La guerra civil, encara

Valentí Puig,“Barcelona cau”, Proa, 2012.
Lluís Llach, “Memòria d’un ulls pintats”, Empúries, 2012.

L’atzar ha fet que hagen coincidit recentment, als aparadors de novetats, dues interessants visions de la guerra civil espanyola, que s’uneixen al ja abundant cabal d’obres sobre aquest inesgotable tema. Es tracta, en ambdós casos, de les creacions de figures rellevants de la cultura catalana, situades, a més, a les antípodes de l’espectre ideològic i estètic, cosa que fa la seua lectura conjunta especialment recomanable. La primera d’aquestes obres és Memòria d’un ulls pintats, primera aproximació de Lluís Llach al gènere narratiu. La fama de l’autor fa que t’aproximes al seu relat amb una barreja de curiositat, respecte i prevenció, i amb una insistent pregunta rondant-te pel cap: com haurà resolt l’insigne cantautor la difícil prova de la primera novel·la? Sortosament, les reserves desapareixen tan bon punt comences a llegir i comproves que llenguatge i història flueixen amb naturalitat. L’argument gira al voltant d’una parella d’amics —“Amics Amats”, com se’ns dirà repetidament al llarg de la narració—, David i Germinal, que viuen la seua joventut en els prometedors anys republicans al barri de la Barceloneta. La seua història d’amor es veurà truncada, com tot, per l’arribada de la guerra. Germinal, protagonista i narrador, evocarà els anys immediatament anteriors a la guerra com una mena de paradís perdut, en què el respecte a la cultura, a l’educació, a la justícia social, ocuparan un lloc preferent. Això el fa caure, de vegades, en un to excessivament idealitzador que no afavoreix el conjunt, com tampoc ho fa l’exaltació èpica de certs moments del relat de la guerra, la derrota i la posterior repressió dels guanyadors. Per sort, els capítols finals imprimeixen un gir sorprenent a la història, que acabarà persistint de manera entranyable en la memòria. Totalment diferent és l’opció triada per Valentí Puig, que centra Barcelona cau en els tres darrers dies de la guerra a Barcelona. La visió entendrida de la novel·la de Llach esdevé ací narració descarnada de la lluita per la supervivència en uns moments en què les institucions i els ideals republicans trontollaven sota les bombes feixistes. El protagonista és Víctor, agent del SIM que exerceix d’espia doble al servei de la Cinquena Columna. Es tracta d’un personatge al límit de l’amoralitat, que intenta treure profit de la seua situació per a enriquir-se i gaudir de tantes dones com puga. Una de les dones que coneix, Palmira, jugarà un paper crucial en la trama, que adquirirà tints passionals. El jove Víctor s’enamorarà d’ella, i per poder-la fer seua buscarà el seu suposat germà per les txeques d’una Barcelona espectral. La insistència de Puig a parlar-nos de les tortures comunistes a les txeques, així com el to irònic usat amb les institucions i l’exèrcit republicà, és una de les més novedoses aportacions de la seua obra al corpus de novel·les catalanes inspirades en la guerra civil. Si bé en el àmbit castellà es compta amb autors com José M. Gironella o Ignacio Agustí , en la literatura catalana no existia, que jo recorde, un cas semblant. Ben allunyat de la mistificació de la derrota republicana, Puig opta per carregar les tintes en el caos en què s’havia convertit Barcelona —i per extensió Catalunya— sota les mans de comunistes i anarquistes, per a així adoptar una posició equidistant entre els dos bàndols: “La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l’un en retirada i l’altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre”. Siga com siga, es tracta d’una novel·la impactant, potser la millor fins ara de l’autor, que amb l’estil el·líptic i sentenciós que el caracteritza sap descriure de manera convincent els desastres de la guerra. [Información, 29 de març de 2012]

