Les memòries del poeta

Vicent Andrés Estellés, “Animal de records. Memòries”, Bromera, 2013.  

    “Animal de records, lent i trist animal, / ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda”. Aquests cèlebres versos del Llibre de meravelles donen títol a la compilació que l’editorial Bromera ha tingut l’encert de publicar dels tres volums de caire memorialístic de Vicent Andrés Estellés: “Tractat de les maduixes” (1985), “La parra boja” (1987) i “Quaderns de Bonaire” (1985). El resultat final és heterogeni, ja que els dos primers llibres estan escrits en forma de diari, i el tercer és un recull de tres textos autobiogràfics de procedència diversa. El conjunt, siga com siga, resulta d'un enorme interés per als lectors del gran poeta de Burjassot, en tant que ens submergeix de ple en l'univers personal immortalitzat pels seus versos. En “Tractat de les maduixes” i “La parra boja” trobem a un Estellés acabat de jubilar prematurament de la seua feina en Las Provincias, que mira d'entretindre l'oci i el desfici amb l'escriptura d'un diari en què alterna les anotacions sobre la realitat immediata amb les evocacions del passat. Tal i com l’autor observa a l'inici del primer llibre, es tracta “d’una sèrie capriciosa, vària, de les meues memòries, les meues amistats, açò i allò, tot barrejat d’una manera que voldria ser amena”. I això és ben bé el que fa Estellés, donar compte, del que ha estat la seua vida, de les engrunes que n'han restat en la memòria, si més no. Els anys infantils ocupen la major part dels seus records, així com la història de la seua família. Amb un estil directe i viu, l'autor se sincera amb nosaltres, i no té problemes per a consignar, amb certa complaença, els seus orígens humils, l'afecció al vi dels avis paterns o la mort violenta de l'avi matern. Juntament amb les anècdotes familiars i els records de la infància, els viatges hi ocupen el lloc més important. Viatges a Londres, on ho passà ben malament pels seus problemes circulatoris, a Cannes, on acudí per cobrir el festival de cinema, a Viena, on recorda els pits d'una prostituta, “uns pits ubèrrims com l'horta de València”. També algunes lectures hi seran ara i adés comentades, amb curioses predileccions, com Shakespeare i el seu “món de pedra i ferro”, Ruben Dario o Giorgio Bassani. Tractant-se s'Estellés, els records havien de contindre també algun episodi eròtic, i cert que n'hi ha alguns de memorables. La desimboltura i la gràcia amb què els expresa està a l'altura dels seus millors poemes eròtics. Un altre plat fort dels diaris és la seua relació amb diferents homenots de la cultura catalana, com Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Joan Fuster. Pel que fa a les anotacions sobre el present, sovintegen els comentaris més o menys banals sobre el temps i les queixes sobre la seua precària salut, amb constants referències a les recents operacions i al fred que pateix. Els nombrosos recitals poètics en què participà en els anys de la transició, quan s'erigí en la veu poètica més potent del valencianisme polític, hi són també presents. Pel que fa als escrits de “Quadern de Bonaire”, tenen un cert caire d'apunts de viatge. El primer, centrat en Mallorca, i el segon en l'Albufera de València. El text que clou el volum és una nova evocació del seus viatges per Europa: “Recorde amb un profund agraïment, amb un enyor salvatge, la meua cambra lluminosa, modesta, extremament senzilla i agradable, en cert antic hotel de Cannes”. Animal de records, lent i trist animal... (Información, agost 2013).

Aigües estancades

 

Rafael Chirbes, “En la orilla”, Anagrama, 2013.

