viernes, 25 de noviembre de 2011

La roda del temps



















La roda del temps, Alfons Llorenç, “El sant
del dia”, Edicions del Bullent, 2011.


No fa massa anys, abans que les nostres vides es regiren pels dictats
de google i de l’iPhone, la gent s’acompassava als ritmes més pausats del calendari agrícola. En aquells temps no tan remots —fins la generació dels nostres avis, i més ençà encara—, el santoral jugava també un paper determinant, no sols a l’hora de guiar la religiositat del poble, sinó d’una manera més profunda, donant sentit i ordre a la dispersió dels dies. De tot açò, i de moltes més coses, ens parla aquest
esperat llibre d’Alfons Llorenç. Esperat, perquè des de que vam
seguir la seua publicació, fa ja onze anys, a la contraportada del
quadern valencià del diari El País, en vam restar enamorats.
Al llarg d’un any (de 1999 al 2000), sota el títol de “Día a día”,
ens hi oferia les seues generoses dosis de saviesa popular, conve-
nientment adobades amb vastos coneixements antropològics, lite-
raris o geogràfics. Al llarg de les seues denses columnes, ara sortosa-
ment recuperades en forma de llibre i traduïdes a la llengua pròpia
de l’autor i la comunitat a qui s’adreça, desfilaven totes les festivitats
de l’any, amenament comentades.
Resulta significatiu de la importància que s’hi dóna a l’origen pagà de
moltes de les celebracions del calendari cristià el fet que el llibre
comence no l’1 de gener, com faria qualsevol altre, sinó el 21 de desembre, en el solstici d’hivern. En aquest dia, festivitat de sant Tomàs, els druides collien el visc —“les fulles àuries de l’hoste de l’alzina”, tal i com el descrigué Virgili—, que en el medi rural valencià gaudia, com en el món celta, d’un prestigi sanador i propiciador de la fecunditat. És aquest un exemple dels interessos i l’erudició amb què són abordats els diferents temes a aquest santoral laic. Les “càpsules de doctrina”, per dir-ho a la manera fusteriana, de l’inspirador almanac del sagrado corazón de Jesús, són ací substituïdes per la interpretació de les diferents manifestacions culturals amb què els valencians acompanyaven el pas de les estacions. Les collites, es sembres, els rituals propiciatoris de fecunditat i de culte al sol i al seu vicari, el foc, hi ocupen un lloc determinant. Com també els refranys i la poesia popular que les diades generaven, com ara la dedicada a la festivitat de sant Sebastià: “De vos gran sant adoram la Sageta/ i l’Os, la qual tant vos nafrà/ suplicant-vos, beneït Sebastià/ pregueu Jesús que pesta no ens transmeta”. Al llarg d’”El sant del dia”, Alfons Llorenç demos
tra també un gran coneixement de la geografia valenciana, que recorre amb indissimulada passió tot resseguint les diferents festivitats patronals. Llibre aquest, en fi, que acumula un enorme cabal d’informació i curiositats sobre la cultura tradicional valenciana, en un moment en què aquesta està
desapareixent sota l’embranzida imparable de les noves tecnologies i la globalització. Ai, si l’autor reeescriguera ara l’entrada de Tots Sants, més que dels panellets, hauria de parlar de Halloween!
[Información, 24-11-2011]

sábado, 12 de noviembre de 2011

La creació de l’univers



Jaume Cabré, “Jo confesso”, Proa, 2011.

Després de l’èxit aclaparador de Les veus del Pamano (2004), que li valgué la traducció i reconeixement arreu d’Europa, Jaume Cabré s’ha pres el seu temps
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.

[Información, 27-10-2011]

jueves, 6 de octubre de 2011

Treballar i envellir



Valentí Puig, Rates al jardí, Ed. 62, 2011.

