jueves, 2 de julio de 2015

Realitat i fantasia



Lliris Picó, “Moisés, estigues quiet”, Bullent, 2015.
Carles Cortés, “La clau que obria tots els panys”, Bromera, 2015.
     L’atzar ha fet que coincidisquen en les llibreries les obres de dos escriptors alacantins, Lliris Picó i Carles Cortés. Es tracta de dues novel·les adscrites al calaix de sastre de l’anomenada literatura juvenil. En el cas de la novel·la de Lliris Picó “Moisés, estigues quiet”, ve avalat pel prestigiós premi Enric Valor de narrativa juvenil. “Moisés, estigues quiet” conta la història d’un xiquet hiperactiu –bé, amb TDAH: Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat, tal i com se’ns precisa a la novel·la–. A partir del relat del mateix Moisés, coneixem com és la seua particular manera d’estar en el món, els problemes que li ocasiona i la forma tan positiva i simpàtica que té d’afrontar-los. La seua veu, d’una versemblança i naturalitat extraordinàries,  és sens dubte una de les grans troballes de l’obra, i  genera l’adhesió lectora des del primer moment. Entre els centres d’atenció del nen estan, naturalment, la família i les xiques. Perquè Moisés ja està en una edat que comença a interessar-se per les coses de l’amor: “Quan anàvem a cinqué de primària, la Joana em va preguntar en una carta si volia ser el seu nuvi i jo li vaig dir que sí (encara que a mi qui més m’agradava era la Clàudia) i em pense que des d’aquell moment les pessigolles a la pell i a l’estómac han anat augmentant, sobretot en els darrers mesos”. Pel que fa a la família, la mare adoptiva –perquè Moisés és un nen adoptat–, darrere de la qual s’endevina la personalitat de l’escriptora, juga un paper important, així com els seus germans. Malgrat l’orientació juvenil de text, “Moisés, estigues quiet” pot ser gaudit per qualsevol lector, i especialment per aquells  interessats en valors com la tolerància i el respecte a la diferencia.  
     

 
      Pel que fa a “La clau que obria tots els panys”, de Carles Cortés, representa un gir inesperat dins de la seua trajectòria com a novel·lista, que fins ara s’havia centrat en la indagació de la femineïtat. Es tracta d’un relat inserit clarament dins del gènere fantàstic. Carles Cortés hi crea un espai imaginari, l’illa d’Incastruç, on regeixen unes normes –la Norma– molt particulars. Per exemple, no està permés consumir vi emmelat abans dels vint anys, no està permés festejar amb una persona de l’altre sexe o viatjar fora de l’illa fins als trenta, etc. Toni, el jove protagonista, desafiarà aquestes normes i viurà una sèrie d’aventures que transformaran per sempre més la seua vida. En el viatge que decideix emprendre comptarà amb l’ajut d’un amulet màgic, que l’ajudarà a trobar el seu camí. “La clau que obria tots els panys” és, doncs, una novel·la d’iniciació que, a la manera de les rondalles meravelloses, implica la superació d’una sèrie de proves que duen aparellades un procés de maduració psicològica, dins del qual ocupa un lloc fonamental el rebuig dels sentiments tòxics –por, enveja, odi, gelosia, ràbia– i l’adhesió als sentiments positius –l’amor, la sinceritat, l’honestedat. Tot i comptar amb una llarga tradició de literatura popular al darrere que el forneix de motius argumentals i personatges, la construcció d’un món imaginari requereix d’un important treball literari que Carles Cortés resol de manera efectiva. En posarem un exemple, centrat en el moment en què el protagonista es troba a l’interior d’una cova plena de portes, i entre elles ha de trobar la que l’ha de treure d’aquell atzucac: “Va observar minuciosament les portes. N’hi havia més d’un centenar. La seua veu ressonava en la caverna. La desolació del jove era completa. Estava sol i no el podia ajudar ningú”. El llibre compta amb el complement gràfic d’un mapa d’aquesta illa encantada, així com d’una sèrie d’il·lustracions que col·laboren a visualitzar els seus curiosos escenaris i habitants.  (Información, 28 de maig de 2015)                                      

lunes, 1 de junio de 2015

La guerra dels avis

 


Vicenç Villatoro, Un home que se’n va, Proa, 2014, 667 p., 21€.

