miércoles, 18 de diciembre de 2013

La novel·la màgica



Joan Garí, “El balneari”, 3 i 4, 2013.

   Hi ha novel·les que ens desafien amb la seua imponent perfecció. Es tracta d’obres d’altres temps, quan encara es confiava en la capacitat de la raó per a comprendre el món,  i la tradició humanista encara no s’havia esmicolat sota els nostres peus. “La muntanya màgica”, de Thomas Mann, per exemple. En les seus pàgines se’ns conta la història  de Hans Castorp, jove  hamburgués que puja a un sanatori situat a les muntanyes de Suïssa per a visitar un cosí seu que s’hi troba internat. Durant els anys que finalment hi resta coneixerà, i nosaltres amb ell,  les seduccions i perills de la malaltia, l’art, la religió, l’amor i la mort, tot un aprenentatge de la vida. Molts anys després, potser un segle, Joan Gomis, protagonista i narrador de la darrera novel·la de Joan Garí, puja des de la plana de Castelló fins  Llacunes, un poble de muntanya  on hi ha un balneari. Hi acudeix per a recuperar-se d’una traumàtica separació, que l’ha deixat amb “un aureolat sentiment de culpa i també una persistent sensació de fracàs”. Joan Gomis vol ser escriptor, però no un escriptor qualsevol: encara que malviu com a negre d’una editorial, el seu model és Thomas Mann, i “La muntanya màgica” la seua Bíblia. A partir d’ací, els paral·lelismes entre les peripècies vitals de Joan Gomis i els de Hans Castorp i el seu creador es multipliquen. Un dels nexes d’unió més importants entre les obres de Mann i Garí el constituiran els diàlegs sobre  tema religiós, que en el cas de “La muntanya màgica” eren mantesos pel jesuïta Naphta i l’humanista Settembrini, que en “El balneari” tenen com a rèplica els del descregut Joan Gomis i Sòcrates Miró, un capellà progressista amb qui Gomis establirà una intensa amistat. A través d’aquest atípic capellà, i del conflicte que l’oposa al bisbe de la diòcesi, s’executa una crítica del gir conservador de la cúria comandada pel Papa Joan Pau II, i es reivindica un model d’església més pròxima al poble i oberta als nous temps. Joan Gomis, a més, manté una particular relació amb el fet religiós, fruit d’una experiència psicòtica ja superada: “la religió era alguna mena de malaltia, un deliri superb i imprescindible”, dirà.  A aquestes altures ja haurà restat clar que “El balneari” és també, com el seu excels model, una novel·la d’idees, trufada de referències culturals i  divagacions filosòfiques. Per les seues pàgines circulen, a més de les cites de Thomas Mann, les de Cioran, Nietzsche, Kant, Gide i una llarga colla més, integrades amb major o menor naturalitat. Garí ha demostrat amb escreix la seua bona mà per a l’assaig, i és precisament en les reflexions de l’aprenent d’escriptor i en les seues converses amb el capellà rebel on trobem un dels punts forts de la novel·la. Junt amb el tema religiós, hi ha dos motius més que vertebren la història: les relacions paternofilials i l’amor. Pel que fa a les primeres, el conflicte de Joan Gomis amb son pare plana sobre tota la seua biografia, i es  projecta en el de Thomas Mann amb els seus fills i en la pel·lícula “A l’est de l’Edèn”. Pel que fa al tema de l’amor, Garí hi reflexiona sobre el seu misteri i la seua fatal dificultat, tot recorrent  al motiu  del doble, que ja l’havia seduït en un dels seus primers llibres, “Un cristall habitat”. Després de llegir “El balneari”, vénen ganes de rellegir “La muntanya màgica”. Només per això, la darrera novel·la de Joan Garí ja paga la pena.
 [ Información, 28-11-2013]

sábado, 23 de noviembre de 2013

Retorn a Pouet


 


Manel Alonso, “Els somriures de la pena”, Onada Edicions, 2011, 159 pàg., 16 €.

     Llibre a llibre, Manel Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li són afins,  Alonso s’ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l’Horta Nord) per a crear un espai literari  on convocar els personatges, reals i imaginaris,  que poblen les seues narracions. “Els somriures de la pena” és, fins ara,  la darrera incursió en aquest territori  íntim. Es tracta d’un llibre de relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts que el configuren. La primera part  conté els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al voltant de la temàtica de la mort. La majoria d’ells adopta la forma d’un monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència amb la Dama Negra. En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot i que destí sempre hi té l’última paraula. La segona part del llibre dóna pas al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l’humor. L’autor evoca diversos moments de la seua infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint, protagonitzant diverses anècdotes. En Els gats viuen dels descuidats, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de patir les maldats del gat de la casa. D’altres animals domèstics desfilaran per la memòria del narrador, com ara la Lloba, l’estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra.  Junt amb la família i d’altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà l’escola, immersa en  les darreres alenades de la Dictadura. Un bon exemple n’és la narració titulada La llarga ombra del feixisme, on el xiquet protagonista pren consciència  que “l’Espanya una, grande y libre era com un vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en l’aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en el cos”. En d’altres contes, com en El tambor, la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L’últim relat d’aquesta segona part, El trànsfuga, conta el naixement de la vocació d’escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició a la tercera part del llibre, inspirada en l’experiència de Manel Alonso com a editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys reconeixibles que dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat per  M.J. Arinyó a “L’atzucac del perdedor”. Els contes finals reprenen els temes de la primera part: contalles mortuòries, l’amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en l’angoixada pregunta que dóna títol a l’últim relat: Què passa amb els nostres records?  

