Cadàvers a l’armari

Lluís Llach, “Les dones de la principal”, Empúries, 2014.

     Dos anys després del seu debut  en el terreny de la novel·la amb “Memòria d’uns ulls pintats”, Lluís Llach reincideix amb un nou títol. I cal dir que les bones sensacions que ens va deixar  aquell primer lliurament es confirmen ara amb escreix. “Les dones de la principal” és una novel·la que es llig amb gust, que administra de manera eficaç la informació per tal de mantindre la  intriga i que mostra una important capacitat per a captar els detalls ambientals, finesa psicològica i, com ja s’esdevenia en l’obra anterior, una notable traça a l’hora de cisellar la frase, amb tirada cap als  períodes llargs i sumptuosos i el lèxic culte, fins i tot en boca de personatges que resultarien més versemblants amb un model de llengua més baix. L’estil clàssic té el seu correlat en el motlle genèric en què s’adscriu, un dels més populars i que, en les seues versions més elaborades, ha donat alguns dels resultats més il·lustres de la història de la literatura: el melodrama familiar. La novetat rau ací en que la novel·la familiar es presenta empeltada d’un altre gènere que gaudeix a hores d’ara del favor pel gran públic: la novel·la policíaca. El projecte creatiu de Lluís Llach s’inscriu doncs dintre de la literatura popular de qualitat. L’argument gira al voltant d’una saga familiar de pròspers vinaters que tenen la seua casa pairal ­– la Principal del títol- en l’imaginari poble de Pous, pertanyent a la no menys inventada comarca de l’Abadia. El protagonisme és marcadament femení. La primera matriarca és Maria Roderich, que després de viure una bella història d’amor amb Narcís Magí, un home bohemi i lliberal, es convertí en una de les dirigents locals de la Falange. La seua relació és la més seductora del llibre, i sembla que l’editor deu pensar el mateix, perquè la fotografia triada per a la portada s’hi refereix explícitament. La segona dona forta d’aquesta estirp és Maria Magí, que visqué també una intensa relació passional, en aquest cas de tons més morbosos,  amb Llorenç Costa. La tercera Maria és la solitària Maria Costa, darrera representant de la nissaga. A aquest trio cal unir Úrsula, criada  que exerceix de catalitzadora i narradora insomne dels passatges  més foscos de la família, amb una mena de relats autònoms en forma de somni, rondalla o conte. La tria del nom d’Úrsula, unit al  model de nissaga familiar de tres generacions, al llenguatge profús i a les puntuals irrupcions de realisme màgic ens duen a pensar, no sé si equivocadament, en un homenatge encobert a “Cien años de soledad”, de García Márquez. Tot i que les  històries creuades de les protagonistes recorren la història sencera del segle XX, l’eix de l’argument gira al voltant de la immediata postguerra. El 1940 Úrsula rep la visita d’un inspector de policia interessat a resoldre un crim esdevingut el 18 de juliol de 1936. La data, resulta ben significativa. La investigació del crim corre paral·lela a les històries familiars, i poc a poc se’ns va desvetllant el tèrbol misteri. El context històric perd ací importància respecte a la novel·la anterior, en què Lluís Llach mostrava una actitud més compromesa amb la memòria històrica de la República, la Guerra Civil i la Dictadura. Ara és un mer escenari per a la seua fabulació. Una fabulació que alberga, també, exercicis metaliteraris i una sorprenent irrupció final. [Información, 26-2-2015]

Tot recordant la primavera valenciana

Vicent Borràs, Primavera encesa, Bromera, 2014.

