martes, 6 de septiembre de 2011

Els límits de l’erotisme




Najat El Hachmi, La caçadora de cossos, Columna, 2011.

Fa a penes tres anys saludàvem elogiosament L’últim patriarca, la primera novel•la de Najat El Hachmi, que parlava del procés d’adaptació d’una jove magrebina a la realitat catalana, i dels conflictes que l’assumpció de les noves formes de vida li ocasionaven en xocar amb el model tradicional familiar. Després de l’èxit de crítica i públic, la nova obra de l’autora s’esperava amb expectació. I bé, ja la tenim ací. En aquesta ocasió Najat El Hachmi ha jugat una carta més arriscada en termes morals, ja que La caçadora de cossos és el retrat de la intensa i complicada vida sexual d’una jove. Les dificultats de la protagonista per conciliar desig i sentiments —sexe i amor, volem dir— podrien interpretar-se, tal i com ha deixat caure l’autora en alguna entrevista, en clau generacional, com a expressió d’un malestar generalitzat que ens parlaria dels perills que s’amaguen sota els dictats de l’hedonisme. El cos de la protagonista esdevindria així el camp de batalla de l’autodestructiva recerca de la felicitat en el món actual, entesa com l’obtenció immediata i violenta de satisfacció eròtica. Així, la primera part de l’obra se centra a relatar-nos les experiències amb tota una sèrie d’amants de procedència diversa, I ho fa amb una cruesa i profusió gens corrent en les lletres hispàniques. Aquesta concepció del sexe com una baixada als inferns ens ha fet pensar en Las edades de Lulú, la pionera novel•la d’Almudena Grandes. I també en Diari d’una nimfòmana de Valérie Tasso. Ací, malgrat les bones arts descriptives de l’autora, la novel•la peca de reiterativa, i la concentració en la vessant purament sexual de les relacions la fa incórrer, ara i adés, en una certa superficialitat psicològica. La segona part de l’obra canvia el ritme i se centra en la relació amb un escriptor, a qui li neteja la casa. Ara el relat abandona la cruesa anterior i opta per anar-se’n a l’extrem contrari, tot adoptant un caire excessivament ensucrat. Siga com siga, el sentimentalisme cap al qual deriva la part final de l’obra sembla respondre a una estratègia deliberada de l’autora, que busca la redempció de la protagonista, tot i que el camí triat ens semble poc convincent.
No resulta difícil observar elements de continuïtat entre L’últim patriarca i La caçadora de cossos. El protagonisme femení, la veu narrativa, que de nou torna a modular els tons ingenus de l’oralitat, la importància de la sexualitat com a forma de transgressió... Molt més accentuada aquesta, és clar, en el segon lliurament. Tanmateix, la primera novel•la ens sembla un producte molt més equilibrat i suggerent, més personal també. És clar que en aventurar-se pels terrenys del morbo l’autora gaudirà d’un important èxit comercial, que fins i tot podria veure’s augmentat amb una escandalosa adaptació cinematogràfica. Esperem, però, que una vegada superat el tràngol de la segona novel•la, centre l’atenció en d’altres projectes on el seu indubtable talent narratiu puga brillar millor. [Información, 25 d'agost de 2011]