Al final del seu primer diari —Bosc endins, 1982—, Valentí Puig deixava entreveure que cal ser conscient del caràcter tèrbol de la naturalesa humana. Davant d’aquest fons terrible, sols ens resta alçar les barricades del treball, de l’ordre racional i polític, de la defensa dels valors morals i de la tradició. Aquesta confrontació la resumia amb la metàfora clàssica del bosc i el jardí: “És necessari anar cada dia bosc endins, per un instant. Només així l’home pot treballar, amb més convicció, en el propi jardí”. Vint-i-nou anys després, l’escriptor mallorquí ha publicat el darrer lliurament dels seus diaris, i el títol triat denota la coherència del seu projecte literari. Tanmateix, el temps no ha passat de bades, i el jardí, ara, compta amb la sòrdida presència de les rates. Rates al jardí se situa a l’any 1985, quan l’autor tenia 36 anys. En aquest sentit, manté una clara continuïtat cronològica amb el segon dietari, Matèria obscura (1991), que abasta de 1980 a 1984. I també una continuïtat temàtica, que es podria fer extensiva, amb matisos, a la resta de la seua producció dietarística, i fins i tot, narrativa. A Rates al jardi trobem un Valentí Puig que comença a guanyar-se un lloc sota el cel de la literatura, més madur i seré que en els lliuraments anteriors, malgrat que encara es resistesca a abandonar les dissipacions de la joventut: “L’escriptor és una persona enrevoltada de llibres per totes bandes, menys per una que du als bars”, en dirà, ben explícitament. De fet, la voluntat per dur una vida ordenada, lliurada al treball d’escriure, malmesa tothora per l’afecció a la vida nocturna de Mallorca, serà una de les constants del llibre. Com també els comentaris sobre l’ofici d’escriure, que dóna sentit a la seua existència: “Treballar i envellir: vet aquí —diu Rilke— que espera de nosaltres la vida”. Els comentaris de lectures i autors predilectes hi ocuparan, doncs, un lloc rellevant. Els judicis de Puig resulten quasi sempre interessants, i en qualsevol cas, denoten una profunditat i diversitat d’interessos vastíssima. En l’àmbit català, per exemple, resulten molt entenimentats els dedicats a Blai Bonet, Pla o Espriu. I en el de la literatura europea, tenen una imponent presència els referits a la cultura francesa i anglesa. La seua equanimitat de judici, però, es ressent quan deixa anar la veta reaccionària, i arremet, per exemple, contra Sartre, qualificant-lo de “mentor de terroristes”, o deixa anar els seus dards enverinats contra d’altres icones del pensament progressista com Joan Baez o Raimon. La ideologia conservadora de l’autor es trasllueix també en els comentaris polítics, dedicats tant al socialisme felipista com a la dreta espanyola, a qui veu massa subjecta encara a l’herència franquista i mancada, doncs, de tradició liberal. D’altres registres del darrer diari de Valentí Puig són el narratiu, amb una gran capacitat per a desemmascarar les trampes i abismes que amaga la moral convencional; l’aforístic, emanació natural de la seua prosa, o l’intimista, que busseja sovint en els records d’infància i joventut. Especialment punyent i honest el dedicat a sa mare. Diari d’introducció a la maduresa, Rates al jardí constitueix, al capdavall, una personal i adobada invitació a “resistir totes les desil•lusions i tots els desencisos”.

martes, 6 de septiembre de 2011

Els límits de l’erotisme




Najat El Hachmi, La caçadora de cossos, Columna, 2011.

Fa a penes tres anys saludàvem elogiosament L’últim patriarca, la primera novel•la de Najat El Hachmi, que parlava del procés d’adaptació d’una jove magrebina a la realitat catalana, i dels conflictes que l’assumpció de les noves formes de vida li ocasionaven en xocar amb el model tradicional familiar. Després de l’èxit de crítica i públic, la nova obra de l’autora s’esperava amb expectació. I bé, ja la tenim ací. En aquesta ocasió Najat El Hachmi ha jugat una carta més arriscada en termes morals, ja que La caçadora de cossos és el retrat de la intensa i complicada vida sexual d’una jove. Les dificultats de la protagonista per conciliar desig i sentiments —sexe i amor, volem dir— podrien interpretar-se, tal i com ha deixat caure l’autora en alguna entrevista, en clau generacional, com a expressió d’un malestar generalitzat que ens parlaria dels perills que s’amaguen sota els dictats de l’hedonisme. El cos de la protagonista esdevindria així el camp de batalla de l’autodestructiva recerca de la felicitat en el món actual, entesa com l’obtenció immediata i violenta de satisfacció eròtica. Així, la primera part de l’obra se centra a relatar-nos les experiències amb tota una sèrie d’amants de procedència diversa, I ho fa amb una cruesa i profusió gens corrent en les lletres hispàniques. Aquesta concepció del sexe com una baixada als inferns ens ha fet pensar en Las edades de Lulú, la pionera novel•la d’Almudena Grandes. I també en Diari d’una nimfòmana de Valérie Tasso. Ací, malgrat les bones arts descriptives de l’autora, la novel•la peca de reiterativa, i la concentració en la vessant purament sexual de les relacions la fa incórrer, ara i adés, en una certa superficialitat psicològica. La segona part de l’obra canvia el ritme i se centra en la relació amb un escriptor, a qui li neteja la casa. Ara el relat abandona la cruesa anterior i opta per anar-se’n a l’extrem contrari, tot adoptant un caire excessivament ensucrat. Siga com siga, el sentimentalisme cap al qual deriva la part final de l’obra sembla respondre a una estratègia deliberada de l’autora, que busca la redempció de la protagonista, tot i que el camí triat ens semble poc convincent.
No resulta difícil observar elements de continuïtat entre L’últim patriarca i La caçadora de cossos. El protagonisme femení, la veu narrativa, que de nou torna a modular els tons ingenus de l’oralitat, la importància de la sexualitat com a forma de transgressió... Molt més accentuada aquesta, és clar, en el segon lliurament. Tanmateix, la primera novel•la ens sembla un producte molt més equilibrat i suggerent, més personal també. És clar que en aventurar-se pels terrenys del morbo l’autora gaudirà d’un important èxit comercial, que fins i tot podria veure’s augmentat amb una escandalosa adaptació cinematogràfica. Esperem, però, que una vegada superat el tràngol de la segona novel•la, centre l’atenció en d’altres projectes on el seu indubtable talent narratiu puga brillar millor. [Información, 25 d'agost de 2011]