 

viernes, 1 de noviembre de 2013

Pur Montalbano



Andrea Camilleri, “El somriure de l’Angèlica”, Ed. 62, Barcelona, 2013.
    La veritat per endavant: la meua passió per les novel·les policíaques  de Camilleri  no prové dels seus llibres, sinó de la magnífica adaptació televisiva  emesa recentment per la dos. Tenia els llibres de Montalbano cobrint-se d’una pols ignominiosa en la meua biblioteca, fins que fa poc, en veure als aparadors de novetats les nombroses traduccions al català que l’èxit de la sèrie televisiva ha propiciat, m’he decidit per fi a llegir-lo. I no em penedisc gens, perquè Andrea Camilleri posseeix un estil ràpid i desimbolt, que et sedueix des de la primera pàgina, i una notable capacitat –això ja ho sabia per la telesèrie– per a ordir intrigues  interessants i lligar-les  amb naturalitat amb la vida personal dels seus protagonistes. En “El somriure de l’Angèlica” trobem un Montalbano tardorenc, que veu com l’edat de la jubilació se li apropà perillosament. Això no li fa perdre l’olfacte  per a ensumar les pistes i lligar els caps vers la resolució del cas, però sí que el fa més  impacient amb els entrebancs burocràtics i l’estupidesa general del món. Els seus comentaris, a més, esdevenen potser  més esmolats que en d’altres ocasions. Així, per posar un exemple, quan el detectiu Fazio afirma en descàrrec d’un sospitós que és el president dels homes catòlics del poble, Montalbano li amolla sense vacil·lar: “Això no vol dir res. Descomptant els extracomunitaris, el cent per cent dels delinqüents que tanquem a la garjola són creients i s’estimen el papa”.  En aquest cas l’assumpte va d’una sèrie de robatoris comesos entre un cercle reduït d’amics, al darrere dels quals s’amaguen uns motius tèrbols que sols coneixerem al final, després de molts colps de bastó a l’aire. Naturalment, com ocorre sempre en  l’univers de Camilleri, hi apareixerà una dona irresistiblement seductora que temptarà el nostre heroi, posarà a prova la seua fidelitat a Lívia, la promesa,  i pujarà la temperatura eròtica del relat. En aquesta ocasió Camilleri recorrerà a l’ “Orland furiós” d’Ariosto per a establir un irònic joc entre els sentiments idealitzadors de Montalbano  vers l’Angèlica que dóna nom a la novel·la i la crua realitat. Hi ha també una fina ironia en els comentaris del narrador, que a la versió televisiva es perdien, i un abundant sentit de l’humor, i ací la grossa se l’endú l’inefable Catarella, l’ajudant del comissari. El seus diàlegs són sempre divertits i ocurrents, plens de continus atemptats idiomàtics que la traducció de Pau Vidal transcriu hàbilment al català. Pel camí de la investigació  apareixeran d’altres personatges pintorescos, genuïna representació del caràcter sicilià. Personatges orgullosos a qui l’autoritat del comissari els importa un rave. Tan sols falta afegir les abundants delícies culinàries  amb què Montalbano  es regala el cos i els passejos a la vora i per dins de l’aigua i ja tindrem el lot complet: Montalbano en estat pur. No s’ho perden. (Información, setembre de 2013)

miércoles, 2 de octubre de 2013

Les memòries del poeta



Vicent Andrés Estellés, “Animal de records. Memòries”, Bromera, 2013.  

    “Animal de records, lent i trist animal, / ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda”. Aquests cèlebres versos del Llibre de meravelles donen títol a la compilació que l’editorial Bromera ha tingut l’encert de publicar dels tres volums de caire memorialístic de Vicent Andrés Estellés: “Tractat de les maduixes” (1985), “La parra boja” (1987) i “Quaderns de Bonaire” (1985). El resultat final és heterogeni, ja que els dos primers llibres estan escrits en forma de diari, i el tercer és un recull de tres textos autobiogràfics de procedència diversa. El conjunt, siga com siga, resulta d'un enorme interés per als lectors del gran poeta de Burjassot, en tant que ens submergeix de ple en l'univers personal immortalitzat pels seus versos. En “Tractat de les maduixes” i “La parra boja” trobem a un Estellés acabat de jubilar prematurament de la seua feina en Las Provincias, que mira d'entretindre l'oci i el desfici amb l'escriptura d'un diari en què alterna les anotacions sobre la realitat immediata amb les evocacions del passat. Tal i com l’autor observa a l'inici del primer llibre, es tracta “d’una sèrie capriciosa, vària, de les meues memòries, les meues amistats, açò i allò, tot barrejat d’una manera que voldria ser amena”. I això és ben bé el que fa Estellés, donar compte, del que ha estat la seua vida, de les engrunes que n'han restat en la memòria, si més no. Els anys infantils ocupen la major part dels seus records, així com la història de la seua família. Amb un estil directe i viu, l'autor se sincera amb nosaltres, i no té problemes per a consignar, amb certa complaença, els seus orígens humils, l'afecció al vi dels avis paterns o la mort violenta de l'avi matern. Juntament amb les anècdotes familiars i els records de la infància, els viatges hi ocupen el lloc més important. Viatges a Londres, on ho passà ben malament pels seus problemes circulatoris, a Cannes, on acudí per cobrir el festival de cinema, a Viena, on recorda els pits d'una prostituta, “uns pits ubèrrims com l'horta de València”. També algunes lectures hi seran ara i adés comentades, amb curioses predileccions, com Shakespeare i el seu “món de pedra i ferro”, Ruben Dario o Giorgio Bassani. Tractant-se s'Estellés, els records havien de contindre també algun episodi eròtic, i cert que n'hi ha alguns de memorables. La desimboltura i la gràcia amb què els expresa està a l'altura dels seus millors poemes eròtics. Un altre plat fort dels diaris és la seua relació amb diferents homenots de la cultura catalana, com Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Joan Fuster. Pel que fa a les anotacions sobre el present, sovintegen els comentaris més o menys banals sobre el temps i les queixes sobre la seua precària salut, amb constants referències a les recents operacions i al fred que pateix. Els nombrosos recitals poètics en què participà en els anys de la transició, quan s'erigí en la veu poètica més potent del valencianisme polític, hi són també presents. Pel que fa als escrits de “Quadern de Bonaire”, tenen un cert caire d'apunts de viatge. El primer, centrat en Mallorca, i el segon en l'Albufera de València. El text que clou el volum és una nova evocació del seus viatges per Europa: “Recorde amb un profund agraïment, amb un enyor salvatge, la meua cambra lluminosa, modesta, extremament senzilla i agradable, en cert antic hotel de Cannes”. Animal de records, lent i trist animal... (Información, agost 2013).


jueves, 12 de septiembre de 2013

Aigües estancades



 

Rafael Chirbes, “En la orilla”, Anagrama, 2013.

