de l’autor. [Publicat a Información" el 26 de gener de 2012]

La complexitat moral

Jonathan Franzen, “Llibertat”, Columna, 2011.


Resulta difícil escapar de l’immens prestigi que precedeix la darrera novel•la de Jonathan Franzen. A l’hora d’acarar la seua lectura, no deixen de ressonar en les nostres orelles els qualificatius de “primera gran novela americana del segle XXI” i d’altres de semblants, que situen l’autor entre els grans del panteó novel•lístic nord-americà. I bé, les expectatives no resten, ni de bon tros, decebudes. Llibertat és una novel•la imponent, centrada, com l’anterior i també exitosa Les correccions (Columna, 2002), en la dissecció de la societat americana a traves de la seua institució nuclear: la família. Una família, naturalment, en plena descomposició. El protagonisme recau, en aquest cas, en Walter i Patty Berglund. A l’inici de la novel•la se’ns presenten com una parella modèlica, perfectes representants del model de vida liberal. Però poc a poc els camins van torcent-se, impel•lits per la força ineluctable dels anys i dels fets. El tercer en discòrdia és Richard Katz, un personatge carismàtic, bohemi i autodestructiu, que manté amb els Berglund una relació d’amor-odi. Les relacions familiars, ja ho hem dit, resulten fonamentals en el desenvolupament de la trama. En primer terme, la de Walter i Patty entre ells, i després, amb els seus fills i pares. Unes relacions problemàtiques, dominades per la incomprensió i la dificultat de canalitzar adequadament els vincles que fatalment els uneixen. La interpretació psicològica del bigarrat conjunt resulta terriblement convincent. Certament l’autor no feia broma quan en una de les nombroses entrevistes concedides amb motiu de l’aparició de la seua esperada novel•la afirmava que “la complexitat moral és una espècie de segona pell per a un escriptor de ficció”. Freedom és també una novel•la amb pretensions de crítica política. El fet que trancórrega entre els anys posteriors a l’atac terrorista a les torres bessones i el triomf d’Obama permet expressar, a traves de les mirades creuades dels diversos personatges, la manipulació de l’opinió pública duta a terme per govern republicà —Walter arriba a dir que “els fonamentalismes siamesos de Bush i Bin Laden estaven a la mateixa altura últimament”—, així com els negocis tèrbols que acompanyaren la invasió d’Iraq. Alguna cosa en sabem de tot això els espanyols... Tot i ser més comprensiva, tampoc és gens complaent la imatge que Franzen dóna dels moviments alternatius. La lluita de Walter contra la sobreexplotació del planeta i per preservar la diversitat ecològica des de dins del sistema esdevé inviable. De tot plegat, però, no se’n desprén un missatge nihilista. La mateixa complexitat i subtilesa que s’aplica a les motivacions psicològiques s’extén també a les socials. Sempre és possible i lícit lluitar pels propis ideals, malgrat la limitació dels resultats. En aquest sentit, el títol de la novel•la perd el sentit irònic que amaga si s’aplica a la degradació que els polítics han fet de la paraula llibertat. Perquè al capdavall, sols resten els individus, que sempre seran lliures de jugar a la seua manera les cartes que els han tocat en sort.
[Información, 29-12-2011]