jueves, 11 de agosto de 2011

El darrer llibre de Miquel Pairolí




Entre els llibres que tenia disposats per llegir aquest estiu figurava Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí. La seua inesperarada mort el 6 de juliol passat ha conferit a la seua lectura una emoció afegida, pel que té d’homenatge i comiat, també d’agraïment per l’honestedat del conjunt de la seua obra. La pena pel prematur traspàs es veu accentuada pel fet que vaig tindre el plaer de conèixer-lo en la visita que ens va fer a la Universitat d’Alacant amb motiu d’un dels Simposis de Literatura Autobiogràfica. Allí vam tindre ocasió de parlar i de projectar intercanvis de llibres. Ell em va enviar la novel•la El camp de l’ombra, i jo a ell Ombres en el riu. La coincidència va més enllà de l’element ombrivol del títol, perquè totes dues són novel•les que parlen del procés de maduració de dues xiquetes, ambientat en el món rural.
Octubre és un dietari de maduresa que, tal i com han destacat els crítics, resumeix els anteriors publicats per l’autor gironí. Ordenat seguint el model clàssic de les estacions de l’any, ens mostra una sèrie de constants que defineixen la seua obra: l’amor al paisatge, les mínimes variacions i matisos del qual sap descriure de manera magistral; la reflexió sobre el fet literari, bé de manera vivencial —la literatura era per a ell una irrenunciable forma de vida— , bé centrada en el comentari sobre una sèrie d’autors, amb Josep Pla al capdavant, i amb noms tan importants com Albert Camús, Lampedusa, Horaci o Henry James; els comentaris sobre temàtica musical —era un gran amant de la música clàssica—, els relats autobiogràfics sobre viatges o experiències amoroses, etc. Un tema especialment recurrent el constitueixen les reflexions sobre el pas del temps, quasi sempre lligades al seu desenvolupament cíclic. Per exemple: “Aquesta misteriosa, inconscient voluntat de viure, renovada cada primavera, d’existir encara que siga fugaçment, d’arrelar, de fruitar i després desaparèixer...”. També hi abunden, cap al final del diari, les reflexions sobre la mort, com la que fa a propòsit de la de Bruckner: “D’un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent que posseïa que d’altres continuaran, amb d’altres poemes, amb noves simfonies”. És una reflexió que bé ens podria servir per glossar la vida del mateix Pairolí, i que ens pot dur a una altra: l’obra d’un home arrela en la dels seus predecessors, i com les llavors a la primavera, fructifica en la dels seus contemporanis i en la dels descendents. Això pot donar sentit a la seua vida. Sols hem de lamentar que la de Miquel Pairolí haja estat escapçada tan aviat.