Segurament siga Rafael Chirbes qui millor ha novel·lat la radical transformació operada en la societat valenciana dels anys seixanta ençà. Després d'haver descrit en algunes novel·les anteriors l'herència enverinada del franquisme i el fracàs ideològic i vital dels joves que lluitaren contra ell, l'autor de “La caída de Madrid” s'ha centrat darrerament en l'exploració dels canvis experimentats en les comarques de La Marina arran del boom turístic, que convertiren els pobles de pescadors com Benidorm en monstruoses ciutats modernes i pretesament cosmopolites. Un canvi tan brutal, semblant al patit en tot el mediterrani espanyol, dugué aparellat aspectes positius, com l'alliberament dels costums i la prosperitat general, però també propicià l’enriquiment fácil de molts, amb els empresaris de la construcció al capdavant. Després, amb l’arribada de la democracia, el “pelotazo” immobiliari no va fer sinó augmentar exponencialment, fins que la bombolla esclatà arrasant aquella efímera i fictícia riquesa i duent-nos l’atur i el patiment per a tantes famílies. És de tot açò que parlen les dues últimes novel·les de Rafael Chirbes. “Crematorio” (2007) se centra en l’ascensió i caiguda del seu protagonista, l’empresari Ramon Bertomeu, a qui la manca d’escrúpols, les pràctiques corruptes i la traïció als ideals juvenils acaben per passar-li factura. “En la orilla” reprén el mateix espai narratiu, i també la mateixa tipología de conflictes i personatges. Ara, amb l’arribada de la crisi, les seues devastadores conseqüències ocupen un primer pla. El protagonista no será un empresari d’èxit, tot i que la seua presència planarà sobre la trama, sinó Esteban, el propietari arruïnat d’una fusteria. Al voltant de la seua figura orbitaran una munió de personatges: els empleats, principals damnificats de la fallida de les empreses de construcció; els amics, triomfadors i sobrats, entre els quals destaca la figura de Francisco, vell amic del protagonista amb qui manté importants comptes sentimentals pendents; son pare, malalt d'Alzeimer, represaliat després de la Guerra Civil; Liliana, l’assistenta colombiana, per qui sent un afecte paternal, i un llarguíssim etcètera on es troben representats tots els sectors de la societat. Al llarg de les quatre-centes i escaig pàgines d'aquesta ambiciosa i totalitzadora novel·la s’exploraran aquestes vides, en un admirable exercici de polifonía. Tal i com ja ocorria en “Crematorio”, que fou exitosament adaptada com a telesèrie, Chirbes hi fa servir algun element propi del thriller. Si allí era la relació amb la màfia russa i el món de la prostitució, en aquest cas serà la troballa d'uns cadàvers en la marjal, símbol perfecte de la putrefacció de la societat que en viu a tocar. Aquest ingredient passa aviat a un segon terme, superat per la traça de l'escriptor de Tavernes de Valldigna per a polsar el nervi moral del personatges i per a atrapar-nos amb el seu estil poderós i detallista. Ara que arriba l'estiu i amb ell l'inevitablle allau de turistes a les nostres costes, la lectura d'“En la orilla” resulta un contrapunt -anava a dir antídot- magnífic per a no oblidar d'on venim, i per a ser conscients d'on hem arribat. Just a la vora.


domingo, 11 de agosto de 2013

L'aprenentatge impossible



David Vann, “Terra”, Empúries, 2013.

 
Sembla evident que a David Vann l'atrauen els escenaris claustrofòbics així com les condicions naturals extremes a l’hora d’emmarcar les seues històries. Si a “Sukkwan Island” i “Caribou Island” el drama esclatava a una illa d’Alaska, a “Terra”, la seua darrera novel·la, serà l’abrusador sol californià el que conduïrà els protagonistes aïllats en la mansió familiar vers el seu tràgic final. Un altre tret compartit per les tres novel·les que han convertit David Vann en un autor de culte és el minimalisme en el plantejament argumental, reduït, en allò essencial, a dos personatges. El pare i el fill en “Sukkwan Island”, el matrimoni de “Caribou Island” i la mare i el fill de “Terra”. En aquesta novel·la els fets ens són narrats a traves de la mirada de Gallen, un jove problemàtic i immadur que viu una conflictiva relació d’amor-odi amb una mare que li impedeix desenvolupar-se com un individu autònom. Gallen afig al seu escàs sentit de la realitat una considerable intoxicació de misticisme New Age. Això el converteix en una mena de Quixot budista que, a força de lectures excessives de “Joan Salvador Gavina”, “El profeta” o “Shiddarta”, veu gegants de creixement espiritual on sols hi ha vulgars molins de vent. En situar les angoixes adolescents en el centre del seu relat, l'escriptor d'Alaska s'adscriu a una de les més insignes tradicions de la literatura occidental, la de les anomenades novel·les d’aprenentatge, que exploren les confusions i desficis pròpies dels joves en la seua transició cap a la vida adulta, amb la seua inevitable adquisició d'experiències vinculades al coneixement del mal, la mort, el dolor i, és clar, l'amor. David Vann es col·loca, però, en l'extrem més pessimista d'aquesta tradició, perquè l’aprenentatge de les lliçons de la vida per part de Gallen es veuran malaguanyades per la feixuga herència familiar. Mitjançant la resta de personatges vinculats a la família materna –l’àvia amb demència senil, la tia ressentida, la perversa i seductora cosina–, se’ns revela una història sòrdida de maltractaments, enganys i odis irreparables. El contrast entre el deler espiritualista de Gallen, l’erotisme sàdic de la cosina i la neurosi familiar resulta altament explosiu, i David Vann no ens n'estalvia cap derivació per desagradable que resulte, tot exposant els personatges a situacions límit sense cap concessió al sentimentalisme. El resultat és moralment desolador, però literàriament fascinant.. A la manera de Michael Haneke, Vann il·lumina amb la llum freda de la seua escriptura els racons més foscos de la condició humana. De les bondats del resultat final dóna fe el consens unànime de lectors i crítics d'arreu del món. [Información, juny 2013] 


sábado, 13 de julio de 2013

Fuster, Estellés i la resta



Vicent Salvador, “Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània”, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2012.