Segurament siga Rafael Chirbes qui millor ha novel·lat la radical transformació operada en la societat valenciana dels anys seixanta ençà. Després d'haver descrit en algunes novel·les anteriors l'herència enverinada del franquisme i el fracàs ideològic i vital dels joves que lluitaren contra ell, l'autor de “La caída de Madrid” s'ha centrat darrerament en l'exploració dels canvis experimentats en les comarques de La Marina arran del boom turístic, que convertiren els pobles de pescadors com Benidorm en monstruoses ciutats modernes i pretesament cosmopolites. Un canvi tan brutal, semblant al patit en tot el mediterrani espanyol, dugué aparellat aspectes positius, com l'alliberament dels costums i la prosperitat general, però també propicià l’enriquiment fácil de molts, amb els empresaris de la construcció al capdavant. Després, amb l’arribada de la democracia, el “pelotazo” immobiliari no va fer sinó augmentar exponencialment, fins que la bombolla esclatà arrasant aquella efímera i fictícia riquesa i duent-nos l’atur i el patiment per a tantes famílies. És de tot açò que parlen les dues últimes novel·les de Rafael Chirbes. “Crematorio” (2007) se centra en l’ascensió i caiguda del seu protagonista, l’empresari Ramon Bertomeu, a qui la manca d’escrúpols, les pràctiques corruptes i la traïció als ideals juvenils acaben per passar-li factura. “En la orilla” reprén el mateix espai narratiu, i també la mateixa tipología de conflictes i personatges. Ara, amb l’arribada de la crisi, les seues devastadores conseqüències ocupen un primer pla. El protagonista no será un empresari d’èxit, tot i que la seua presència planarà sobre la trama, sinó Esteban, el propietari arruïnat d’una fusteria. Al voltant de la seua figura orbitaran una munió de personatges: els empleats, principals damnificats de la fallida de les empreses de construcció; els amics, triomfadors i sobrats, entre els quals destaca la figura de Francisco, vell amic del protagonista amb qui manté importants comptes sentimentals pendents; son pare, malalt d'Alzeimer, represaliat després de la Guerra Civil; Liliana, l’assistenta colombiana, per qui sent un afecte paternal, i un llarguíssim etcètera on es troben representats tots els sectors de la societat. Al llarg de les quatre-centes i escaig pàgines d'aquesta ambiciosa i totalitzadora novel·la s’exploraran aquestes vides, en un admirable exercici de polifonía. Tal i com ja ocorria en “Crematorio”, que fou exitosament adaptada com a telesèrie, Chirbes hi fa servir algun element propi del thriller. Si allí era la relació amb la màfia russa i el món de la prostitució, en aquest cas serà la troballa d'uns cadàvers en la marjal, símbol perfecte de la putrefacció de la societat que en viu a tocar. Aquest ingredient passa aviat a un segon terme, superat per la traça de l'escriptor de Tavernes de Valldigna per a polsar el nervi moral del personatges i per a atrapar-nos amb el seu estil poderós i detallista. Ara que arriba l'estiu i amb ell l'inevitablle allau de turistes a les nostres costes, la lectura d'“En la orilla” resulta un contrapunt -anava a dir antídot- magnífic per a no oblidar d'on venim, i per a ser conscients d'on hem arribat. Just a la vora.

L'aprenentatge impossible

David Vann, “Terra”, Empúries, 2013.

 