sábado, 30 de julio de 2011

El visible i l’invisible





Haruki Murakami, 1Q84, Empuries, 2011

No sé si el poder de commoció d’un llibre és el millor criteri per a valorar la seua qualitat, ja que les emocions lectores poden obeir a raons que res no tenen a veure amb la literatura. Siga com siga, no em sembla tampoc un element menor a l’hora de emprendre la seua crítica, sempre i quan aquesta vessant emocional sàpia trobar els canals d’objectivació adequats. Després d’aquest preàmbul em sent una mica més legitimat per a expressar l’entusiasme que la lectura de la darrera novel•la de Haruki Murakami m’ha provocat. En un primer moment les seues 780 pàgines —és, òbviament, una novel•la d’estiu— em resultaven intimidatòries, però conforme anava endinsant-me en el seu enrarit univers, devorava pàgines i capítols amb una fascinació creixent, sense importar-me el ritme cadenciós que l’autor hi imprimeix. Res de nou, en qualsevol cas, amb aquest imaginatiu escriptor, que posseeix la rara habilitat de connectar amb els somnis i sentiments d’una munió de lectors d’arreu del món, i de fer-ho sense rebaixar ni un punt la seua exigència literària. En els dos primers llibres de 1Q84 de què consta aquest volum, trobem el Murakami de sempre: personatges solitaris i infeliços, a la recerca d’un amor que done sentit a les seues vides, ambientació urbana –el Tokio de 1984–, trames paral•leles, confusió de móns reals i fantàstics, detallisme descriptiu, diàlegs fluids, certes dosis de sexe, violència i humor o dissertacions músicals. De fet, l’estructura de l’obra s’inspira en El clavecí ben temperat de Bach, cosa que dóna fe de la seua complexitat. Al títol trobem ja una de les claus interpretatives de l’obra: l’homenatge a la cèlebre distopia d’Orwell es relaciona amb la crítica al control mental propi de les societats totalitàries, que en aquest cas se centra en el món de les sectes. No en va, En l’origen de l’obra està l’atemptat de 1995 al metro de Tokio per part de la secta Aum. Tanmateix, aquesta intenció de denúncia es dilueix en el conjunt de la novel•la a mesura que el contingut mític va adquirint importància. Perquè malgrat que estem al davant d’una novel•la amb voluntat totalitzadora, de reflectir, com el mateix autor ha afirmat recentment, “el que es veu i el que no es veu”, el component invisible de la realitat hi acaba adquirint un major protagonisme. Al capdavall, és aquesta capacitat per a indagar en la part fosca de l’esperit humà, per a establir-hi ponts entre el món nocturn i el diürn, entre els somnis i la raó, el que ha fet de Murakami un autor tan atractiu. La seua imaginació té una rara habilitat per a bastir arguments pertorbadors, de fondes ressonàncies antropològiques, de les quals l’autor ens dóna algunes pistes, com ara les cites de Jung i Frazer. Un altre tema rellevant, nou en la novel•lística de Murakami, és la crítica a la violència de gènere. En aquest sentit, tot i tractar-se d’obres radicalment diferents, “1Q84” ens ha recordat Milenium, d’Stieg Larsson, i de retop, 2666, de Roberto Bolaño. Una última observació: si finalment decideixen endur-se 1Q84 a la platja, no obliden posar-se la crema protectora abans de començar a llegir: corren el risc d’oblidar-se de tot i acabar socarrats.

[Información, 28-7-2011]

viernes, 8 de julio de 2011

Un univers femení





Raquel Ricart, “Les ratlles de la vida”, 3 i 4, 2010

Tot i que no es tracta d’una autora novella –l’avala una trajectòria com a creadora de narracions i obres teatrals de caire infantil i juvenil–, Les ratlles de la vida constitueix la primera aportació de Raquel Ricart a la novel•la diguem-ne d’adults. I no ha estat el seu un debut qualsevol, sinó més aïna brillant, en tant que ha merescut un dels premis més rellevants de les lletres catalanes –l’Andròmina–, recentment referendat pel premi de la Crítica dels Escriptors Valencians. Tampoc no és un assumpte menor que es tracte d’una escriptora valenciana, per tal com no abunden precisament, en la nostra novel•lística, les veus femenines.
Tot plegat no tindria la menor importància si no estiguérem parlant d’una obra d’un interès literari indubtable, que conjuga a parts iguals emotivitat i nervi narratiu. Les ratlles de la vida conta la història de quatre generacions d’una família. Malgrat que les històries que se’ns hi relaten recorren un ampli segment temporal –des de finals del dinou fins a l’actualitat–, el context històric ocupa un espai insignificant en la trama novel•lesca, perquè aquesta és una obra centrada, essencialment, en la vida interior dels personatges. I en uns personatges d’abassegador protagonisme femení. És a través de la mirada de les dones que es va teixint el tapís de les vides familiars, i especialment, a traves de les veus de l’àvia Ermerinda, de la seua filla Bàrbara, i de Regina, la seua néta. A partir de la mort de l’àvia comencen a encadenar-se les històries, a desxifrar-se les ratlles amb què els anys han solcat les seues pells. Històries que l’àvia contava a la neta, i que aquesta salvarà de l’oblit per a tots nosaltres. Les ratlles de la infantesa, les ratlles de l’amor, les ratlles de la maternitat, de la por, de la guerra... I especialment les de la mort, perquè l’autora es recrea en la part dramàtica de la vida. Les vides d’aquestes dones estan marcades per la desgràcia, que sovint adquireix la forma d’una mort violenta i prematura, tot i que sempre treuen forces per a seguir endavant.
Però el que fa aquesta novel•la interessant no és l’anecdotari d’unes vides humils i tràgiques, sinó, òbviament, la manera tan personal i reeixida amb què l’autora ens les conta. Les diferents trames que recorren aquesta obra coral se’ns presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l’exploració dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda, l’àvia Ermerinda de les lletres catalanes. I més en concret de Mirall trencat, aquella altra saga familiar que tan bé va saber explorar els territoris fronterers de la tendresa i la crueltat. S’hi podrien convocar altres noms –Laura Esquivel, Isabel Allende, Maria Barbal...–. Tan se val, tot i que hi ressonen altres ecos, Raquel Ricard té la seua pròpia veu, i l’ha feta servir d’una manera perdurable.

[Información, 30 de juny de 2011]

domingo, 29 de mayo de 2011

Tot al seu lloc



Lluís Roda, Nadir, Proa, 2010.

