jueves, 11 de agosto de 2011

El darrer llibre de Miquel Pairolí




Entre els llibres que tenia disposats per llegir aquest estiu figurava Octubre, el darrer dietari de Miquel Pairolí. La seua inesperarada mort el 6 de juliol passat ha conferit a la seua lectura una emoció afegida, pel que té d’homenatge i comiat, també d’agraïment per l’honestedat del conjunt de la seua obra. La pena pel prematur traspàs es veu accentuada pel fet que vaig tindre el plaer de conèixer-lo en la visita que ens va fer a la Universitat d’Alacant amb motiu d’un dels Simposis de Literatura Autobiogràfica. Allí vam tindre ocasió de parlar i de projectar intercanvis de llibres. Ell em va enviar la novel•la El camp de l’ombra, i jo a ell Ombres en el riu. La coincidència va més enllà de l’element ombrivol del títol, perquè totes dues són novel•les que parlen del procés de maduració de dues xiquetes, ambientat en el món rural.
Octubre és un dietari de maduresa que, tal i com han destacat els crítics, resumeix els anteriors publicats per l’autor gironí. Ordenat seguint el model clàssic de les estacions de l’any, ens mostra una sèrie de constants que defineixen la seua obra: l’amor al paisatge, les mínimes variacions i matisos del qual sap descriure de manera magistral; la reflexió sobre el fet literari, bé de manera vivencial —la literatura era per a ell una irrenunciable forma de vida— , bé centrada en el comentari sobre una sèrie d’autors, amb Josep Pla al capdavant, i amb noms tan importants com Albert Camús, Lampedusa, Horaci o Henry James; els comentaris sobre temàtica musical —era un gran amant de la música clàssica—, els relats autobiogràfics sobre viatges o experiències amoroses, etc. Un tema especialment recurrent el constitueixen les reflexions sobre el pas del temps, quasi sempre lligades al seu desenvolupament cíclic. Per exemple: “Aquesta misteriosa, inconscient voluntat de viure, renovada cada primavera, d’existir encara que siga fugaçment, d’arrelar, de fruitar i després desaparèixer...”. També hi abunden, cap al final del diari, les reflexions sobre la mort, com la que fa a propòsit de la de Bruckner: “D’un home res no perdura, però hi ha una llengua, una música, a la qual ell va dedicar tot el talent que posseïa que d’altres continuaran, amb d’altres poemes, amb noves simfonies”. És una reflexió que bé ens podria servir per glossar la vida del mateix Pairolí, i que ens pot dur a una altra: l’obra d’un home arrela en la dels seus predecessors, i com les llavors a la primavera, fructifica en la dels seus contemporanis i en la dels descendents. Això pot donar sentit a la seua vida. Sols hem de lamentar que la de Miquel Pairolí haja estat escapçada tan aviat.