Una altra manera d’estimar

Isidre Grau, “Els amants volatils”, Proa, 2011

En la darrera trobada entre la senyoreta Kenton i el senyor Stevens, protagonistes de la famosa i cinematogràfica novel·la de Kazuo Ishiguro “El que resta del dia”, ella li confessa com, després d’haver abandonat la mansió on compartiren tants anys de servei i iniciar, sense massa convenciment, una nova vida amb una altra persona, va enyorar tot el que haguera pogut ésser i no fou:“jo havia arribat a pensar en una vida que podria haver tingut amb vós, senyor Stevens”, li dirà. En aquesta escena, recollida vora el final de la darrera novel·la d’Isidre Grau, trobem potser resumit el seu sentit últim: la dificultat d’algunes persones per lliurar-se a la passió amorosa, amb la càrrega d’infelicitat que això comporta. Una dificultat que el pas dels anys i els desenganys no fa sinó accentuar. O per dir-ho amb paraules de Maurici, el narrador i protagonista, és aquesta “una història d’amants que fugen de l’amor”. La casuística d’aquests “amants volàtils” és molt variada, i perfectament creïble. No resulta gens difícil reconéixer-hi tipus i situacions que ens resulten molt familiars. El principal és l’esmentat Maurici, escriptor ja en la cinquantena, separat, escindit entre l’ex, els fills i una amant que no acaba de fer el pas d’anar-se’n amb ell. La seua vida es troba en un marasme del qual no veu la manera d’eixir. D’entre els altres personatges que exemplificarien les dificultats de la vida amorosa quan la vellesa ja no és un horitzó tan llunyà, destaca Adela, la veïna de Maurici. Dona atractiva, també separada, que veu la seua monòtona existència trasbalsada per una aventura passional. Tanmateix, l’objecte del seu amor és incapaç, a contracor, de satisfer-la. A partir del relat de la veïna, Maurici escriu una història, titulada significativament, “Cara de pòquer”, en què transforma hàbilment personatges i situacions. Aleshores la novel·la experimenta un gir inesperat, i la reflexió sobre el procés d’escriptura adquireix progressiu protagonisme. No en va Isidre Grau ha destacat, a més de en el camp novel·listic, en el de la didàctica de l’escriptura creativa. Maurici cercarà entre persones conegudes inspiració per al protagonista del seu relat, sense adonar-se que ell mateix podria ser-ne la principal font d’inspiració. En aquesta fase de la novel·la la trama alterna amb algunes bones lliçons pràctiques de taller d’escriptura. Qualsevol idea, ens dirà Maurici, pot cristal·litzar en una història interessant, “però només valdrà la pena si està connectada amb alguna motivació profunda de l’autor”. Molt estimulant resulta també la relació que s’hi estableix entre escriptura i desig: no pot existir una sense l’altre. Malgrat l’atractiu que puguen exercir sobre ell alguns personatges, se li fondran inexplicablement en les mans, com se’ns fonen també les persones. Perquè l’impuls d’escriure, com l’enamorament, prové d’un fons irracional, immune a qualsevol intent de manipulació. Maurici troba per fi la seua inspiració, i davant del fracàs de les expectatives vitals, li resta el consol de l’escriptura, aquesta “altra manera d’estimar”, tan plena d’incerteses com la que assagen, infructuosament, els seus personatges.

[Información, 23 de febrer de 2012]