 
     No és la primera vegada que Vicenç Villatoro aborda el tema de la guerra civil. Ja el 2001 ho va fer en forma de novel·la en La ciutat del fum, on ordia una trama en què els fantasmes de la guerra afloraven, vint anys després, en forma de venjança. També, a la manera de Juan Marsé, hi trobàvem un personatge que tornava a la seua ciutat, Terrassa amb tot de comptes pendents a resoldre. Hi apuntaven alguns dels temes que ara desenvoluparà de manera més extensa i madura, sense la crossa de la ficció,  entre ells, la voluntat de comprendre les raons de tots els personatges i  d’indagar en  els orígens familiars. Un home que se’n va és un llibre ambiciós i extens –més de sis-centes pàgines–, que ha ocupat el seu autor al llarg de set anys. Aquesta dedicació ja dóna fe de la honestedat i convicció del seu propòsit, palpable en el detallisme obsessiu amb que mira de reconstruir i comprendre la història del seu avi, tant amb documents escrits com fotogràfics. Vicente Villatoro Porcel, tal i com el títol indica, va marxar del poble cordobés Castro del Río l’estiu de 1950, en direcció a Terrassa, quan tenia més de seixanta anys. Les causes d’aquesta fugida cal cercar-les, tal i com l’autor ens explica, en la brutal repressió que va patir al llarg de la guerra i la postguerra. En el primer cas, a mans dels anarquistes; en el segon, dels falangistes i de l’aparell repressor franquista. Comerciant de teixits, home liberal, regidor moderat d’esquerres compromés en el Comite del Front Popular quan va esclatar la guerra i el poble es va col·lectivitzar, s’hi va trobar al mig dels dos focs creuats, i va estar a punt de ser afusellat pels dos bàndols. La justícia franquista, però, el va condemnar a mort i finalment se li va commutar la pena a cadena perpètua. L’any 1944 surt del penal de Burgos en llibertat condicional. Ni ell és el mateix, ni ho és el seu poble. S’havia convertit en “un home viu tocat per la mort”. La guerra ha deixat a Castro com a la resta d’Espanya un rastre de por i misèria, sobretot en els vençuts. Impossible viure-hi amb aquell estigma. Uns anys després, quan per fi li concedeixen la rescissió de la condemna, decideix començar de nou lluny d’allí. I no parlar-ne mai més. Aquesta és, succintament la seua història. Una història que mereixia ser contada i que el bon ofici del seu nét ha permés que puguem conéixer. Cert que hi ha en la  indagació de Vicenç Villatoro el desig de justícia històrica que guia a  la generació dels néts dels vençuts, però tal i com es  repeteix sovint al text, les motivacions principals  tenen també –o sobretot– a veure amb la recerca de la pròpia identitat: “Per què va marxar?” –es demana l’autor. “I potser d’aquesta pregunta en pengen d’altres, de seves i de mon pare i dels meus fills. De meves també. Sobre qui sóc i qui no sóc. Sobre quina és la meva tribu, si és que en tinc alguna”. El trauma de la guerra, reprimit per les víctimes i els seus fills, emergeix en els néts en forma d’estranyament. Per a saber qui és ell mateix  l’autor sent la necessitat d’arribar al fons del que li va passar a l’avi. Es per a donar resposta al silenci d’aquell home ferit en l’ànima que va haver de marxar del seu poble que Vicenç Villatoro ha escrit aquest llibre tan commovedor com necessari. [Información, 30 d'abril de 2015]  

 