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar el darrer llibre de Vicent Salvador, i això constitueix, en sí mateix, una bona notícia, perquè en fer-ho ha obert les portes a un autor de gran vàlua i amb una trajectòria dilatada que podríem resumir amb el títol d’un dels seus primers llibres, “La frontera literària”, ja que li agrada moure’s en el territori d’intersecció entre els estudis lingüístics i literaris. Títols com “Fuster o l'estratègia del centaure”, “Per a una anàlisi del discurs” o “Poesia, ciutat oberta” així ho acrediten. “Figures i esbossos” és un recull de procedència diversa que arreplega articles realitzats al llarg dels darrers deu anys. El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: “esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius”. Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. La part més important del llibre l’ocupen algunes de les figures a les quals Vicent Salvador ha dedicat anteriorment una major atenció crítica. Per damunt de tot, Joan Fuster, de qui s’ocupa en set dels setze capítols del total, i en segon terme Vicent Andrés Estellés, protagonista de tres capítols. Entre els textos dedicats a l’assagista de Sueca, destacaríem els dos estudis centrats en “Nosaltres els valencians”, tant en la seua significació nacionalista com en el caràcter híbrid, entre la monografia històrica i l’assaig. També resulta interessant la ràpida panoràmica de l’herència fusteriana en els assagistes actuals o l’espai dedicat a les traduccions d’Albert Camus o Ignazio Silone, que demostren la connexió de Fuster amb el pensament marxista heterodox. Les dificultats de recepció i d’actualització de Fuster a partir de les seues traduccions a d’altres idiomes són també objecte de reflexió. L’última entrada que es dedica a Fuster se centra en l’anàlisi de l’extremada cura lèxica que observem en els seus textos, gens estranya en un escriptor tan conscient del seu ofici. Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, podem llegir-hi tres estudis sobre diferents aspectes de la seua vasta i proteica obra. El primer esbossa la petjada de Neruda, especialment al “Mural de País Valencià”; el segon incideix sobre el procés d’escriptura d’un dels seus llibres capitals, “El gran foc dels garbons”, i l’últim aborda la temàtica de la mort, consubstancial al vitalisme estellesià. La resta de figures analitzades en sengles capítols són Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas i Miquel García Grau. Completen el volum uns articles sobre la didàctica de la literatura que aporten algunes consideracions molt útils per als professionals de l’ensenyament. Resulta especialment rellevant el que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –“lectures de plàstic”, les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als qual cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors. Información, 30 de maig de 2013.  






sábado, 29 de junio de 2013

El món segons Borja





Joan Borja, Café del temps, Bromera, 2013.

És segurament en els llibres memorialístics on es trasllueix de manera més transparent la visió del món del seu autor, el seu tarannà, les seues manies, obsessions, amors i desafeccions. Tot i que no deixa de construir un personatge, l’escriptor de diaris o memòries s’hi mostra més a les clares, sense les màscares distanciadores de la ficció. Això resulta evident una vegada més en Café del temps, el diari amb què tan agradablement ens acabà de sorprendre Joan Borja, mereixedor de la darrera edició del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sota el fil conductor de la contemplació del mar de la seua Altea natal, i el sabor d’un café com a fidel companyia, Joan Borja veu passar la vida al llarg d’un any, i ens fa còmplices de la seua mirada. Els apunts del seu diari segueixen el model canònic en aquesta mena d’obres: apunts biogràfics, esbossos paisatgístics, confessions, aforismes, reflexions, units tots ells per la inconfusible veu de l’autor. Una veu rica, suggerent, amb molts matisos –tants com els colors de la mar que li agrada convocar–, que tant sap polsar les cordes de la nostàlgia com de la celebració, de l'escepticisme com de l'adhesió emfàtica. Són molts els temes que Borja toca en les seues anotacions, però no és difícil constatar-hi una sèrie de recurrències, com ara l'enamorament del paisatge marítim, la reflexió sobre la mort o sobre la desaparició de les formes de vida tradicionals, l’apel·lació al sentit comú o l'arrelament segur en el seu poble i en la seua família. La veu de l’autor té un ferm aliat en el seu estil, ric i seductor, amb forts ecos de la memorialística catalana: Pla en primer terme, en les descripcions paisatgístiques i la relació d’anècdotes, Fuster en la vessant aforística. No són pas males advocacions, i qui més qui menys en el memorialisme o l'assaig català planeja o fustereja. Siga com siga, amb Café del temps Joan Borja ens ha donat una generosa i perdurable dosi de la seua visió del món, la seua singular manera d’estimar i comprendre la vida. Perquè, com el mateix autor diu i ens demostra en el seu llibre, “tot, absolutament tot –per més pròxim i quotidià que ens siga– és incitador i sorprenent si es mira amb ulls, circumstàncies o angles d’innovació”.

viernes, 21 de junio de 2013

L’artista i l’artesà


 


Benjamin Black, Mort a l’estiu, Bromera, 2012.