El quinze de febrer de 2012 la policia carregava  sense contemplacions  contra la manifestació dels alumnes de l’institut Joan Lluís Vives de València. Protestaven contra els retalls en educació de la Generalitat. Estàvem en el moment àlgid de la crisi econòmica que encara atenalla l’estat espanyol, i els serveis públics eren –són– com sempre,  els primers sacrificats.  Els xavals no feien altra cosa que unir-se a les protestes que  professors i pares  havien dut a terme en els darrers mesos. L’endemà una nova manifestació era reprimida de manera encara més brutal, amb deu detinguts. Les imatges de la violència policial donaren la volta al món, i suscitaren la solidaritat dels estudiants i professors de la resta de l’estat. Tots aquests fets, i els que s’esdevingueren els dies següents, passaren a la història  amb el nom de  “primavera valenciana”, a imitació de la revolta democràtica que sacsejà alguns països àrabs a finals de 2010 i principis de 2011. La darrera novel·la de Vicent Borràs dóna compte d’aquests esdeveniments, i ho fa a través d’una sèrie de personatges que representen diversos actors socials. En primer terme Àngel i Nada, estudiants que es coneixen en una de les esmentades manifestacions. Entre ells naix una història d’amor, que singularitza l’esclat vital, la il·lusió col·lectiva  per canviar l’estat de coses que es va viure aquells dies: “Adam i Nada. L’habitació era el paradís. Un paradís de llum d’un dia de primavera avançada en la ciutat del foc i el crit”. No és la primera vegada que Vicent Borràs escomet amb èxit el relat d’una història d’amor adolescent. Ja en “Lennon i Anna”, una de les seues obres més reeixides, ho va resoldre amb èxit. I tal i com també s’esdevé en aquesta obra, a “Primavera encesa” les relacions entre pares i fills esdevenen problemàtiques, especialment en el cas d’Adam i el seu progenitor.  Especialment interessant resulta el personatge d’Albert, pare de Nada, un cantautor  veterà que regenta un bar de música en directe  on junt amb el seu amic i soci Jean-Marc deixa anar les seues cançons. En les seues  reflexions Albert observa  la continuïtat de la lluita dels anys de la transició en la dels joves de la primavera valenciana: “ quan fugien dels grisos, quan inundaven els carrers de pamflets, quan feien esclatar un còctel fet de masclets a dins d’una cabina telefònica, quan omplien les parets de pintades, quan la vida no era una tómbola sinó una ruleta russa, potser quan tot allò, era quan es podia dir, “si no et donen, pren”. Perquè no donaven, calia prendre.  Ara no era exactament això. Ara els estaven llevant, dia a dia, el que abans, amb les corregudes, les pintades i els pamflets, els havien pres”. Una altra subtrama se centra en uns professors d’institut, ambient que Vicent Borràs coneix bé per la seua dedicació professional i que ha tractat ja en d’altres ocasions, com en la novel·la “Notes finals”.  De tot el que anem dient ja s’haurà pogut deduir que “Primavera encesa” és una novel·la amb una decidida voluntat de denúncia política que vol retre homenatge a la lluita d’aquells dies i que, a més, dóna cabuda a d’altres problemes de la societat actual, com ara l’atur o  les agressions xenòfobes, lligades també amb la crisi econòmica, en tant que els immigrants són vistos com a culpables de la manca de treball per als autòctons. Vicent Borràs ha bastit una novel·la coral, amb la tècnica fragmentària i el ritme àgil que el caracteritza. “Primavera encesa” és una obra honesta, ben escrita, que sembla pensada especialment per als alumnes d’institut, i que pot ser gaudida igualment per tot tipus de lector.  [Información,  29 de gener de 2015]

Tornar al poble

Joan Todó, “L’horitzó primer”, L’Avenç, 2013.