lunes, 6 de abril de 2015

Cartografia de la desolació


 
Francesc Serés, “La pell de la frontera”, Quadern Crema, 2014.
    Els pobles del Baix Cinca i del Segrià, en la frontera entre Lleida i Saragossa, han vist com els darrers anys una munió d’emigrants omplien els seus camps i carrers, atrets per la feina que els donaven els conreus de fruita. Les allaus successives d’algerians, marroquins, gambians, senegalesos, búlgars, ucraïnians i d’altres fugitius de la misèria dels seus països han  transformat de manera  indeleble el paisatge i la vida de la gent d’aquelles terres. És de tot això que parla “La pell de la frontera”, el darrer llibre de Francesc Serés. L’autor, natural de Saidí, un poble de la zona, ha viscut en primera persona totes aquestes mutacions, i ha dedicat vint anys a recopilar informació sobre la vida dels emigrants i les seues relacions amb els natius de la comarca. A la fi de tanta feina,  reconeix la impossibilitat de poder configurar una història unitària que done compte de la  complexitat del fenomen. Per això ha optat per dur a terme una aproximació més documental que no ficcional, amb cert aire de llibre de viatges. “Hi ha tantes coses que ningú no pot saber… -diu.  Tot el que podem fer és envoltar-les, intentar acotar-les i descriure-les des de llocs que no sabem si podrem tornar a situar”. La totalitat se’ns escapa, i sols és possible la seua  fragmentació en  històries  minúscules: les catorze que conformen el llibre. Per exemple, la que  l’obre, “Petita història de les històries sense història”, que parla del Juli, un pagés que vivia sol amb sa mare malalta, fins que acollí un noi marroquí, el Hakeem, que vagava pels camps mort de gana. Després arribà Fatima, sa mare, i un anys més tard, l’Ashdin, el seu marit. Aquella família donà alegria a la seua vida solitària, fins que un dia, sense un motiu clar, desaparegueren, deixant un gran buit en la casa. O la que se’ns conta a “Cada ocell és una illa” –Serés sempre ha tingut molt bona mà per als títols– de l’home d’Alcarràs que una nit de reis regalà corders als emigrants perquè  li feien nosa, al corral on els tenia anaven a construir pisos. O a “Illes sense tresors”, protagonitzada per Majeed, un argerià abandonat en un corral als afores de Saidí, sense papers ni possibilitat de tindre’n, atarpat en un bucle burocràtic, en terra de ningú, en temps de ningú, vivint de la caritat de la gent del poble. La voluntat documental es fa palesa en l’ús de fotografies que ens mostren el paisatge de la desolació on malviuen els emigrants, especialment palés en la secció que du l’irònic títol de “Petit manual d’interiorisme i d’arquitectura efímera”: tendals, ruïnes, canyissos, bidons, magatzems abandonats plens d’andròmines i brossa. Les històries es multipliquen, amb la voluntat d’explicar l’inexplicable, la tremenda injustícia que presideix el món. Haver nascut a una banda o a l’altra del Mediterrani condiciona totalment  el teu destí. Serés hi veu un signe de la fragilitat del nostre benestar, de la falsa prosperitat del món occidental: “demà podem ser nosaltres els que carreguem les canyes, i també portarem un núvol de mosquits que no ens deixaran viure”. La presència de l’autor és constant a tot el llibre, recorrent els camins de la ribera del Segre per a parlar amb els emigrants, parlant amb uns i altres, interessant-se pels seus problemes,  visitant les instal·lacions del Desert Festival dels Monegres... Serés actua com una mena d’explorador d’aquest territori exòtic en què s’ha convertit la seua comarca. Meitat sociòleg,  meitat antropòleg, mira de comprendre què dimonis hi ha passat. I ho fa, com sempre, d’una manera honesta, amb un estil intens i sobri alhora, intel·ligent en les anàlisis, plàstic en les descripcions, viu en els diàlegs. En les seues mans la realitat esdevé la millor matèria literària.  [Información 26 de març]     
 
 

 
 
 

domingo, 1 de marzo de 2015

Cadàvers a l’armari



Lluís Llach, “Les dones de la principal”, Empúries, 2014.