    D’ençà que l’editorial Bromera publicà El mar el 2007, la seua aposta per John Banville ha estat decidida i ininterrompuda. Amb el novel·lista irlandés Bromera dóna continuïtat a l’estratègia d’enriquir el seu catàleg amb les traduccions d’autors prestigiosos com ara Salman Rushdie, Orhan Pamuk, Herta Müller, Naguib Mahfuz o John Updike, per citar-ne tan sols alguns dels més cridaners. Els resultats d’aquesta política editorial són doblement positius, perquè d’una banda contribueix a prestigiar-la,  i de l’altra li obre les portes als lectors del  Principat i, de rebot, de  la resta del domini lingüístic. Unes portes, que, ai las, són encara de difícil accés per a la majoria dels escriptors valencians que componen el gros del catàleg de l’editorial d’Alzira. Cert que l’assumpció de la modalitat oriental per a totes les traduccions hi resulta determinant, perquè la fragmentació del circuit literari català no dóna per a més, amb comptades excepcions. Siga com siga, la tria de John Banville ens sembla tot un encert, en tant que és un autor que conjumina admirablement l’excel·lència literària amb l’accessibilitat. A hores d’ara són ja vuit els volums publicats del novel·lista irlandés, tres amb el seu nom real –la ja esmentada El mar, Els infinits i Llum antiga– i cinc amb el pseudònim de Benjamin Black, que és el que usa quan es decideix pel gènere negre: El secret de Christine, L’altre nom de Laura, El lèmur, A la recerca de l’April i la que ara ens ocupa, Mort a l’estiu. En aquest nou lliurament, l’avatar policíac de Banville recorre de nou al seu personatge favorit, el metge forense Quirke i el rodeja d’altres vells coneguts: la seua filla Phoebe i l’inspector Hackett. I de nou és també el Dublín dels anys cinquanta l’escenari triat per al desenvolupament de la trama. L’inici és brutal, en tots els sentits: Titus Jordan, un important home de negocis, és trobat a la seua casa de camp amb el cap destrossat i una escopeta a les mans. Tot seguit arriben l’inspector Hackett i el doctor Quirke i es posa en marxa la maquinària de la investigació, amb un dilema inicial que constitueix tot un clàssic del gènere negre: assassinat o suïcidi? Aviat fan la seua aparició tota una sèrie de personatges secundaris que pautaran les giragonses de la trama: la vídua,  Françoise d’Aubigny, dona de pertorbadora bellesa; Dannie Jordan, la depressiva i també bella germana de Titus, Carlton Sumner, una altre home de negocis que mantenia una tensa relació amb la víctima, i el seu fill Teddy, tocacampanes i arrauxat; Sinclair, l’ambiciós ajudant de Quirke, Maguire, l’establer que va descobrir el cadàver, amb antecedents per homicidi involuntari, ... Com en tot bon relat detectivesc, la llista de sospitosos és llarga i envitricollada, i no serà fins al final que es revelarà la sorprenent veritat. De manera paral·lela a les vicissituds de la investigació es descabdellen les inevitables històries d’amor, alguna previsible, d’altres, amb una modulació més pausada i convincent. Molt important és també, en Mort a l’estiu, la immersió en la doble moral que s’amaga sota les aparences de la catòlica i puritana societat dublinesa. Sota l’ensopiment provincià s’amaga una brutalitat cega, disposada a esclatar en qualsevol moment.  Quin dels dos móns, l’aparent o el de les clavegueres, és el vertader? Tot depén del lloc on et situes, però l’equilibri, tal i com observa Costigan, un dels personatges més sinistres del llibre, sempre és precari: “ Ens movem entre els mons, i és feina nostra assegurar-nos que es mantenen les aparences, per amagar la matèria fosca i emfasitzar la llum”, dirà, cínicament, i es quedarà tan tranquil.  L’autor, doncs, executa amb eficàcia la combinatòria d’elements que tota novel·la negra ha de complir. Però la qualitat de la proposta de Benjamin Black no rau, òbviament, en els tòpics argumentals i temàtics, inevitablement recurrents, sinó en l’estil, que sap alternar funcionalitat i suggeriment en les dosis adequades. En una entrevista recent concedida a La Vanguardia amb motiu de la  visita a Espanya per a presentar Llum antiga, la seua darrera novel·la, John Banville considerava Benjamin Black “una artesà”, mentre que quan signava amb el seu nom real era “un artista”. Tanmateix, creiem que l’artesà coneixedor de l’ofici que sens dubte és Benjamín Black no deixa de traslluir, ara i adés, les subtileses estilístiques que posseeix el seu demiürg. No és gens comú, per exemple,  trobar en una novel·la policiaca descripcions tan poètiques com aquesta: “La darrera llum s’esvania i semblava que les grans masses d’arbres que s’atapeïen darrere les baranes dels parc Saint Stephen irradiessin foscor, com si la nit hi tingués la font”. Artista i artesà, Benjamin Black ens ofereix a “Mort a l’estiu” una nova mostra de la seua capacitat fabuladora. Eduard Castanyo, el traductor habitual, contribueix a fer que  la seua lectura siga una veritable delícia  [Caràcters, 62].

 



lunes, 3 de junio de 2013

La consciència de la literatura




Francesc Calafat, “Països de paper”, Afers, 2013.

Pocs oficis deu haver tan blasmats i alhora tan necessaris com el de crític literari. Reben de totes bandes: dels escriptors que, vanitosos irredempts, rara volta reconeixen la seua tasca, i de la crítica acadèmica, que els considera els parents pobres o atarantats. Ni que siga com a bocs expiatoris, la seua existència ja estaria justificada. I tanmateix, la crítica literària periòdica, la que veu la llum en els cada vegada més migrats suplements literaris del diaris o en les revistes especialitzades i s’enfronta a pit descobert amb les novetats, resulta un element fonamental de la institució literària. Informar, interpretar i valorar, tal i com observa Francesc Calafat, serien els seus principals manaments. Garbellar la collita literària, podríem afegir. I per damunt de tot, la voluntat de servir la literatura d’una manera honesta. I això és el que ha fet, al llarg dels anys Francesc Calafat en tots els mitjans en què ha practicat el seu ofici de lector, per dir-ho a la manera de Joan Garí. A “Països de paper” l’editorial Afers ha tingut l’encert d’arreplegar una antologia d’articles i ressenyes dispersos per diferents periòdics i revistes –“El País”, “El Temps” i “Caràcters”, principalment–. Llegits en conjunt ens ofereixen una visió panoràmica que la dispersió anterior no permetia. L’objecte fonamental de la seua dedicació crítica ha estat la literatura catalana, amb especial referència a la produïda al País Valencià. Tot aquest material s’organitza temàticament en cinc capítols. El primer, i més breu, té un caràcter teòric, i girà al voltant del sentit de la narració i de la mirada. El segon, basat ja en el comentari d’obres, se centra en els clàssics catalans –Joanot Martorell al capdavant– i en les traduccions d’alguns clàssics estrangers, com Shakespeare, Montaigne, Kafka o Camus. La part més substancial del llibre es condensa en els dos capítols següents, dedicats a la narrativa i la poesia. Tots dos tenen un estructura pareguda, en tant que comencen amb unes visions de conjunt i a continuació aborden un seguit de llibres que han marcat l’evolució de les lletres valencianes de les darreres dècades. Calafat és un crític ponderat i amb una sòlida formació, i tot i les naturals i saludables dissensions que s’hi puguen mantenir, els seus judicis contribueixen a la creació d’un cànon de la literatura valenciana actual. La part final del volum es dedica a l’assaig, i conté articles sobre Joan Fuster, Enric Soria i Gustau Muñoz, entre d’altres. És precisament com un assaig que es podria llegir aquest llibre, perquè al capdavall la crítica literària, en mans d’un bon escriptor, no és altra cosa que una variant modesta de l’assaig. La prosa de Calafat és amena i atractiva, i el lector interessat en el tema hi trobarà una font important de suggestions, informació i incitacions de lectura. Què més es pot demanar a la crítica literària?  Información, 25 d'abril de 2013.   

lunes, 20 de mayo de 2013

Novel·lar la revolta



Tomàs Llopis, “Hi ha morts que pesen cent anys”, Tres i quatre, 2013.

