viernes, 28 de mayo de 2010

La bella i la bèstia



Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]

sábado, 22 de mayo de 2010

Els límits de la representació.


Anticristo de Lars Von Trier


Feia temps que ho ajornava. El trailer promocional i les crítiques la presentaven amb una duresa tan gran, tan insuportablement desassossegadora i fins i tot fregant la repugnància física –sadomasoquisme, automutilacions– que no gosava apropar-m’hi. Però finalment l’he vista. Parle de la darrera pel•lícula del genial Lars Von Trier, Anticristo. I sí, és molt forta, pertorbadora, cruel, i tots els adjectius que vulguem afegir-hi. Però és també, per damunt de tot, una incontestable obra d’art. Poques pel•lícules m’han causat una impressió tan fonda. La vaig veure fa una setmana, i les seues imatges no han fet sinó crèixer en el meu esperit. Ben cert que l’aquelarre final no l’he pogut tornar a veure, però les parts més belles són d’una poeticitat subjugant, que no et canses de contemplar una vegada i una altra. En especial el pròleg, rodat amb una càmera lentíssima, amb l’acompanyament embolcallant del “Lascia qu’io pianga” de Heandel, on es troba resumit, a manera d’obertura simfònica, el terrible drama d’amor i mort que s’hi representarà. O les imatges oníriques que imaginen –o viuen– els dos protagonistes. Unes imatges d’una bellesa tan fascinant com angoixosa. Ja abans ens havia mostrat la seua capacitat per a recrear universos onírics altament inquietants –a L’element del crim o a Europa–, però mai fins ara havia deixat que els malsons enverinaren la realitat. Són tantes les emocions i idees que Anticristo transmet que en aquesta entrada de blog sols puc aspirar a apuntar-ne alguna. Una de les idees fonamentals que em desperta es relaciona amb el concepte del sinistre, que crec que exemplifica a la perfecció. Un concepte que Eugenio Trías tractà il•luminadorament a Lo bello i lo siniestro. A partir del text de Freud dedicat al tema -Das Unheimliche-, Trías realitza una reflexió que aborda les categories estètiques del bell, sublim i sinistre. El seu assaig parteix de la hipòtesi que allò sinistre constitueix la condició i límit d'allò bell, i presideix doncs, com a absència, tota obra d'art. La cita de Schelling, present també a l'opuscle freudià, "El sinistre és allò que havent de romandre ocult s'ha revelat" junt a la de Rilke "El bell és l'inici del terrible que encara podem suportar", constitueixen el nucli dels lúcids raonaments de Trías, que aplicarà a l’anàlisi de Vértigo, de Hitchcock. En Anticristo trobem també, de manera molt més radical i feridorament obscena aquest fons passional que ens constitueix i que hauria de romandre ocult, perquè la seua simple visió pot destruir la fràgil carcassa ètica que ens sosté. Lars von Trier ha decidit creuar la frontera de l’humà i endinsar-se, com els seus personatges, en un bosc inhòspit on regna el caos, on la passió i la mort –eros i thanatos, sí– es mostren en tot el seu terrible poder. On es poden escoltar “els crits de totes les coses que van a morir”. I si ha gosat endinsar-se en un territori tan perillós no és endut per veleïtats provocatives, sinó perquè necessitava exorcitzar els seus propis dimonis. Hi ha també el tema de la possible misogínia de l’obra, que ben segur que haurà suscitat una agra controvèrsia. Tanmateix, crec que per damunt –o per davall- de la bàrbara bogeria final de la protagonista, hi ha en l’epíleg –bellíssim de nou– una certa voluntat redemptora del sofriment de les dones al llarg de la història, del "ginocidi" a què han estat sotmeses. Certament, Anticristo no és una pel•lícula fàcil ni complaent, però sí que em sembla honesta i arriscada. No en va el seu director la considera la seua obra més important. I això, venint de Lars Von Trier, no és qualsevol cosa.

viernes, 7 de mayo de 2010

De la censura i altres batalles perdudes



Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009

Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.


[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]