     Dos anys després del seu debut  en el terreny de la novel·la amb “Memòria d’uns ulls pintats”, Lluís Llach reincideix amb un nou títol. I cal dir que les bones sensacions que ens va deixar  aquell primer lliurament es confirmen ara amb escreix. “Les dones de la principal” és una novel·la que es llig amb gust, que administra de manera eficaç la informació per tal de mantindre la  intriga i que mostra una important capacitat per a captar els detalls ambientals, finesa psicològica i, com ja s’esdevenia en l’obra anterior, una notable traça a l’hora de cisellar la frase, amb tirada cap als  períodes llargs i sumptuosos i el lèxic culte, fins i tot en boca de personatges que resultarien més versemblants amb un model de llengua més baix. L’estil clàssic té el seu correlat en el motlle genèric en què s’adscriu, un dels més populars i que, en les seues versions més elaborades, ha donat alguns dels resultats més il·lustres de la història de la literatura: el melodrama familiar. La novetat rau ací en que la novel·la familiar es presenta empeltada d’un altre gènere que gaudeix a hores d’ara del favor pel gran públic: la novel·la policíaca. El projecte creatiu de Lluís Llach s’inscriu doncs dintre de la literatura popular de qualitat. L’argument gira al voltant d’una saga familiar de pròspers vinaters que tenen la seua casa pairal ­– la Principal del títol- en l’imaginari poble de Pous, pertanyent a la no menys inventada comarca de l’Abadia. El protagonisme és marcadament femení. La primera matriarca és Maria Roderich, que després de viure una bella història d’amor amb Narcís Magí, un home bohemi i lliberal, es convertí en una de les dirigents locals de la Falange. La seua relació és la més seductora del llibre, i sembla que l’editor deu pensar el mateix, perquè la fotografia triada per a la portada s’hi refereix explícitament. La segona dona forta d’aquesta estirp és Maria Magí, que visqué també una intensa relació passional, en aquest cas de tons més morbosos,  amb Llorenç Costa. La tercera Maria és la solitària Maria Costa, darrera representant de la nissaga. A aquest trio cal unir Úrsula, criada  que exerceix de catalitzadora i narradora insomne dels passatges  més foscos de la família, amb una mena de relats autònoms en forma de somni, rondalla o conte. La tria del nom d’Úrsula, unit al  model de nissaga familiar de tres generacions, al llenguatge profús i a les puntuals irrupcions de realisme màgic ens duen a pensar, no sé si equivocadament, en un homenatge encobert a “Cien años de soledad”, de García Márquez. Tot i que les  històries creuades de les protagonistes recorren la història sencera del segle XX, l’eix de l’argument gira al voltant de la immediata postguerra. El 1940 Úrsula rep la visita d’un inspector de policia interessat a resoldre un crim esdevingut el 18 de juliol de 1936. La data, resulta ben significativa. La investigació del crim corre paral·lela a les històries familiars, i poc a poc se’ns va desvetllant el tèrbol misteri. El context històric perd ací importància respecte a la novel·la anterior, en què Lluís Llach mostrava una actitud més compromesa amb la memòria històrica de la República, la Guerra Civil i la Dictadura. Ara és un mer escenari per a la seua fabulació. Una fabulació que alberga, també, exercicis metaliteraris i una sorprenent irrupció final. [Información, 26-2-2015]

lunes, 16 de febrero de 2015

Tot recordant la primavera valenciana



Vicent Borràs, Primavera encesa, Bromera, 2014.