     La novel·la històrica és un gènere que  gaudeix d’una magnífica salut a les lletres valencianes. Hi trobem obres de tota mena, des de les que s’apunten a l’èxit comercial amb l’elaboració d’intrigues més o menys rocambolesques –si hi ha un manuscrit medieval misteriós i una conspiració eclesiàstica tant millor– a les que s’inspiren en fets històrics rellevants per a elaborar un artefacte literari de qualitat. La  novel·la de Tomàs Llopis, guardonada amb el darrer premi Octubre, es troba, clarament, en aquest segon cas. Cert que l’experiència i la trajectòria de l’autor convidava a l’optimisme. El  seu “Curs de narrativa” i els estudis sobre l’obra d’Enric Valor ja ens havien demostrat la solidesa dels seus coneixements, que ara ha decidit posar en pràctica. “Hi ha morts que pesen cents anys” és una obra ambiciosa i complexa, una novel·la coral inspirada en les revoltes populars de la Segona Germania, esdevinguda el 1693.  Tal i com indica el títol, la trama es remunta a cent anys abans, a l’època de l’expulsió dels moriscos, i partir d’aquest acte de violència col·lectiva es congria la maledicció particular dels Facadell, l’estirp protagonista del relat, estructurada en una sèrie d’històries paral·leles: la de Bernat Facadell, últim representant de la nissaga, la del seu oncle, Roc Facadell, narrada a partir d’unes memòries, i, secundàriament, la d’una misteriosa Vídua, que adquirirà sentit al final de la història. Al seu voltant, tot un microcosmos de nobles, batlles, camperols venuts al poder, camperols indignats, capellans, roders, dones fortes, pesta, venjances, passions, misèries... Al fil de les peripècies de la nissaga protagonista se’ns presenten les tensions socials de l’època, sintetitzades en les abusives condicions que el senyoriu imposava a uns camperols que vivien en la misèria i que, tot sovint, patien per a poder alimentar les seues famílies. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou el bandolerisme, que ocupa un espai important en la trama, amb un tractament ben allunyat de les mistificacions. Igualment realista és l’ambientació. L’autor opta per respectar la toponímia original, centrada  en el seu poble natal, Beniarbeig, i continuada per la resta de pobles i paisatges de la Marina i de les comarques centrals. La novel·la de Tomàs Llopis se suma a d’altres importants recreacions del segle XVII valencià, com ara les de Josep V. Escartí  o “El mut de la campana”, de Josep Lozano, i l’episodi de la Segona Germania ha estat també ficcionalitzat, de manera parcial,  en una novel·la recent, “Entre Llops”, d’Eugeni-Adolf Monjo. Adés hem esmentat el coneixement que de l’obra d’Enric Valor posseeix l’escriptor beniarbegí, i creiem que no és arriscat constatar la seua ascendència –especialment, de  “Sense la terra promesa”, la seua obra major–, en la voluntat de crear tot un univers narratiu, així com en la genuïnitat de l’estil, d’un valencià riquíssim i molt treballat literàriament. Amb novel·les com aquesta es dignifica una tradició literària, aquest país de paraules que, malgrat tot, anem construint.   

sábado, 27 de abril de 2013

La rosa de paper


    
                                                           


    Ahir, dia 26 d’abril, es va celebrar a la Universitat d’Alacant l’Encontre de Secundària en Valencià, organitzat per Escola Valenciana. El Museu de la Universitat, que és on es van concentrar els actes, es va omplir de xics i xiques que estudien en línies en valencià de  tota la província d’Alacant.  Entre les moltes activitats que s’hi realitzaren –tallers, actuacions teatrals, karaokes, etc.– hi havia també algunes que homenatjaven Vicent Andrés Estellés, com ara el recital “Estellés, de mà en mà” o l’exposició  que van dur a terme uns alumnes del Grau de  Filologia Catalana, emmarcada dintre de l’assignatura de “Poesia Catalana Contemporània” que jo els impartisc. Els xicons de secundària  que s’hi van convocar  van poder gaudir d’un recorregut atractiu  i  emocionant  per la vida i obra del nostre poeta. Una bona combinació de poemes, vídeos i cançons, units pel fil conductor de la pregunta “Qui és per a tu Estellés”, van demostrar una vegada més la  capacitat de l’autor d’El llibre de meravelles per a arribar a la gent. Marta, Mamen, Ferran i Toni van fer un treball molt bo, i jo n’estic devanit. És la seua  magnífica col·laboració a l’any Estellés, la seua pedra, al capdavall, en aquest mural del País Valencià que entre tots anem construint.  L’exposició acabava amb el poema "La rosa de paper", en l’estremidora  versió de Miquel Gil. Com bé va dir Toni, un dels autors de l’exposició,  la rosa de paper és un símbol de la voluntat de resistència. L’obra d’Estellés és també aquesta rosa de paper, que tenim el deure de transmetre de mà en mà, de generació en generació.

miércoles, 10 de abril de 2013

L’any Espriu


 