Sembla evident que a David Vann l'atrauen els escenaris claustrofòbics així com les condicions naturals extremes a l’hora d’emmarcar les seues històries. Si a “Sukkwan Island” i “Caribou Island” el drama esclatava a una illa d’Alaska, a “Terra”, la seua darrera novel·la, serà l’abrusador sol californià el que conduïrà els protagonistes aïllats en la mansió familiar vers el seu tràgic final. Un altre tret compartit per les tres novel·les que han convertit David Vann en un autor de culte és el minimalisme en el plantejament argumental, reduït, en allò essencial, a dos personatges. El pare i el fill en “Sukkwan Island”, el matrimoni de “Caribou Island” i la mare i el fill de “Terra”. En aquesta novel·la els fets ens són narrats a traves de la mirada de Gallen, un jove problemàtic i immadur que viu una conflictiva relació d’amor-odi amb una mare que li impedeix desenvolupar-se com un individu autònom. Gallen afig al seu escàs sentit de la realitat una considerable intoxicació de misticisme New Age. Això el converteix en una mena de Quixot budista que, a força de lectures excessives de “Joan Salvador Gavina”, “El profeta” o “Shiddarta”, veu gegants de creixement espiritual on sols hi ha vulgars molins de vent. En situar les angoixes adolescents en el centre del seu relat, l'escriptor d'Alaska s'adscriu a una de les més insignes tradicions de la literatura occidental, la de les anomenades novel·les d’aprenentatge, que exploren les confusions i desficis pròpies dels joves en la seua transició cap a la vida adulta, amb la seua inevitable adquisició d'experiències vinculades al coneixement del mal, la mort, el dolor i, és clar, l'amor. David Vann es col·loca, però, en l'extrem més pessimista d'aquesta tradició, perquè l’aprenentatge de les lliçons de la vida per part de Gallen es veuran malaguanyades per la feixuga herència familiar. Mitjançant la resta de personatges vinculats a la família materna –l’àvia amb demència senil, la tia ressentida, la perversa i seductora cosina–, se’ns revela una història sòrdida de maltractaments, enganys i odis irreparables. El contrast entre el deler espiritualista de Gallen, l’erotisme sàdic de la cosina i la neurosi familiar resulta altament explosiu, i David Vann no ens n'estalvia cap derivació per desagradable que resulte, tot exposant els personatges a situacions límit sense cap concessió al sentimentalisme. El resultat és moralment desolador, però literàriament fascinant.. A la manera de Michael Haneke, Vann il·lumina amb la llum freda de la seua escriptura els racons més foscos de la condició humana. De les bondats del resultat final dóna fe el consens unànime de lectors i crítics d'arreu del món. [Información, juny 2013] 

Fuster, Estellés i la resta

Vicent Salvador, “Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània”, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2012.

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar el darrer llibre de Vicent Salvador, i això constitueix, en sí mateix, una bona notícia, perquè en fer-ho ha obert les portes a un autor de gran vàlua i amb una trajectòria dilatada que podríem resumir amb el títol d’un dels seus primers llibres, “La frontera literària”, ja que li agrada moure’s en el territori d’intersecció entre els estudis lingüístics i literaris. Títols com “Fuster o l'estratègia del centaure”, “Per a una anàlisi del discurs” o “Poesia, ciutat oberta” així ho acrediten. “Figures i esbossos” és un recull de procedència diversa que arreplega articles realitzats al llarg dels darrers deu anys. El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: “esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius”. Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. La part més important del llibre l’ocupen algunes de les figures a les quals Vicent Salvador ha dedicat anteriorment una major atenció crítica. Per damunt de tot, Joan Fuster, de qui s’ocupa en set dels setze capítols del total, i en segon terme Vicent Andrés Estellés, protagonista de tres capítols. Entre els textos dedicats a l’assagista de Sueca, destacaríem els dos estudis centrats en “Nosaltres els valencians”, tant en la seua significació nacionalista com en el caràcter híbrid, entre la monografia històrica i l’assaig. També resulta interessant la ràpida panoràmica de l’herència fusteriana en els assagistes actuals o l’espai dedicat a les traduccions d’Albert Camus o Ignazio Silone, que demostren la connexió de Fuster amb el pensament marxista heterodox. Les dificultats de recepció i d’actualització de Fuster a partir de les seues traduccions a d’altres idiomes són també objecte de reflexió. L’última entrada que es dedica a Fuster se centra en l’anàlisi de l’extremada cura lèxica que observem en els seus textos, gens estranya en un escriptor tan conscient del seu ofici. Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, podem llegir-hi tres estudis sobre diferents aspectes de la seua vasta i proteica obra. El primer esbossa la petjada de Neruda, especialment al “Mural de País Valencià”; el segon incideix sobre el procés d’escriptura d’un dels seus llibres capitals, “El gran foc dels garbons”, i l’últim aborda la temàtica de la mort, consubstancial al vitalisme estellesià. La resta de figures analitzades en sengles capítols són Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas i Miquel García Grau. Completen el volum uns articles sobre la didàctica de la literatura que aporten algunes consideracions molt útils per als professionals de l’ensenyament. Resulta especialment rellevant el que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –“lectures de plàstic”, les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als qual cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors. Información, 30 de maig de 2013.  