El quinze de febrer de 2012 la policia carregava  sense contemplacions  contra la manifestació dels alumnes de l’institut Joan Lluís Vives de València. Protestaven contra els retalls en educació de la Generalitat. Estàvem en el moment àlgid de la crisi econòmica que encara atenalla l’estat espanyol, i els serveis públics eren –són– com sempre,  els primers sacrificats.  Els xavals no feien altra cosa que unir-se a les protestes que  professors i pares  havien dut a terme en els darrers mesos. L’endemà una nova manifestació era reprimida de manera encara més brutal, amb deu detinguts. Les imatges de la violència policial donaren la volta al món, i suscitaren la solidaritat dels estudiants i professors de la resta de l’estat. Tots aquests fets, i els que s’esdevingueren els dies següents, passaren a la història  amb el nom de  “primavera valenciana”, a imitació de la revolta democràtica que sacsejà alguns països àrabs a finals de 2010 i principis de 2011. La darrera novel·la de Vicent Borràs dóna compte d’aquests esdeveniments, i ho fa a través d’una sèrie de personatges que representen diversos actors socials. En primer terme Àngel i Nada, estudiants que es coneixen en una de les esmentades manifestacions. Entre ells naix una història d’amor, que singularitza l’esclat vital, la il·lusió col·lectiva  per canviar l’estat de coses que es va viure aquells dies: “Adam i Nada. L’habitació era el paradís. Un paradís de llum d’un dia de primavera avançada en la ciutat del foc i el crit”. No és la primera vegada que Vicent Borràs escomet amb èxit el relat d’una història d’amor adolescent. Ja en “Lennon i Anna”, una de les seues obres més reeixides, ho va resoldre amb èxit. I tal i com també s’esdevé en aquesta obra, a “Primavera encesa” les relacions entre pares i fills esdevenen problemàtiques, especialment en el cas d’Adam i el seu progenitor.  Especialment interessant resulta el personatge d’Albert, pare de Nada, un cantautor  veterà que regenta un bar de música en directe  on junt amb el seu amic i soci Jean-Marc deixa anar les seues cançons. En les seues  reflexions Albert observa  la continuïtat de la lluita dels anys de la transició en la dels joves de la primavera valenciana: “ quan fugien dels grisos, quan inundaven els carrers de pamflets, quan feien esclatar un còctel fet de masclets a dins d’una cabina telefònica, quan omplien les parets de pintades, quan la vida no era una tómbola sinó una ruleta russa, potser quan tot allò, era quan es podia dir, “si no et donen, pren”. Perquè no donaven, calia prendre.  Ara no era exactament això. Ara els estaven llevant, dia a dia, el que abans, amb les corregudes, les pintades i els pamflets, els havien pres”. Una altra subtrama se centra en uns professors d’institut, ambient que Vicent Borràs coneix bé per la seua dedicació professional i que ha tractat ja en d’altres ocasions, com en la novel·la “Notes finals”.  De tot el que anem dient ja s’haurà pogut deduir que “Primavera encesa” és una novel·la amb una decidida voluntat de denúncia política que vol retre homenatge a la lluita d’aquells dies i que, a més, dóna cabuda a d’altres problemes de la societat actual, com ara l’atur o  les agressions xenòfobes, lligades també amb la crisi econòmica, en tant que els immigrants són vistos com a culpables de la manca de treball per als autòctons. Vicent Borràs ha bastit una novel·la coral, amb la tècnica fragmentària i el ritme àgil que el caracteritza. “Primavera encesa” és una obra honesta, ben escrita, que sembla pensada especialment per als alumnes d’institut, i que pot ser gaudida igualment per tot tipus de lector.  [Información,  29 de gener de 2015]

jueves, 29 de enero de 2015

Tornar al poble


Joan Todó, “L’horitzó primer”, L’Avenç, 2013.



Abans de llegir “L’horitzó primer”, el darrer llibre publicat per Joan Todó, el poble de La Sénia era per a mi una mera  referència geogràfica. El riu que travessa el seu terme constitueix la fita que tradicionalment  marca els límits septentrionals del País Valencià. Després de la seua lectura, aquest municipi fronterer s’ha convertit en un territori literari altament suggestiu, que abelleix visitar. En les seues pàgines l’autor fa seues la geografia i la història del seu poble, tot prenent com a model el que Artut Bladé va fer amb Benissanet o Gaziel amb Sant Feliu, tot i que a la manera postmoderna: difuminant els límits entre autobiografisme i ficció. Ja des de l’inici deixa clar el seu posicionament ambigu: “Jo sóc l’Escrivent. Tu, el Protagonista. La gent sovint ens confon, malgrat que sempre anem junts, perquè no em veuen; ni tan sols sospiten que jo existeixi, tot i els cops d’aire  que, com una porta mal tancada, s’escolen en forma de contradiccions entre el que dius i el que fas”. El protagonista, com el mateix autor, s’ha vist forçat a tornar al poble a causa de la crisi econòmica, després d’haver estudiat Teoria Literària i Literatura Comparada a Barcelona, i haver-hi viscut un anys. Com ell, es troba en els trenta-i-tants i té al seu davant un futur magre. El seu retorn li serveix de pretext per a parlar-nos sobre la vida, les tradicions, la història o els personatges famosos de La Sénia –no en va el seu origen se situa en un reportatge publicat en onze lliuraments a la revista “L’Avenç”–. Però tot aquest material memorialístic és cuinat literàriament  amb gran llibertat. Alguns dels episodis històrics narrats assoleixen una rellevància especial, com ara el dedicat a la construcció d’un camp d’aviació durant la Guerra Civil, utilitzat primer per l’exèrcit republicà i després pel nacional, que el va cedir a l’aviació nazi; o el que para atenció en Ramon Cabrera, Lo Tigre del Maestrat. Les semblances geogràfiques i ambientals han fet que la crítica relacione “L’horitzó primer” amb “Primavera, estiu, etcètera”, de la popular escriptora Marta Rojals. Es tracta, al capdavall, de la novel·lització d’una vivència generacional,  la necessitat de tornar al poble a causa de la manca del treball, amb els sentiments enfrontats que això comporta. En el cas de Joan Todó, la seua visió és menys idealitzadora que la de la novel·lista de La Palma d’Ebre. De fet dedica moltes reflexions a les dificultats que implica el canvi de l’anonimat ciutadà als estrets límits rurals, així com a subratllar la insalvable distància que el separa del record que conserva del seu poble: “no va arribar a descobrir que tornar al lloc natal és impossible, que mai no vius dos cops en el mateix poble, per molt tranquil·la i rutinària que t’hi sembli la vida”. “L’horitzó primer” és també un llibre que ret homenatge a un gran nombre d’escriptors, en forma de cites encobertes o al·lusions explícites. La nòmina final resulta ben eloqüent de la seua saviesa literària, que no està renyida amb  un to distés que de tant en tant deriva cap al sentit de l’humor, com en l’anècdota que dedica a un burro anomenat Mouriño. [Información, 24 de desembre de 2014]