És un llarg camí, i fecund, el recorregut per Lluís Roda (València, 1961) des de que començara a escriure poemes en la seua joventut. Als seus primers llibres es deixà seduir per un experimentalisme que indagava en els paranys cognitius del llenguatge. Poc a poc, i de manera més decidida des de Buirac d’amor (1998), la seua obra adquirí un to més íntim, i sense renunciar mai al gir imaginatiu, a la creativitat verbal i al joc amb la tradició, explorà territoris pròxims a la poesia de l’experiència, i fins i tot, en Elogi de la llibertat (2001), als de l’escriptura aforística. De les bondats d’aquest viatge poètic parlen a bastament els premis i reconeixements crítics rebuts, l’última manifestació dels quals és la concessió del Premi Jocs Florals de Barcelona l’any 2010 a Nadir, el llibre que tot seguit passem a comentar. Es tracta d’un original poemari que orbita al voltant de la temàtica amorosa. No és, en absolut, un tema nou en l’autor, però ara, des del llindar de la maduresa, adquireix unes tonalitats crepusculars que aporten nous matisos al seu tractament. Aquest to és present ja des del títol, Nadir, que com bé se’ns explica a l’inici del llibre, és el punt de l’esfera celeste oposat al zenit, i doncs, figuradament, el moment proper a l’ocàs vital. La consciència temporal que sobrevola tot el llibre es condensa en alguns poemes, dotant el conjunt d’un to introspectiu, de recapitulació. Això resulta especialment palés en la part final, “Quòndam”, que conté els poemes més intensos –també més vivencials– del conjunt. La part més extensa del volum du el títol de “Fornícula”, i està constituïda per una sèrie de poemes breus que narren una història d’amor de to convencional, on endevinem la recreació de diversos motius extrets de la lírica amatòria. Així, trobem poemes que beuen del conceptualisme o la sàtira trobadorescos –“Com porc que cerca una trufa/ I, trobant-la, no la pot haver./ Així jo he grufat, infructuós, / Cercant-vos persistentment”–, d’altres que adopten un to més apassionat – “T’estimaré en tots els mons possibles./ De totes les maneres possibles”–, alguns que voregen la candidesa –“Perquè es produïra el nostre Renaixement,/ Tu hauries de tornar a ser verge/ I jo als teus braços, xiquet”– i d’altres, encara, que fondegen en la mordacitat estellesiana –“Et tractaré amb guaret./ I em retractaré quan crec que calga./ I t’alçaré la falda/ Per comprovar que tot és al seu lloc”. Un no pot evitar sentir-se més atret pel registre que intueix més personal, present a la ja esmentada darrera part, i també a la titulada “Quadre de Nadal”. En aquests poemes, la tendència lúdica i el gust pels exotismes verbals de l’autor cedeixen el lloc a tonalitats més sentimentals. Però és del contrast de tots els registres anímics i lingüístics d’on neix l’excel•lència d’aquest llibre, la seua seductora polifonia.

[ Información, 26-5-2010]

miércoles, 11 de mayo de 2011

El crepuscle dels ídols




Julià de Jòdar, La pastoral catalana, Proa, 2010.

De la mateixa manera que ho féu a Zapata als Encants o a L’home que va estimar Natàlia Vidal, Julià de Jòdar retorna a la generació progre per bastir el seu món narratiu. Ho continua fent d’una manera implacable –i impecable– sense concessions a la nostàlgia i, com ha destacat la crítica, amb excel•lents resultats estètics. Ara, però, el fracàs d’aquells joves que volien canviar el món i van acabar sucumbint a la lògica del poder no serà el tema dominant, sinó l’antecedent que li servirà per assajar l’explicació de la crisi del nostre present. Els principals representants d’aquella idolatrada generació seran Pau i Erina, un matrimoni ja madur. Decideixen fer un viatge a Miami per mirar de treure l’entrellat de la situació d’una amiga d’Erina, anomenada Àurea, de la qual fa temps que rep mails que denoten una situació molt preocupant. Àurea va marxar a Miami uns anys enrere per anar-se’n a viure amb Jack, un personatge altament inquietant que treballa en els serveis secrets nord-americans, i que ben bé podria tractar-se, ras i curt, d’un torturador. El viatge de Pau i Erina es converteix en una mena de descens a l’infern particular de cadascun d’ells, en el qual descobriran que, en realitat, no són tan diferents d’aquells que busquen. En un Miami colpejat furiosament per un huracà, Pau s’enfrontarà amb Jack i amb tot el que ell representa, potser amb la voluntat de redimir-se dels seus errors. Erina, per la seua part, retrobarà la seua amiga, tot intentant que torne amb ella, però descobrirà que no queda ja cap lloc on tornar. El caràcter migrat de la trama en una novel•la d’importants dimensions com és aquesta, fa que, a diferència de les anteriors, el component reflexiu prime sobre el merament argumental. L’autor de L’atzar i les ombres s’hi llençà a una dissecció de les misèries i fal•làcies del món actual –“l’estat del malestar”– en què no deixa res per verd. Un dels temes predilectes de la seua anàlisi serà la violència de la societat contemporània, centrada en el model americà. Aquesta indagació denota, una vegada més, la pruïja dels intel•lectuals europeus per mirar d’entendre els mecanismes morals i polítics que regeixen l’imperi que ens governa. En el seu intent de comprensió, Pau no pot deixar de caure, de vegades, en uns raonaments excessivament teòrics, quan no maniqueus, deutors, al capdavall, de l’ortodoxia marxista de la seua joventut: “La lluita de vostés, els americans, es mou entre els instints naturals i una consciència corrompuda per una societat repressora i una religió. I sempre surt guanyant l’instint natural...”. Un altre dels focus d’interés de les reflexions dels personatges i el narrador que s’amaga darrere és la societat catalana. Barcelona s’hi presenta com una ciutat que reflecteix el fracàs dels personatges, una bagassa que, d’ençà de les olimpíades, ha venut el seu cos als tour operadors. El nacionalisme català no n’ix molt millor parat: un voler i no poder, que aboca tot un poble a una mena d’inguarible malenconia col•lectiva. [Información, 28 d'abril de 2011]