Salvador Espriu, Poemes i narracions, Bromera, 2012.
 “Va treballar, però no va omplir mai cap bossa. No va gastar mai gaire salut. Procurava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes”.  D’aquesta manera tan irònica s’imaginava Salvador Espriu el parlament del seu propi sepeli. Ho podem trobar a la narració “Sacerdot” de “Les roques i el mar, el blau”, incorporada a l’antologia de textos confegida amb mà sàvia per Antoni Prats, que ens serveix de pretext per a afegir-nos a la commemoració del centenari del naixement de l’escriptor. La seua obra, d’una lucidesa sense fissures i tendent a l’hermetisme, semblava predestinar-lo a un públic minoritari, però arran de la publicació el 1960 de “La pell de brau” es va fer més accessible, fins a convertir-se, a contracor, en símbol de la resistència nacional catalana contra les coercions franquistes. Amb el mite de Sepharad, el nom amb què els jueus sefardites anomenaven Espanya, va construir un contundent al·legat a favor de la tolerància i la reconciliació: “Fes que siguin segurs els ponts del diàleg/ i mira de comprendre i estimar/ les raons i les parles diverses dels teus fills”. No està mal recordar aquests versos en els temps d’incomprensió que corren. Cert que Espriu és molt més que un poeta cívic, és també un satíric que mulla la seua ploma en la tinta àcida de l’esperpent, i és, encara, el poeta elegíac que esbrava la malenconia en versos d’una concisió lapidària: “No estimo/ res mes, excepte l’ombra / viatgera d’un núvol. / El lent record dels dies/ que són passats per sempre”. Tots els registres de la seua poesia estan adequadament representats en aquest llibre, que compta, a més, amb una bona mostra de la seua narrativa, gènere en el qual també excel·lí. Perquè, tal i com ha estat repetidament comentat pels recents panegiristes, la prosa d’Espriu, eclipsada per la inapel·lable fama de la seua poesia, potser en constituesca l’aportació més original a les lletres catalanes. L’estil sintètic i esmolat d’Espriu trobava el motlle òptim en les distàncies curtes, i els reculls de contes  Aspectes i Ariadna al laberint grotesc en són una bona mostra. Del primer destacaríem “La llàstima”, paràbola moral que sintetitza el pessimisme espriuà respecte a la condició humana. Del segon, l’inevitable “Tereseta-que-baixava-les-escales”, narració magistral on recrea l’ambient mariner d’Arenys de Mar, font darrera de la seua inspiració. En els seus breus i densos capítols es condensa un material novel·lesc que en mans d’un altre escriptor s’haguera resolt en carregoses pàgines d’efusions melodramàtiques. D’altres relats mostren l’Espriu més crític amb les injustícies socials, com ara “Tòpic” o “Els subalterns”, tots dos de trista actualitat. Completen la part narrativa del volum la “nouvelle” “Miratge a Citerea”, curiosa exploració  de l’amor lèsbic  i les recreacions mitològiques de “Les roques i el mar, el blau”, on ressonen algunes de les burxadores veus de la petita comèdia humana ideada per l’escriptor: Pulcre Trompel·li, Teresiana Cacao o la inefable Magdalena Blasi, protagonista de l’últim relat del volum. El pròleg d’Antoni Prats, documentat i aclaridor, col·labora de manera eficaç a presentar l’obra i la lectura d’aquest clàssic imprescindible que és Salvador Espriu. [Información, 28-2-2013]           

jueves, 28 de febrero de 2013

De la globalització i les seues misèries

 

 
Jovi Lozano-Seser, “Últimes existències”, Bromera, 2012.

 Vivim temps difícils, i la literatura no en resta aliena. La crisi que tenalla  l’economia mundial ha ocasionat multitud de víctimes directes o col·laterals arreu del món, des dels nuclis financers de les metròpolis fins a l’extraradi dels més amagats racons del món. En l’economia globalitzada, ningú no escapa als  seus devastadors efectes. I és de tot açò que ens parla el darrer llibre de contes de Jovi Lozano-Seser. El jove autor ondarenc, especialitzat en la narrativa breu, fa ús del procediment de les històries encadenades per a dibuixar els efectes de la crisi arreu del món, amb una voluntat cosmopolita que recorda la mampresa no fa massa per Xavi Sarrià a “Històries del paradís”. Un dels principals problemes que presenten els llibres de contes, el de la unitat del conjunt, restà doncs ben resolt amb aquest fil conductor. Una altra qüestió conflictiva en aquest tipus de llibres, com és la del manteniment del to general, presenta més oscil·lacions. El llibre s’obre amb “Assaig d’aniversari a l’entrada de Madoff Securities”, una brillant ficcionalització de la monumental fallida de l’imperi de Bernard Madoff , que, com és ben sabut, fou l’aperitiu del crack  financer posterior. A partir d’aquesta pedra llançada a l’estany de l’economia mundial, les ones expansives van estenent-se arreu del món en la resta dels relats, i afecten, en els tres següents, a un inversor japonés,  un pescador grec i un executiu alemany. Finalment, els efectes de la crisi arriben també a Espanya, amb el relat “Els tres porquets”, un enginyosa paròdia de la popular rondalla, protagonitzada ara per tres immigrants vinguts de Colòmbia al caliu del boom immobiliari espanyol. Els dos relats següents se centren ja en la realitat valenciana, i més en concret, en l’anomenada “generació perduda”: la dels joves condemnats a l’atur o a l’emigració.  En un d’ells, “Retrat de generació perduda amb supermercat al fons”, dos universitaris que treballen com reposadors en un supermercat parlen de la seua problemàtica situació laboral i el negre futur que els espera. És potser el relat menys elaborat narrativament, i on la voluntat de denúncia s’expressa de manera més crua. També resulta evident aquesta explicitació del missatge crític en “Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra”, on assistim a un significatiu diàleg entre una  valenciana i un italià emigrats a Suècia que deixa caure perles com aquesta: “La política ja no existeix. És tot com un simulacre de democràcia. Els mercats condueixen en Rolls-Royce mentre els polítics beuen xampany darrere els vidres blindats abans o després d’anar-se’n de putes”. Clou el llibre un relat sobre l’ascensió i caiguda d’una noia calabresa que acaba soterrant els seus somnis de celebritat a Villa Certosa. Jovi Lozano posseeix una prosa àgil, detallista i imaginativa, i aconsegueix, en línies generals, un equilibri efectiu en el sempre difícil maridatge entre literatura i compromís social. Esperarem doncs amb interés les seues noves creacions.   (Información, 31 de gener de 2012).
 

miércoles, 23 de enero de 2013

Els desastres de la guerra



Albert Sánchez Piñol, “Victus. Barcelona 1714”, La Campana, 2012.