Abans de llegir “L’horitzó primer”, el darrer llibre publicat per Joan Todó, el poble de La Sénia era per a mi una mera  referència geogràfica. El riu que travessa el seu terme constitueix la fita que tradicionalment  marca els límits septentrionals del País Valencià. Després de la seua lectura, aquest municipi fronterer s’ha convertit en un territori literari altament suggestiu, que abelleix visitar. En les seues pàgines l’autor fa seues la geografia i la història del seu poble, tot prenent com a model el que Artut Bladé va fer amb Benissanet o Gaziel amb Sant Feliu, tot i que a la manera postmoderna: difuminant els límits entre autobiografisme i ficció. Ja des de l’inici deixa clar el seu posicionament ambigu: “Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els cops d’aire  que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas”. El protagonista, com el mateix autor, s’ha vist forçat a tornar al poble a causa de la crisi econòmica, després d’haver estudiat Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona, i haver-hi viscut un anys. Com ell, es troba en els trenta-i-tants i té al seu davant un futur magre. El seu retorn li serveix de pretext per a parlar-nos sobre la vida, les tradicions, la història o els personatges famosos de La Sénia –no en va el seu origen se situa en un reportatge publicat en onze lliuraments a la revista “L’Avenç”–. Però tot aquest material memorialístic és cuinat literàriament  amb gran llibertat. Alguns dels episodis històrics narrats assoleixen una rellevància especial, com ara el dedicat a la construcció d’un camp d’aviació durant la Guerra Civil, utilitzat primer per l’exèrcit republicà i després pel nacional, que el va cedir a l’aviació nazi; o el que para atenció en Ramon Cabrera, Lo Tigre del Maestrat. Les semblances geogràfiques i ambientals han fet que la crítica relacione “L’horitzó primer” amb “Primavera, estiu, etcètera”, de la popular escriptora Marta Rojals. Es tracta, al capdavall, de la novel·lització d’una vivència generacional,  la necessitat de tornar al poble a causa de la manca del treball, amb els sentiments enfrontats que això comporta. En el cas de Joan Todó, la seua visió és menys idealitzadora que la de la novel·lista de La Palma d’Ebre. De fet dedica moltes reflexions a les dificultats que implica el canvi de l’anonimat ciutadà als estrets límits rurals, així com a subratllar la insalvable distància que el separa del record que conserva del seu poble: “no va arribar a descobrir que tornar al lloc natal és impossible, que mai no vius dos cops en el mateix poble, per molt tranquil·la i rutinària que t’hi sembli la vida”. “L’horitzó primer” és també un llibre que ret homenatge a un gran nombre d’escriptors, en forma de cites encobertes o al·lusions explícites. La nòmina final resulta ben eloqüent de la seua saviesa literària, que no està renyida amb  un to distés que de tant en tant deriva cap al sentit de l’humor, com en l’anècdota que dedica a un burro anomenat Mouriño. [Información, 24 de desembre de 2014]

Ciutadà March

Núria Cadenes, El banquer, Edicions de 1984, Barcelona, 2013.

     El passat mes d’octubre l’escriptora Núria Cadenes va visitar la Universitat d’Alacant dintre del cicle “Escriure el País”, i a més de gaudir del seu relat, ambientat en El Cabanyal, vam tindre ocasió de parlar amb ella de la seua obra, i en particular, de la seua darrera novel·la, “El banquer”. Es tracta d’una biografia novel·lada de Juan March, el controvertit banquer mallorquí (Miquel Lluc en la ficció). Els aspectes externs de la seua vida són ben coneguts, i documentals com “Joan March, els negocis de la guerra”, de Dolors Genovés,  han col·laborat a popularitzar-los. La fortuna de March s’originà en el contraban de tabac, que transportava des de les costes d’Argèria a  Mallorca. Després, la seua astúcia comercial el dugué a fer negocis durant la Primera Guerra Mundial, primer amb els alemanys i després amb els aliats. Amb els guanys obtinguts, March es dedicà a aquesta forma legal del contraban que és el negoci de la banca. El recolzament a la monarquia durant la dictadura de Primo de Rivera li valgué l’animadversió del dirigents de la República, que acabaren per tancar-lo a la presó, però la seua capacitat de manipulació era tan gran que aconseguí escapar-se’n i es refugià a Gibraltar. Fundà un imperi periodístic que incloïa capçaleres tant esquerranes com dretanes, que usava a la seua conveniència. Posteriorment finançà el colp militar de Franco, i sota la Dictadura continuà impertèrrit els seus negocis. En fi, una biografia certament espectacular. March fou un home que, per a bé o per a mal, no pot deixar indiferent ningú. Núria Cadenes ens confessà que malgrat trobar-se a les antípodes ideològiques, la seua personalitat carismàtica i sense escrúpols la fascinà. Tot i que la porta d’entrada d’aquesta atracció no fou pròpiament ell, sinó Matilde Reig (Mercè Norai a la novel·la), l’amant valenciana que acompanyà el banquer els darrers anys de la seua vida, sobre la qual escrigué un article per a “El Temps”, i que adquireix importància a la part final del relat. Els aspectes de Juan March que interessen l’autora són els referits a la seua parcel·la més íntima: la voracitat sexual, la conflictiva relació amb la muller i els fills, i especialment, la vida dels personatges que l’envolten, marcats sovint per la seua ambició sense límits. Les seues veus acaben formant la imatge d’un Juan March complex quan no contradictori, lluny de  la versió oficial. Núria Cadenes opta per una escriptura fragmentària, estructurada en capítols breus i intensos que ens remeten al seu llibre de contes, “AZ”, publicat el 2010. La riquesa estilística i la tirada caricaturesca que hi apuntaven de manera irregular assoleixen ara una mestria indubtable. “El banquer”, tal i com ha reconegut de manera unànime la crítica, és una novel·la redona, suggestiva i contundent alhora. Amb ella Núria Cadenes fa un salt qualitatiu en la seua trajectòria. Converteix aquest ciutadà Kane mallorquí en una figura literària memorable.   [Información, 28 de novembre de 2014]          