domingo, 11 de enero de 2015

Ciutadà March



Núria Cadenes, El banquer, Edicions de 1984, Barcelona, 2013.


     El passat mes d’octubre l’escriptora Núria Cadenes va visitar la Universitat d’Alacant dintre del cicle “Escriure el País”, i a més de gaudir del seu relat, ambientat en El Cabanyal, vam tindre ocasió de parlar amb ella de la seua obra, i en particular, de la seua darrera novel·la, “El banquer”. Es tracta d’una biografia novel·lada de Juan March, el controvertit banquer mallorquí (Miquel Lluc en la ficció). Els aspectes externs de la seua vida són ben coneguts, i documentals com “Joan March, els negocis de la guerra”, de Dolors Genovés,  han col·laborat a popularitzar-los. La fortuna de March s’originà en el contraban de tabac, que transportava des de les costes d’Argèria a  Mallorca. Després, la seua astúcia comercial el dugué a fer negocis durant la Primera Guerra Mundial, primer amb els alemanys i després amb els aliats. Amb els guanys obtinguts, March es dedicà a aquesta forma legal del contraban que és el negoci de la banca. El recolzament a la monarquia durant la dictadura de Primo de Rivera li valgué l’animadversió del dirigents de la República, que acabaren per tancar-lo a la presó, però la seua capacitat de manipulació era tan gran que aconseguí escapar-se’n i es refugià a Gibraltar. Fundà un imperi periodístic que incloïa capçaleres tant esquerranes com dretanes, que usava a la seua conveniència. Posteriorment finançà el colp militar de Franco, i sota la Dictadura continuà impertèrrit els seus negocis. En fi, una biografia certament espectacular. March fou un home que, per a bé o per a mal, no pot deixar indiferent ningú. Núria Cadenes ens confessà que malgrat trobar-se a les antípodes ideològiques, la seua personalitat carismàtica i sense escrúpols la fascinà. Tot i que la porta d’entrada d’aquesta atracció no fou pròpiament ell, sinó Matilde Reig (Mercè Norai a la novel·la), l’amant valenciana que acompanyà el banquer els darrers anys de la seua vida, sobre la qual escrigué un article per a “El Temps”, i que adquireix importància a la part final del relat. Els aspectes de Juan March que interessen l’autora són els referits a la seua parcel·la més íntima: la voracitat sexual, la conflictiva relació amb la muller i els fills, i especialment, la vida dels personatges que l’envolten, marcats sovint per la seua ambició sense límits. Les seues veus acaben formant la imatge d’un Juan March complex quan no contradictori, lluny de  la versió oficial. Núria Cadenes opta per una escriptura fragmentària, estructurada en capítols breus i intensos que ens remeten al seu llibre de contes, “AZ”, publicat el 2010. La riquesa estilística i la tirada caricaturesca que hi apuntaven de manera irregular assoleixen ara una mestria indubtable. “El banquer”, tal i com ha reconegut de manera unànime la crítica, és una novel·la redona, suggestiva i contundent alhora. Amb ella Núria Cadenes fa un salt qualitatiu en la seua trajectòria. Converteix aquest ciutadà Kane mallorquí en una figura literària memorable.   [Información, 28 de novembre de 2014]