miércoles, 9 de diciembre de 2009

La conquesta de les dones


[Publicat al diari Información el 26 de novembre de 2009]

Pepa Guardiola, “El desordre de les dames”, Bromera, 2009.

La novel•la històrica gaudeix de bona salut a les lletres valencianes. El darrers llibres de Francesc Gisbert (“La llegenda del corsari”), Vicent J. Escartí (“L’abellerol mort”), Silvestre Vilaplana (“L’estany de foc”, encara inèdit) i la que ara comentem, així ho demostren. Potser caldria preguntar-se el perquè d’aquesta vigència, i no fóra difícil trobar alguna resposta en l’èxit internacional de les ficions medievals d’Ildefonso Falcones o Kent Follet, per no remuntar-nos a l’obra pionera dels best sellers medievalitzants, “El nom de la rosa”, d’Umberto Eco. Tampoc s’hi ha de menysprear l’ indubtable atractiu que el motlle de la novel•la històrica, com qualsevol altre gènere, ofereix als seus conreadors, en tant que repertori eficaç amb què bastir les seues ficcions i connectar així amb un públic addicte: un enigma a resoldre o una missió a complir, uns fets històrics atractius, una ambientació creïble, i ja tenim els ingredients essencials per a l’èxit, sempre i quan es cuinen amb bon gust. És el cas d’“El desordre de les dames”, la novel•la amb què Pepa Guardiola va guanyar el darrer premi Enric Valor de novel•la. La història narra les vicissituds d’unes dones en el context de la conquesta de València per Jaume I. El protagonisme femení de l’obra està encapçalat per la jueva Susanna, que ha de fugir de Montpeller tot buscant la protecció del rei conqueridor. Pel camí coneixerà la cristiana Almodis i la morisca Yahyà, que amaguen, com la mateixa Susanna,un passat obscur. La part central de la novel•la s’ambienta en el setge de València, que esdevé l’escenari de les històries sentimentals de les protagonistes. Potser l’autora haja pogut trobar inspiració en l’immortal “Tirant lo blanc” per a l’alternança entre episodis amorosos i bèlics, o en la “Crònica dels fets” atribuïda al rei Jaume I, que ella sap humanitzar i dotar de realisme molt convincentment tot mostrant-nos la intrahistòria i el drama dels vençuts que l’embranzida èpica del text jaumí ignorava. Així, per exemple, el setge de València s’assembla per moments a una fira, plena de mercaders i buscadors de fortuna que acudiren al reclam de les riqueses que la caiguda de la ciutat els podia reportar. Molt important és també, en la lectura progressista que Pepa Guardiola fa de la història, la permeabilitat entre els diferents grups ètnics i religiosos. Les relacions amoroses de les dames constitueixen una veritable apologia del mestissatge. Com en les millors novel•les romàntiques, la passió amorosa aconsegueix derribar totes les barreres. Tal i com expressa la cristiana Almodis amb el ric estil enumeratiu que caracteritza l’obra, l’amor “aliena la ment, muda els interessos, desbarata el geni, altera el cos, desboca els instints, ni amb cordes grosses no se’l pot nugar, només si hom disposa de fortes regnes en el seu caràcter o d’experiències passades que en el seu atrotinament ens han fet patir, hom tindrà capacitat suficient per conduir-lo a través de camins segurs que l’emparen i defensen dels mals”. Novel•la clàssica d’amor i de guerra, “El desordre de les dames” proposa una relectura femenina de la història, i ho fa d’una manera amena i gratificant. Comproven-ho vostes mateixos.

El retorn del poeta a Ítaca



[Publicat al suplement Posdata del diari Levante el 4 de desembre de 2009]

L’Aiguadolç, 36, tardor 2009. Homenatge a Lluís Alpera.

Els darrers dos anys han estat molt fructífers en la trajectòria creadora de Lluís Alpera. Si en el 2008 ens sorprenia amb un poemari –El nou rapte d’Europa–, cosa que no s’esdevenia des de que deu anys abans publicara la que fins aleshores era la seua obra completa, Cavalls a l’alba, enguany la revista L’Aiguadolç li ha dedicat un monogràfic que refrenda la seua condició de clàssic contemporani. Aquest volum d’homenatge presenta, com és costum en aquest tipus de publicacions miscel•lànies, un caràcter irregular i amb inevitables redundàncies, però vist en conjunt ofereix un positiu interés per a conéixer les claus que defineixen l’obra del poeta del Cabanyal. Deixant de banda les semblances personals introductòries, el pinyol del volum i la seua part més rellevant la constitueixen els textos que se centren a analitzar la producció global de l’autor i alguns llibres concrets. Pel que fa al primer cas, destacaríem l’article d’Emili Rodríguez-Bernabeu –l’altre home fort de la poesia catalana a Alacant–, que dibuixa la projecció social de l’obra d’Alpera en un context tan difícil com l’Alacant dels anys setanta, així com la capacitat de l’autor per a gestionar-la. Ens ofereix també un retrat acolorit i sincer del poeta des de la confiança que dóna l’amistat de molts anys. Josep Ballester, per la seua part, minimitza el tòpic del realisme social tot destacant la unitat global de l’obra. Per a ell, Alpera seria, des dels seus primers llibres, el poeta del desig i de la passió de viure. Ángel L. Prieto de Paula, que és el traductor al castellà d’una antologia de Lluís Alpera de pròxima publicació, en recorre la trajectòria estètica seguint el camí iniciat per l’estudi pioner d’Arthur Terry que prologava Cavalls a l’alba, tot enriquint-lo amb les seues comparacions amb el context castellà. Lluís Roda, al seu torn, incideix de nou en la relativització de l’etiqueta del realisme social que d’ençà de la famosa antologia d’Amadeu Fabregat del 1974 –ja aleshores apuntava dots de censor– ha hagut de patir Lluís Alpera. Roda hi assaja unes sucoses comparacions amb la poesia d’Estellés, referent ineludible: tots dos, segons la seua feliç fórmula, solemnitzen la vulgaritat. També hi destacaríem l’anàlisi que fa del component religiós que subjau al panerotisme alperià, encara que ens haguera semblat molt oportuna l’al•lusió al poeta que inaugura en les lletres catalanes el misticisme de la passió carnal: Joan Salvat-Papasseit. Pel que fa als articles centrats en l’anàlisi d’obres concretes, l’obra triada ha estat la darrera, El nou rapte d’Europa. Resulta comprensible en tant que és la que ofereix un terreny quasi verge per a les exploracions hermenèutiques. Antoni Vidal Ferrando i Antoni Ferrer compleixen aquesta funció molt solventment, destacant-hi la coherent reelaboració del mite odissèic que vertebra tota la seua obra. Emili Casanova, per últim, analitza el model lingüístic de l’autor de Dades de la història civil d’un valencià, tot ressaltant la fidelitat al model estàndar propi dels escriptors de la seua generació, amb algunes concesions a la col•loquialitat del valencià que conformen un conjunt equilibrat i expressiu. El volum es completa amb unes dades biobibliogràfiques molt útils per als estudiosos i lectors de l’obra poètica de Lluís Alpera.