Jaume Vallcorbà Plana, editor.

    El darrer vint-i-tres d’agost, als seixanta-quatre anys,  moria Jaume Vallcorbà Plana, editor de Quaderns Crema i Acantilado, així com destacat estudiós de la literatura. Les nombroses ressenyes  i comentaris que se li han dedicat coincideixen a ressaltar l’enorme importància del seu llegat, refrendada per nombrosos premis nacionals i internacionals. Llàtzer Moix, en “La Vanguardia”, arriba fins i tot a dir que fou el millor editor de la seua generació, tant en català com en castellà. Certament, per l’excel·lent  tria d’autors i per la qualitat física de l’edició –paper, tipografia, disseny de portades etc–, els seus llibres brillen amb llum pròpia. Pel que fa a Quaderns Crema, l’editorial  que fundà el 1978, ha jugat un paper fonamental en la renovació de la literatura catalana. Una simple ullada al seu catàleg en parla ben a les clares. Si hi ha un autor que va des dels  inicis lligat a l’editorial aquest és Quim Monzó, un dels personatges clau en l’evolució de la narrativa catalana dels darrers anys, que esdevingué un veritable boom de vendes.  Des que hi publicà el mateix any de la seua fundació “Uf, va dir ell”, el seu primer llibre de contes, Monzó li ha sigut fidel, i els 21 llibres publicats des d’aleshores, que inclouen col·leccions de relats, novel·les i reculls d’articles periodístics, donen fe d’aquesta fecunda relació. Tot seguint el solc fresc i àcid de Monzó, Quaderns Crema ha publicat d’altres contistes importants com Sergi Pàmies i Empar Moliner. Resulta difícil destacar noms del seu suggerent catàleg d’autors actuals, però en subratllarem alguns dels que ens semblen més rellevants, com ara Francesc Serés, Julià de Jódar o  Ferran Torrent. Quaderns Crema també dedica un espai a autors clàssics de la tradició catalana, com Martí de Riquer, J.V. Foix o Eugeni d’Ors, així com a la traducció de clàssics de la literatura occidental, amb certa tirada per la centreeuropea. L’editorial Acantilado, fundada el 1999, aprofundeix en aquesta línia traductora,  i compta amb fites com la publicació de les “Memorias de Ultratumba” de Chateaubriand o les “Conversaciones con Goethe”, d’Eckermann, així com la difusió d’autors com Stefan Zweig o Imre Kertész .

      Voldríem acabar aquest homenatge al gran editor desaparegut amb dues recomanacions de lectura, una per a cadascuna de les seues criatures editorials. Pel que fa a Quaderns Crema, ens decantem pel darrer llibre de l’escriptor mallorquí Ponç Ponc, “El rastre blau de les formigues”, que ha merescut l’elogi unànime de la crítica. Es tracta d’un llibre situat en la frontera de l’escriptura diarística, que barreja sàviament els aforismes, les reflexions sobre la vida quotidiana i sobre la literatura, i, ocasionalment, reculls de poemes. De les seues  pàgines s’extreu un model de vida austera, a la recerca de les coses essencials, tal i com trobem resumit en aquest bell aforisme: “Intentar com Spinoza prescindir de riqueses, honors, plaers i vanitats. Polir, com si fossin lents, versos rotunds plens de vida, bellesa i veritat”.