sábado, 9 de abril de 2011

Droga dura


Manel Joan Arinyó, “L’atzucac del perdedor”, Onada edicions, 2011. Abans de L’atzucac del perdedor, Manel Joan Arinyó ja ens havia lliurat dues interessants mostres d’escriptura autobiogràfica, Les nits perfumades, de 1989 i Com la flor blanca, de 1991. El primer arriba fins a una setmana abans de prendre la comunió, el segon fins al llindar de l’adolescència. En aquelles evocacions dels seus primers anys, trobàvem ja les constants que després definirien la seua prosa: el sentit de l’humor, l’agilitat narrativa i l’ús d’un valencià acolorit, expressiu, d’una gran vivesa. Pel que fa a la prosa memorialística, hi hauríem d’afegir la tirada a una tècnica impressionista, basada en la successió d’escenes que van juxtaposant-se al capritx de la memòria. Totes aquestes característiques les podem retrobar en el llibre que ens ocupa, guanyador de l’Enric Valor de la Diputació d’Alacant el 2010. En aquest cas, el segment temporal que aborda va de 1978 fins els nostres dies, però no segueix, com en els volums anteriors, una seqüència cronològica, sinó que pren com a fil conductor algunes “anècdotes paraliteraries”, o per dir-ho amb més concreció, les seues problemàtiques relacions amb la institució literària catalana: les cerimònies de concessió de premis, els encontres i desencontres amb editors, crítics i companys de ploma o els diferents actes promocionals constitueixen el gruix argumental del llibre. El sentiment que no ha estat prou reconegut omple moltes de les seues pàgines. En aquest sentit, “L’atzucac del perdedor” té molt d’ajustament de comptes o d’esbravament de rancúnies davant d’una situació que considera injusta, i això el fa recrear-se, ara i adés, en un discurs victimista. Afortunadament, aquesta tendència és compensada per altres línies d’argumentació més positives, i sobretot, i és el que fa més llegidor el llibre, per un gran sentit de l’humor, palés tant en l’estil emprat com en les espaterrants anècdotes contades. L’atzucac del perdedor és, doncs, un digne i coherent continuador dels anteriors volums de memòries, on Manel Joan Arinyó ja excel•lia en el retrat d’una galeria de personatges excèntrics, amb la seua particular família al capdavant. Per les seues pàgines desfilen un grapat de “freakies” difícils d’oblidar. En el relat d’algunes de les històries l’autor es deixa dur per la seua indubtable capacitat de fabulació, i en alguns casos –i són algunes de les pàgines més atractives del conjunt– deixa que la ficció contamine sense complexos la realitat. Un altre dels punts forts del llibre és la presència de figures ben conegudes del món literari, com ara Lluís Anton Baulenas, Joan Fuster, Empar Moliner, David Castillo, Ferran Torrent o Lluís Alpera. Però per damunt de tot, L’atzucac del perdedor és una declaració d’amor incondicional a la literatura, que podem constatar en afirmacions tan contundents com aquesta: “El poc que tinc, el poc que sóc, m’ho ha donat la literatura: un univers paral•lel per al meu ús i abús particular, una vida interior que no m’acabaré mai, tres o quatre amics i belles vetllades en llits de princesa. Droga dura”.

