miércoles, 29 de enero de 2014

De guerres i llegendes


 

Toni Cucarella, “Dones d’aigua, hòmens de fang”, Bromera, 2013.

És una sort que Toni Cucarella haja decidit tornar a publicar. Els seus lectors, el món de les lletres catalanes en general i les valencianes en particular recuperen així una veu única, per la singularitat del seu univers narratiu i per la vivesa del seu estil. Després que el 2011 publicara l’aplec de contes “Hòmens, falagueres i altres relats”, ara ens arriba la novel·la curta “Dones d’aigua, hòmens de fang”, versió narrativa d’un monòleg teatral anterior. El títol ja és, en ell mateix, una troballa. Poètic, suggerent, de fondes arrels antropològiques. L’argument gira al voltant d’un tema ja tractat anteriorment per Toni Cucarella, com és el de la guerra civil i les seues funestes conseqüències. Parlem de les novel·les “L’última paraula”, de 1998, i de “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, del 2003. En els dos casos, la contesa fratricida ocupa un lloc subsidiari dintre de la trama. En “L’última paraula”, la mort, investida de narradora, ens conta la història de Pasqual Sentís, que vol veure acomplit un desig ben particular: contemplar el seu propi enterrament. Per a aconseguir-ho, fa xantatge al metge Maties Sorell perquè li signe el certificat de defunció, amenaçant-lo de revelar un drap brut del passat, la falsa denúncia d’un innocent a la fi de la guerra. El fals soterrar serveix de pretext per a mostrar-nos tota una sèrie de personatges pintorescos i de situacions grotesques. En “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, el tema de la guerra civil reapareix de la mà d’un dels personatges, l’àvia Tònia, que espera fidelment l’avi Bastià, pretesament afusellat pels franquistes. Així que en “Dones de fang, hòmens d’aigua” Toni Cucarella no fa sinó aprofundir en una veta ja present en la seua obra anterior. La novetat és que ara  la guerra ocupa un lloc més central, i el tractament irònic habitual deixa pas a una intensitat dramàtica inèdita. Els fets que s’hi narren resulten molt familiars en la ja abundant literatura sobre el tema: una vegada acabada la guerra, els vencedors imposen la seua llei a sang i foc, els perdedors han de fugir, i els que es queden ho han de fer entre la por i la misèria. El que fa el relat més interessant és la incorporació de l’element fantàstic, pouat d’un imaginari popular ja present en obres anteriors de l’escriptor de Xàtiva. Tal i com indica el títol, la llegenda de les dones d’aigua sustenta la trama, tot integrant-se de manera convincent en l’anècdota realista, i conferint al conjunt una pertorbadora densitat significativa. A diferència d’altres relats sobre la guerra civil que incorporen també el component imaginatiu (estic pensant, per exemple, en les pel·lícules “El laberinto del fauno” o “El espinazo del diablo”, o dintre de les lletres catalanes recents, en la novel·la “Crim de sang” de Sebastià Alzamora), la proposta de Cucarella no usa el tema bèl·lic per a fer-ne un espectacle més o menys reeixit, sinó que s’hi mostra extremadament respectuós amb el drama de les víctimes. La veu d’Aurora, narradora dels fets (“Sóc Aurora i dona d’aigua, però vaig renegar de la meua naturalesa per despit, per orgull”), posseeix un tremolor d’autenticitat que des del primer paràgraf ens enganxa i ja no ens solta fins al final.
[Información, desembre de 2013]

lunes, 6 de enero de 2014

Un berenar a Ginebra


                                     
    Després d’haver vist al portal de  TV3  Un berenar a Ginebra,  la pel·lícula que Ventura Pons  ha dedicat a l’encontre que Mercè Rodoreda, Josep M. Castellet i la seua muller Isabel mantingueren el 1973 a l’apartament que l’autora tenia a la ciutat suïssa, m’he quedat amb una sensació agredolça. La idea de  Ventura Pons em sembla afortunada. És un signe de normalitat cultural que el director que més ha fet per adaptar la literatura catalana al cinema haja fixat la seua atenció en la més important de les seus  narradores, per fer-ne el que podríem anomenar un biopic: el primer que se li dedica. I el pretext triat, la visita del matrimoni Castellet dos anys després de la mort d’Armand Obiols, recollit en Els escenaris de la memòria,  resultava a priori força engrescadora. Oferia, a més,  unes suggerents possibilitats teatrals, augmentades per l’actriu triada, Vicky Peña, que semblava perfectament capacitada per a donar vida a l’escriptora. Tanmateix, a mesura que avançava la pel·lícula, les expectatives creades anaven tornant-se en decepció. D’una banda, l’actuació de Vicky Peña exagerava sovint la nota, i per moments feia de Rodoreda un mena de tieta histèrica, que en res recordava el personatge que hem conegut al llarg de les diverses entrevistes concedides, en especial la de Joaquín Soler Serrano. S’hi revelava un personatge amanerat, sí, però més contingut que no histriònic.  I de l’altra, el desenvolupament del guió, obra del mateix Ventura Pons, saturava el text de cites i frases solemnes que li feia perdre tota naturalitat. La seua ordenació cronològica, a més, li conferia un excessiu to didàctic, reforçat per les puntualitzacions de Castellet. I és una llàstima, perquè el projecte i l’equip tècnic feia concebre esperances d’un resultat més digne. El repte, afanyem-nos a dir-ho, no era gens fàcil, i requeria un treball de guió més aprofundit, que no es limitara a acumular frases brillants de l’autora, sinó que alternara aquestes seqüències amb d’altres més neutres, més naturals. Alguna dramatització dels fets biogràfics narrats hi haguera ajudat també a donar amenitat al conjunt, que peca de monòton. El pressupost no ho ha permés, Ventura Pons ha optat per la solució estrictament teatral, i el resultat final se’n ressent. 
    Haurem d’esperar, doncs, per a poder veure la pel·lícula que la novel·lesca vida de Rodoreda es mereix. També, cal dir-ho, la d’Armand Obiols. Voldria acabar amb una proposta: l’epistolari entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, sorgit arran del procés de publicació de La plaça del Diamant, bé donaria per a una pel·lícula a l’estil de 84 Charing Cross Road. En aquest film del 1987 es narra l’amistat sorgida arran de la  relació epistolar entre l’escriptora nord-americana Helen Hanff i el llibreter anglés Frank Doel. És, en definitiva, una entranyable declaració d’amor a la literatura. Nova York i Londres es transformarien en el cas de la relació entre Rodoreda i Sales en Ginebra i Barcelona, i podria donar peu a parlar tant de la situació del país en els anys seixanta com de les vicissituds personals dels interlocutors, que haurien d’incloure les d’Armand Obiols,  que aleshores treballava a Viena. En fi, entenc que no seria un pel·lícula barata i que la industria cinematogràfica catalana és la que és. La idea, però, resulta força seductora.