    De les darreres novetats publicades per Acantilado ens hem decidit per una que pensem adequada per a l’estat d’ànim en què ens ha deixat l’editor prematurament desaparegut: “Melancolía”, del novel·lista polonés  Marek Bienczyk. Es tracta d’un  llibre d’assaig que ressegueix de manera erudita i amena els aspectes psicològics, culturals, artístics i filosòfics d’un concepte que ha acompanyat la cultura occidental des dels seus orígens. Bienczyk instrumentalitza  les referències dels diversos autors que s’han ocupat de la malenconia –Aristòtil, Borges, Baudelaire, Walter Benjamin, Sigmund Freud, Kierkegaard...– per a indagar en el territori pantanós d’aquest sentiment tan genuïnament contemporani, germà bessó de la utopia, i n’extrau reflexions d’una subtilesa admirable.  [Información, 30 d'octubre 2014]         

De telesèries i altres adiccions

Brett Martin, Hombres fuera de serie, Ariel, 2014.

Un dels fenòmens més rellevants del panorama cultural contemporani ha estat l’elevació de les telesèries al punt més àlgid de la ficció audiovisual, arribant, fins i tot, a desbancar el cinema del seu lloc de privilegi. Són molts els que  asseguren que el millor cinema es fa ara a la televisió, i això resulta significatiu, tant de la qualitat assolida per les telesèries com de la crisi de creativitat del cinema comercial.  Parlem naturalment, de les telesèries nord-americanes, aquelles que, des de 1999, any d’estrena de “The Soprano”,  fins l’actualitat, conformen la que s’anomena tercera edat daurada de la televisió.  Aquesta rellevància estètica, unida a l’enorme popularitat de què gaudeixen, ha fet que comencen a aparéixer-hi estudis.  En l’àmbit hispànic destaquen els impulsats per l’editorial Errata Naturae, dintre dels quals destaca “Teleshakespeare”, de Jorge Carrión. L’editorial Ariel s’ha sumat a aquest corrent amb la publicació de llibre de Brett Martin que ara comentem. El títol original, “Difficult Men. Behind the Scenes of a Creative Revolution”, resulta molt més definitori de les seues intencions, perquè s’hi  aborda el fenomen de les telesèries a partir de l’estudi dels seus protagonistes i creadors, i tant uns com els altres resulten ser els homes problemàtics a què al·ludeix el títol original. Tony Soprano, el capo mafiós amb problemes d’ansietat, és el primer cas analitzat, i representa a la perfecció l’arquetip masculí que esdevindrà dominant en la nova ficció televisiva: directe, agressiu, però amb una emotivitat fràgil, i amb problemes per a mantindre la pau conjugal. Un personatge antiheroic, d’una ambigüitat moral escandalosa que aconsegueix, malgrat això, guanyar-se la simpatia del públic. De manera paral·lela, al llibre se’ns descriu la trajectòria biogràfica i professional de David Chase, el seu creador, o per dir-ho amb propietat, “showrunner”, terme de difícil traducció (de fet es manté intacte en la versió castellana): el responsable últim de tot plegat, tant en l’aspecte creatiu com de producció. En el mitjà televisiu, el guionista gaudeix dels poders que en el cinema es reserven al director. L’anàlisi de Brett Martin resulta amena i molt documentada, amb informació extreta de les entrevistes realitzades a totes les parts implicades en la creació de les sèries: guionistes, productors, executius de les grans cadenes  (HBO, FOX, AMC, FX…)  directors, etc. El següent “showrunner” analitzat és David Simon, creador entre d’altres de “The Wire”, una obra de voluntat  totalitzadora, que actualitza  de manera brillant la tradició realista. En les seues cinc temporades descriu, amb una mirada crítica i detallista,  diversos aspectes de la ciutat de Baltimore, metàfora al capdavall de la nació nord-americana.  Juntament amb l’obra de Chase i Simon, considerats els dos grans genis d’aquesta revolució creativa, s’analitza la producció de figures com David Milch, Alan Ball, Matthew Weiner  o Vince Gilligan, creadors de “Deadwood”, “Six feed under”, “Mad Men” i “Breaking Bad” respectivament.  Resulta impossible resumir ací la gran quantitat d’informació i les  interessants interpretacions que Brett Martin aporta, tant en l’àmbit sociològic i cultural com en l’estrictament  narratiu.  “Hombres fuera de serie “ és, doncs, una magnífica guia per a orientar-nos en el cada vegada més poblat  territori de les telesèries.  Cert que molts lectors podran trobar a faltar d’altres obres importants: “Lost”, “Homeland”, “Boardwalk Empire”, “Game of Thrones”, “True detective”… La llista és llarga, i cadascú hi podrà afegir algun títol segons les seus particulars  aficions. Tanmateix, les analitzades al llibre resulten imprescindibles, i han contribuït de manera decisiva  a la fulgurant evolució  de les telesèries. 