Ferran Torrent, “Ombres en la nit”, Bromera-Columna, 2011

Any 1947. Viena. Després de la Segona Guerra Mundial, un grup de jueus supervivents dels camps de concentració conforma un dels darrers escamots de la Nakam –venjança en jueu–, organització dedicada a l’execució de nazis que havien escapat de la justícia aliada. Entre l’escamot de caçanazis es troba Santiago Cortés, gitano, valencià i comunista –quasi res–, que després de lluitar en la guerra civil s’exilià a França, on participà amb la resistència i fou finalment empresonat pels alemanys i tancat a Dachau. Quan n’isqué, decidí unir-se a la Nakam, per venjar, ell també, la mort de centenars de milers de la seua ètnia a mans dels nazis. Les recerques del grup els duen a perseguir fins a València un important metge nazi, Heinrich Henkel, que havia exercit els seus sàdics experiments al camp de Dachau. Aquesta és la trama central de la darrera novel•la de Torrent, que alterna amb altres dues trames paral•leles, protagonitzades per un espia soviètic i per dos membres del servei d’espionatge britànic. Les diferents línies argumentals convergeixen conforme avança la novel•la, fins arribar al clímax final. I tal i com s’esdevé sovint en les obres d’aquest gènere –d’espies o policíaques, el thriller, vaja–, el que importa és que els diferents elements de la trama encaixen i facen avançar l’acció sense defalliment, malgrat que en alguns casos els mòbils resten difusos. I és el que s’esdevé amb Ombres en la nit, la cosa funciona, els personatges caminen inexorablement vers el desenllaç de la missió que justifica la seua existència. Tanmateix, no ens sembla aquesta, ni de bon tros, una de les millors novel•les de Torrent. Hi ha una sèrie d’elements que juguen en contra. En primer terme, el tema triat, que ha estat ja objecte de moltes elaboracions tan literàries com fílmiques. N’hi ha una de recent que ens ve al cap, “El deute” (“The Debt”, 2011), que narra el segrest per part d’un grup del Mossad d’un criminal de guerra nazi al Berlín Est. I una altra, que segurament inspirà l’autor de Sedaví: Els falsificadors (Die Fälscher, 2007), que conta la historia de Salomon Sorowitsch, un falsificador rus d’origen jueu que se salva del camp de concentració gràcies a la seua sorprenent perícia a l’hora de falsificar lliures esterlines i dòlars, amb les quals els nazis pretenien rebentar les economies aliades. Aquest personatge, de base real, és de fet manllevat per Ferran Torrent d’una manera un pèl forçada, tot fent-lo involucrar-se en les activitats del grup venjador. La inspiració cinematogràfica, molt present a d’altres obres de Torrent –recordem, per exemple, l’inici de “Gràcies per la propina” i les repetides adaptacions de les seues obres– resulta també palesa en el llenguatge narratiu. Per moments, l’alternança de diàlegs tallants, succintament contextualitzats, i d’accions vertiginoses, fa que la novel•la s’aprope al guió cinematogràfic. Un altre element de continuïtat amb la resta de la seua producció és als personatges, clars continuadors de la galeria d’antiherois que, malgrat les derrotes a què els ha sotmés la vida, conserven una ètica personal, tot i que de vegades aquesta vorege perillosament la il•legalitat. Tot plegat, Ombres en la nit fa la impressió de tractar-se d’un divertiment, un joc literari en què Ferran Torrent s’ho passa bé combinant, de manera una mica precipitada, personatges i situacions de l’imaginari de la postguerra europea, a l’hora que compleix amb el seu editor. El resultat, òbviament, no podia ser massa original, malgrat que no hi deixem de reconèixer la petjada i l’ofici de l’autor. [Publicat a Información" el 26 de gener de 2012]

La complexitat moral

Jonathan Franzen, “Llibertat”, Columna, 2011.


Resulta difícil escapar de l’immens prestigi que precedeix la darrera novel•la de Jonathan Franzen. A l’hora d’acarar la seua lectura, no deixen de ressonar en les nostres orelles els qualificatius de “primera gran novela americana del segle XXI” i d’altres de semblants, que situen l’autor entre els grans del panteó novel•lístic nord-americà. I bé, les expectatives no resten, ni de bon tros, decebudes. Llibertat és una novel•la imponent, centrada, com l’anterior i també exitosa Les correccions (Columna, 2002), en la dissecció de la societat americana a traves de la seua institució nuclear: la família. Una família, naturalment, en plena descomposició. El protagonisme recau, en aquest cas, en Walter i Patty Berglund. A l’inici de la novel•la se’ns presenten com una parella modèlica, perfectes representants del model de vida liberal. Però poc a poc els camins van torcent-se, impel•lits per la força ineluctable dels anys i dels fets. El tercer en discòrdia és Richard Katz, un personatge carismàtic, bohemi i autodestructiu, que manté amb els Berglund una relació d’amor-odi. Les relacions familiars, ja ho hem dit, resulten fonamentals en el desenvolupament de la trama. En primer terme, la de Walter i Patty entre ells, i després, amb els seus fills i pares. Unes relacions problemàtiques, dominades per la incomprensió i la dificultat de canalitzar adequadament els vincles que fatalment els uneixen. La interpretació psicològica del bigarrat conjunt resulta terriblement convincent. Certament l’autor no feia broma quan en una de les nombroses entrevistes concedides amb motiu de l’aparició de la seua esperada novel•la afirmava que “la complexitat moral és una espècie de segona pell per a un escriptor de ficció”. Freedom és també una novel•la amb pretensions de crítica política. El fet que trancórrega entre els anys posteriors a l’atac terrorista a les torres bessones i el triomf d’Obama permet expressar, a traves de les mirades creuades dels diversos personatges, la manipulació de l’opinió pública duta a terme per govern republicà —Walter arriba a dir que “els fonamentalismes siamesos de Bush i Bin Laden estaven a la mateixa altura últimament”—, així com els negocis tèrbols que acompanyaren la invasió d’Iraq. Alguna cosa en sabem de tot això els espanyols... Tot i ser més comprensiva, tampoc és gens complaent la imatge que Franzen dóna dels moviments alternatius. La lluita de Walter contra la sobreexplotació del planeta i per preservar la diversitat ecològica des de dins del sistema esdevé inviable. De tot plegat, però, no se’n desprén un missatge nihilista. La mateixa complexitat i subtilesa que s’aplica a les motivacions psicològiques s’extén també a les socials. Sempre és possible i lícit lluitar pels propis ideals, malgrat la limitació dels resultats. En aquest sentit, el títol de la novel•la perd el sentit irònic que amaga si s’aplica a la degradació que els polítics han fet de la paraula llibertat. Perquè al capdavall, sols resten els individus, que sempre seran lliures de jugar a la seua manera les cartes que els han tocat en sort.
[Información, 29-12-2011]