[Publicat a Información, el 24 de març de 2011]

domingo, 6 de marzo de 2011

Ball de màscares



Ferran Sáez, “Vides improbables. Una història dels heterodoxos catalans”, A contravent, Barcelona, 2010.
Escrit amb una radical voluntat de joc literari, de qüestionament dels límits entre veritat i ficció, el darrer llibre del filòsof i assagista Ferran Sáez és una de les propostes més intel•ligents i millor resoltes que darrerament ens han caigut a les mans. La seua fèrtil hibridació genèrica resta clara ja des del principi: “suggereixo als lectors més escrupolosos amb el rigor exegètic i les convencions acadèmiques que el llegeixin com si fos un recull de relats o, fins i tot, una novel•la, més que no pas un assaig històric”. Sota l’aparença d’una monografia, s’amaga en realitat una fabulació que indaga en les mistificacions de la història i la dificultat de comprendre els temps antics. Ferran Sáez s’inventa la biografia de quatre personatges, quatre improbables heterodoxos catalans, que tenen en comú els fets d’ocupar un lloc marginal dintre de la suposada vida oficial i viure –o no– a cavall dels segles XVI i XVII. El primer d’ells és Antoni Bech, “fals cronista i mal poeta”, autor de llibres de viatges de dubtosa veracitat. El segon Joan-Francesc de la Roca, “místic i assassí”. El tercer respon al nom de Jesús de la Santacreu, jueu lleidatà autor d’una autobiografia en què narra les tribulacions de la seua gent, fins al punt d’haver-se d’exiliar al Marroc. El quart al de Joan de Sau, constructor d’orgues condemnat a presó per fer malbé el de la catedral de Barcelona a causa de la seua dèria per les idees estrafolàries d’un musicòleg italià. Però la veritable troballa del llibre, i qui dóna unitat i sentit al conjunt és Samuel Carasso Cohen, les recerques del qual serveixen a Ferran Sáez per a donar forma a aquest ball de màscares que és el seu llibre. La seua història, tal i com se’ns conta al capítol introductori, resumeix la dels convuls segle XX. Nascut el 1919 al si d’una família jueva, emigrà de l’Alger natal a París, d’on hagué de fugir arran de l’amenaça nazi. Va acabar muntant una botiga al barri de Gràcia de Barcelona. Els seus diàlegs amb Ferran Sáez, que contrapuntegen ara i adés els relats, són la part més sucosa del conjunt. Aleshores, “Vides improbables” adquireix un deliciós to de novel•la filosòfica, on la veu escèptica de l’autor contrasta lúcidament amb la saviesa esotèrica del vell Carasso. En haver-se d’acarar amb aquest heterodox llibre, els comentaristes han citat, inevitablement, la petjada de Borges. S’hi podria adduir la d’un autor més pròxim, amant també dels jocs erudits: Joan Perucho. Siga com siga, el resultat és altament original i recomanable, tant pels riscos creatius que assumeix com pel magnífic estil amb què es desenvolupa. Intuïm al seu darrere una defensa del dret a la diferència, i també un al•legat a favor dels perdedors que la història va deixant al seu darrere. Més enllà d’això, com afirma l’autor, “només hi ha silenci, que és el brunzit que emet el no-res”.
[Información, 24 de febrer de 2011]

sábado, 5 de febrero de 2011

La llum i el prisma


J.M. Coetzee, “Temps d’estiu”, Ed. 62, 2010.

Imaginar que després de la nostra mort un investigador du a terme una sèrie d’entrevistes per tal d’escriure’n la biografia resulta una manera molt imaginativa de plantejar un relat autobiogràfic. Doncs això és el que s’ha empescat J. M. Coetzee al tercer lliurament de les seues “Escenes d’una vida de províncies”, el projecte memorialístic en què es troba immers en els darrers anys. No cap dubte que el nòbel sudafricà ha reeixit magistralment en aquest nou repte narratiu. Temps d’estiuVerano en castellà, editat per Mondadori– ha estat aclamada unànimement per la crítica, i quan un el llig, comprén perfectament per què: resulta difícil trobar escriptors que sàpien combinar com ell la determinació i subtilesa en l’exploració de l’ànima humana amb la manca d’afectació i l’honestedat que traspuen les seues pàgines. L’artifici narratiu de Temps d’estiu es construeix, com ja hem apuntat, al voltant de les entrevistes a cinc persones que van conéixer Coetzee. El predomini femení entre aquestes persones resulta majoritari, amb la qual cosa, el relat adquireix una marcat caràcter d’indagació sentimental. Aquests personatges femenins van dibuixant un personatge solitari, introvertit, amb serioses dificultats de comunicació, de mantindre, al capdavall, una relació amorosa convencional. En l’època en què se centra Temps d'estiu –de 1972 a 1977– Coetzee tenia trenta-i-pocs anys, i les seues expectatives vitals eren més aviat minses: sense una feina seriosa, malvivia amb un pare malalt, sense saber ben bé cap a on pegar. El text no és gens complaent a l’hora de retratar la seua problemàtica personalitat. I en canvi, és d’una humilitat commovedora quan ens parla de l’eixida creativa que va trobar a l’atzucac en què s’havia convertit la seua vida. Fou en aquells anys que Coetzee publicà el primer llibre, tal i com observa Júlia, una de les seues amants. Tant aquest fet com l’exitosa carrera literària posterior són tractades pels diferents personatges que el van conéixer d’una manera més aviat displicent. El cas extrem el constitueix Adriana, que el despreciava com a home i l’ignorava com a escriptor. Especialment interessant resulta la visió que en dóna Margot, la cosina de Coetzee. A través d’ella retornem als paisatges de la infància, tractats ja al primer volum de les memòries, i coneixem els orígens familiars de l’autor i les difícils relacions que hi mantenia. El prisma de perspectives en què es descompon l’enigmàtic Coetzee es completa amb dos personatges del món acadèmic, que en donen una visió més política i intel•lectual, complementària del to més personal de les anteriors. L’apartheid i les seues abjectes derivacions morals són també, com a la resta de la seua obra, motius fonamentals en aquest llibre. Les narracions dels personatges estan emmarcades per unes notes diarístiques que segurament tenen la intenció de reforçar la veracitat del conjunt, i això ens porta a l’adscripció genèrica d’aquesta obra. Qüestió, al capdavall, irrellevant, perquè al marge de l’etiqueta que li volguem posar –memòries fictícies, autoficció?– , Temps d’estiu és un relat d’una força i d’un ofici narratius extraordinaris. Facen-me cas: no perden el temps llegint aquesta ressenya i vagen corrent a comprovar-ho vostés mateixos. No se’n penediran.
[Publicat a Información, el 27 de gener de 2011]