[Información, agost del 2104]

Els primers poemaris d’Estellés

Vicent Andrés Estellés, “Obra Completa, I”, Ed. 3 i 4, 2014.

    Els darrers anys han esta molt fecunds pel que fa al reconeixement de Vicent Andrés Estellés. L’any passat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua editava el que fins ara és el conjunt d’estudis més complet sobre la seua obra, “L’obra literària de Vicent Andrés Estellés: gèneres, tradicions poètiques i estil”. I enguany, quan encara estàvem assimilant aquesta monumental aportació, ha vist la llum el primer volum de la seua Obra Completa, coordinada per Vicent Salvador i Josep Murgades. Resulta lloable que l’editorial 3 i 4 s’haja llançat a aquesta ambiciosa tasca en els temps de crisi que vivim, i esperem que puga culminar amb èxit la publicació dels deu volums que hi estan previstos, dels quals, els sis o set primers estaran dedicats a la poesia, i els tres o quatre restants a la prosa. Aquest primer volum, a cura de Ferran Carbó, es dedica a la poesia inicial  del poeta de Burjassot, la que va ser escrita entre 1952 i 1957, i abasta tant els llibres editats en dates pròximes a la seua creació com els que romangueren inèdits fins al seu esclat editorial, en els anys setanta, quan 3 i 4, sota els auspicis de Joan Fuster, escometé la primera edició de la seua obra poètica completa. El gran mèrit d’aquesta nova edició respecte d’aquella és, per damunt de tot, l’ordenació cronològica, que permet copsar l’evolució del poeta. A més a més, aquesta edició, sense arribar a la meticulositat dels aparells de notes propis de les edicions crítiques, col·labora d’una manera eficaç a fixar els textos estellesians i depurar-los dels dubtes i errates presents a la primera edició, tant puntuals com d’unitat compositiva. Es tracta, doncs, d’una reedició  necessària i reeixida, que pot satisfer tant al cada vegada més nombrós públic lector d’Estellés com a l’estudiós de la seua obra. Tal i com observa Ferran Carbó al pròleg d’aquest volum, en els  vuit poemaris que s’hi arrepleguen es dibuixa el pas de les primeres provatures, més o menys deutores dels models poètics garcilasistes i de l’herència de la generació del vint-i-set, vers una poètica més personal, en què ja es percep la poderosa veu poètica de l’autor. Una evolució que, tot manllevant els títols  dels volums anteriors de la seua obra poètica completa, el prologuista resumeix com el pas de  les “Homilies d’Organyà” a “Recomane tenebres”. En efecte, entre els poemes convencionalment postsimbolistes  de “Ciutat a cau d’orella” –primer llibre escrit en català-,  i el doll verbal profundament humà de “La clau que obre tots els panys”, darrer llibre d’aquesta etapa d’aprenentatge, s’observa una abrupta i espectacular evolució. Entremig, el fet determinant de la mort de la seua filla, el 1956, que provocà una crisi existencial en l’autor, i, per dir-ho amb un vers de l’esfereïdor “Corall romput”,  “una necessitat tan salvatge d’escriure” que, per sort per a nosaltres, es perllongaria al llarg de molts anys. A partir d’aleshores, la veu d’Estellés es desfa d’ornaments i exquisideses  i s’esmerça a expressar els seus sentiments i la realitat que l’envolta d’una manera directa, amb tirada  pel to confessional i l’expressió col·loquial. És quan aconsegueix  allò tan difícil que s’anomena un estil propi. Un estil, a més, que constituïa una radical novetat en el context literari català, i que les dificultats per a publicar van privar d’un ressò més ampli. Aquest primer volum de l’obra completa d’Estellés conté d’altres llibres igualment valuosos, com ara “Donzell amarg”, “La nit”, “L’Hotel París” o “Testimoni d’Horaci”, dels qual podem gaudir gràcies a aquesta lloable iniciativa editorial, que fa justícia al gran poeta valencià i contribueix a racionalitzar la seua recepció.  [Información, 31 de juliol de 2014]