El món segons Borja

Joan Borja, Café del temps, Bromera, 2013.

És segurament en els llibres memorialístics on es trasllueix de manera més transparent la visió del món del seu autor, el seu tarannà, les seues manies, obsessions, amors i desafeccions. Tot i que no deixa de construir un personatge, l’escriptor de diaris o memòries s’hi mostra més a les clares, sense les màscares distanciadores de la ficció. Això resulta evident una vegada més en Café del temps, el diari amb què tan agradablement ens acabà de sorprendre Joan Borja, mereixedor de la darrera edició del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sota el fil conductor de la contemplació del mar de la seua Altea natal, i el sabor d’un café com a fidel companyia, Joan Borja veu passar la vida al llarg d’un any, i ens fa còmplices de la seua mirada. Els apunts del seu diari segueixen el model canònic en aquesta mena d’obres: apunts biogràfics, esbossos paisatgístics, confessions, aforismes, reflexions, units tots ells per la inconfusible veu de l’autor. Una veu rica, suggerent, amb molts matisos –tants com els colors de la mar que li agrada convocar–, que tant sap polsar les cordes de la nostàlgia com de la celebració, de l'escepticisme com de l'adhesió emfàtica. Són molts els temes que Borja toca en les seues anotacions, però no és difícil constatar-hi una sèrie de recurrències, com ara l'enamorament del paisatge marítim, la reflexió sobre la mort o sobre la desaparició de les formes de vida tradicionals, l’apel·lació al sentit comú o l'arrelament segur en el seu poble i en la seua família. La veu de l’autor té un ferm aliat en el seu estil, ric i seductor, amb forts ecos de la memorialística catalana: Pla en primer terme, en les descripcions paisatgístiques i la relació d’anècdotes, Fuster en la vessant aforística. No són pas males advocacions, i qui més qui menys en el memorialisme o l'assaig català planeja o fustereja. Siga com siga, amb Café del temps Joan Borja ens ha donat una generosa i perdurable dosi de la seua visió del món, la seua singular manera d’estimar i comprendre la vida. Perquè, com el mateix autor diu i ens demostra en el seu llibre, “tot, absolutament tot –per més pròxim i quotidià que ens siga– és incitador i sorprenent si es mira amb ulls, circumstàncies o angles d’innovació”.

L’artista i l’artesà

 

Benjamin Black, Mort a l’estiu, Bromera, 2012.

    D’ençà que l’editorial Bromera publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike, per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a prestigiar-la,  i de l’altra li obre les portes als lectors del  Principat i, de rebot, de  la resta del domini lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira. Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur, A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama. L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les giragonses de la trama: la vídua,  Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en qualsevol moment.  Quin dels dos móns, l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil.  L’autor, doncs, executa amb eficàcia la combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia amb motiu de la  visita a Espanya per a presentar Llum antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black “una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix, creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el seu demiürg. No és gens comú, per exemple,  trobar en una novel·la policiaca descripcions tan poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà, Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer que  la seua lectura siga una veritable delícia  [Caràcters, 62].

 

La consciència de la literatura

Francesc Calafat, “Països de paper”, Afers, 2013.

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris del diaris o en les revistes especialitzades i s’enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d’una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A “Països de paper” l’editorial Afers ha tingut l’encert d’arreplegar una antologia d’articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes –“El País”, “El Temps” i “Caràcters”, principalment–. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L’objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s’organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d’obres, se centra en els clàssics catalans –Joanot Martorell al capdavant– i en les traduccions d’alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l’evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s’hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d’un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l’assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d’altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d’un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l’assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?  Información, 25 d'abril de 2013.