martes, 4 de enero de 2011

Va de bo, cavallers!




Juli Capilla, “Raspall”, Bromera, 2010.

És un signe del temps que la poesia haja passat a ser un gènere minoritari. Qui llig poesia, a hores d’ara? Tot sovint, els mateixos poetes. Hauríem d’afegir-hi els professors de literatura –no tots, però– i, sí, concedim-ho, alguna ànima sensible, que enmig del bombardeig de la indústria de l’entreteniment, best sellers inclosos, encara gosa acudir a la que fou, no fa tant, l’expressió literària més exigent i prestigiosa. Cert que alguna responsabilitat li hauríem d’atribuir a la deriva hermètica i elitista que bona part de la poesia contemporània ha adoptat, entestada sovint en recerques metafísiques o experimentalismes lingüístics difícils de seguir per un públic majoritari. No és aquest el cas del llibre i del autor que en ocupa. L’obra poètica de Juli Capilla s’ha caracteritzat, precisament, per la seua comunicabilitat. Ja des dels inicis, quan es revelà, amb el Llibre del exilis, com un autor interessat en la poesia combativa, compromesa amb la reivindicació nacional valenciana, i més endavant, amb la poesia amatòria d’ Aimia, brillant homenatge a alguns dels grans poetes lírics de la tradició catalana – March i Estellés al capdavant. Més tard vingué L’instant fugaç, on assajà un to més meditatiu, amb la mort com a motiu dominant. En tots aquests llibres, i en el que ara en ocupa, Raspall, Juli Capilla ha aconseguit elaborar un estil depurat, personal, exigent, sense renunciar, però, a l’accessibilitat. En Raspall, després de la ombriua incursió en els territoris nocturns de l’existència del llibre anterior, Juli Capilla ens ofereix un llibre lluminós, centrat en l’evocació de la infància i joventut des del llindar de la maduresa. Aquells anys aurorals, viscuts al poble de Pedralba, als Serrans, dibuixen un paisatge essencialment feliç. Els diferents aspectes de la seua educació sentimental s’hi transparenten amb una delicadesa i una intensitat admirables: l’enlluernament dels jocs infantils, la comunió amb la naturalesa, la puixança del desig... Tot tenyit, inevitablement, d’una amable melangia. Els aliments de la terra hi adquireixen un protagonisme de tints estellessians, tant en la dignificació dels treballs agrícoles com en la celebració de la sensualitat: “El món era, en estiu, un meló de tot l’any/ obert de bat a bat tota la carn mostrava/ de plenitud a vessar relliscant per les galtes;/ era un meló d’Alger, sangonós, profilàctic, usurpant innocències, mordaces, clamoroses”. La segona part de Raspall retorna al registre èpic del Llibre del exilis. El joc de la pilota –una altra de les passions de l’autor– hi és tractat com una al•legoria d’allò més genuí de la cultura valenciana i de la seua realitat nacional, fins a adquirir ressons mítics, tel•lúrics, que s’enllacen subtilment, per la recerca compartida d’una ètica de l’autenticitat, amb la primera part del llibre. Amb aquest nou llibre, guardonat, com tots els altres, amb un premi important –el ciutat de València–, Juli Capilla continua jugant amb mà ferma la seua particular partida creadora. Va de bo, cavallers!

[Publicat a Información el 30-12-2010]