    La darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol –la primera escrita en castellà–  ha arribat amb el do de l’oportunitat. El seu monumental relat de la Guerra de Successió, culminat amb el setge de Barcelona i la devastadora entrada a la ciutat de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, ha coincidit amb la multitudinària diada i les recents eleccions catalanes en clau soberanista. Potser això n’haja afavorit les vendes, però en qualsevol cas estem davant d’una magnífica novel·la, que en vora sis-centes pàgines dóna compte de la llarga guerra que enfrontà mitja Europa i acabà per entronitzar a Felip V com a rei d’Espanya, amb la conseqüent pèrdua de les llibertats i les lleis de Catalunya i de la resta de territoris de l’antiga corona d’Aragó. A causa de la seua significació nacional, la Guerra de Successió ha estat objecte de moltes novel·les històriques. Autors importants com Alfred Bosch a 1714 o Jordi Mata a Un cadàver exquisit l’han tractada en els darrers anys, i enguany mateix Jaume Clotet i David de Montserrat hi han tornat amb l’exitosa  “Lliures o morts”. Victus és, doncs, l’última baula –la penúltima, hauríem de dir– d’una llarga tradició de novel·les històriques inspirades en els tràgics fets del 1714. I la seua és una visió, tal i com el seu autor indica, feta des de davall, des del poble català, que en fou el veritable protagonista. Una visió que deixa molt mal parades tant les classes dirigents catalanes, que pecaren d’una gran ineptitud, com les potències internacionals que abandonaren Catalunya a la seua sort o el despietat exèrcit borbònic i la seua política de terra cremada. La història està contada per Martí Zuviria, ajudant general del General de Villaroel. Són les seues memòries, dictades al final de la seua vida a Viena, les que donen forma a la novel·la. Sánchez Piñol segueix el recurs, tan freqüent entre les novel·les històriques, de situar el seu personatge en els escenaris més importants dels esdeveniments històrics. El treball de documentació, d’altra banda, ha estat molt important, i la novel·la, per fantasiosa que semble de vegades, respecta la veritat dels fets externs. La gran novetat de l’aproximació de Sánchez Piñol a la Guerra de Successió és el tractament en clau humorística de molts moments del relat. Hi col·labora de manera decisiva el caràcter irreverent i vital  del narrador protagonista, Martí Zuviria, que reparteix llenya crítica a tort i a dret. De fet, en molts moments, la història pren un divertit aire de novel·la picaresca, amb “el bueno de Zuvi” fent la viu viu entre els desastres de la guerra. Acaba per resultar un personatge entranyable, que segons ha anunciat l’autor, tindrà més recorregut en la pròxima novel·la. També resulta determinant en l’amenitat del conjunt el seu to aventurer, que li imprimeix, com a la resta de novel·les de l’autor, un ritme trepidant. En aquest sentit, resulta curiosa la tirada d’Albert Sánchez Piñol vers el tema dels setges. Ja en el seu primer gran èxit, la multitraduïda La pell freda, l’assalt dels “granotots” jugava un paper central, i en Pandora al Congo, la segona novel·la, hi reincidia amb l’atac de les criatures sorgides de l’interior de la terra. Les tècniques i vicissituds de la poliorcètica –l’art de fortificar i expugnar ciutats– apreses per Martí Zuviria ocupen de nou un paper central en la seua ficció. Amb aquesta novel·la Albert Sánchez Pinyol aconsegueix la seua obra més ambiciosa. Amb les traduccions que ja estan en curs i les que de segur arribaran, contribuirà a popularitzar en el món el drama històric del poble català.         
 

viernes, 11 de enero de 2013

Una novel·la actual



 




Xavier Aliaga, “Vides desafinades”, Ed. 62, 2011
 

La narrativa de Xavier Aliaga s’ha caracterizat, des dels seus inicis, per la voluntat de reflectir la realitat actual. Si en les dues primeres novel·les –“Si no ho dic rebente” (2005) i “Els neons de Sodoma” (2008)– l’autor optava pel registre satíric, en “Vides desafinades” es decanta  per un tractament dramàtic. Un clar indici d’aquest gir és la importància que adquireix al llarg de “Vides desafinades” el tema  de la violència de gènere, que a la fi resultarà determinant en el desenvolupament de la trama. El tractament dels personatges també ha experimentat un canvi substancial, en tant que hem passat de la caricatura a l’aprofundiment psicològic. De fet, un dels punts més forts de “Vides desafinades” el constitueix l’estructuració en una sèrie de monòlegs que vehiculen el punt de vista dels seus desorientats protagonistes. Aliaga té una indubtable habilitat per a fer versemblant el flux de les seues consciències, amb un llenguatge ràpid, natural, que no defuig, quan cal, el col·loquialisme. La facilitat per a construir les veus narratives fa que els personatges ens resulten molt pròxims, i que quan els abandona al final de cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra, ens acomiadem d’ells amb recança. Reïx, a més, a dotar els diàlegs i l’acció d’un ritme ràpid, trepidant de vegades, molt d’acord amb els paràmetres de lectura actuals. Aquesta opció d’escriptura, unida a la representativitat generacional i a la importància de la música rock, pot afavorir sens dubte la seua popularitat entre un públic lector jove, cosa gens menystenible en un mercat com el valencià, amb uns índexs de lectura tan esquifits. Les parelles protagonistes tenen en comú el fet de trobar-se instal·lats en la trentena, quan la inconsciència de la joventut comença a trontollar i arribà l’hora de prendre les decisions que han de conduir cap a allò que convenim a anomenar la maduresa. La disparitat de criteris i de ritmes vitals ocasiona, inevitablement, un seguit de conflictes en els personatges i  hi ha, a més, la crisi econòmica, que condiciona negativament la seua vida. Això resulta especialment clar en el cas de Vicki i Marta, que lluiten per tirar endavant una discogràfica independent amb el llançament d’un nou i prometedor grup. O en el de Francesc i Gerard, que treballen per una empresa informàtica amenaçada de tancament. Al voltant d’aquests quatre personatges, de les seues anades i vingudes sentimentals i la seua problemàtica existència, s’arma aquest llegidor relat, que potser hauria resultat més redó si hagués sabut esquivar, cap a la part final, una certa tirada melodramàtica.  [Información, 29-11-2012]