La roda del temps

La roda del temps, Alfons Llorenç, “El sant
del dia”, Edicions del Bullent, 2011.


No fa massa anys, abans que les nostres vides es regiren pels dictats
de google i de l’iPhone, la gent s’acompassava als ritmes més pausats del calendari agrícola. En aquells temps no tan remots —fins la generació dels nostres avis, i més ençà encara—, el santoral jugava també un paper determinant, no sols a l’hora de guiar la religiositat del poble, sinó d’una manera més profunda, donant sentit i ordre a la dispersió dels dies. De tot açò, i de moltes més coses, ens parla aquest
esperat llibre d’Alfons Llorenç. Esperat, perquè des de que vam
seguir la seua publicació, fa ja onze anys, a la contraportada del
quadern valencià del diari El País, en vam restar enamorats.
Al llarg d’un any (de 1999 al 2000), sota el títol de “Día a día”,
ens hi oferia les seues generoses dosis de saviesa popular, conve-
nientment adobades amb vastos coneixements antropològics, lite-
raris o geogràfics. Al llarg de les seues denses columnes, ara sortosa-
ment recuperades en forma de llibre i traduïdes a la llengua pròpia
de l’autor i la comunitat a qui s’adreça, desfilaven totes les festivitats
de l’any, amenament comentades.
Resulta significatiu de la importància que s’hi dóna a l’origen pagà de
moltes de les celebracions del calendari cristià el fet que el llibre
comence no l’1 de gener, com faria qualsevol altre, sinó el 21 de desembre, en el solstici d’hivern. En aquest dia, festivitat de sant Tomàs, els druides collien el visc —“les fulles àuries de l’hoste de l’alzina”, tal i com el descrigué Virgili—, que en el medi rural valencià gaudia, com en el món celta, d’un prestigi sanador i propiciador de la fecunditat. És aquest un exemple dels interessos i l’erudició amb què són abordats els diferents temes a aquest santoral laic. Les “càpsules de doctrina”, per dir-ho a la manera fusteriana, de l’inspirador almanac del sagrado corazón de Jesús, són ací substituïdes per la interpretació de les diferents manifestacions culturals amb què els valencians acompanyaven el pas de les estacions. Les collites, es sembres, els rituals propiciatoris de fecunditat i de culte al sol i al seu vicari, el foc, hi ocupen un lloc determinant. Com també els refranys i la poesia popular que les diades generaven, com ara la dedicada a la festivitat de sant Sebastià: “De vos gran sant adoram la Sageta/ i l’Os, la qual tant vos nafrà/ suplicant-vos, beneït Sebastià/ pregueu Jesús que pesta no ens transmeta”. Al llarg d’”El sant del dia”, Alfons Llorenç demos
tra també un gran coneixement de la geografia valenciana, que recorre amb indissimulada passió tot resseguint les diferents festivitats patronals. Llibre aquest, en fi, que acumula un enorme cabal d’informació i curiositats sobre la cultura tradicional valenciana, en un moment en què aquesta està
desapareixent sota l’embranzida imparable de les noves tecnologies i la globalització. Ai, si l’autor reeescriguera ara l’entrada de Tots Sants, més que dels panellets, hauria de parlar de Halloween!
[Información, 24-11-2011]

La creació de l’univers

Jaume Cabré, “Jo confesso”, Proa, 2011.

Després de l’èxit aclaparador de Les veus del Pamano (2004), que li valgué la traducció i reconeixement arreu d’Europa, Jaume Cabré s’ha pres el seu temps
per a confegir la seua darrera novel·la. Vuit anys, concretament. I aquesta
morositat creadora es transparenta encadascuna de les seues pàgines, Perquè estem parlant d’una novel·la dedimensions importants —quasi mil pàgines— i d’una ambició excepcional, que culmina la línia ascendent que des de L’ombra de l’eunuc (1996) havia iniciat l’autor barceloní. “Jo confesso” és una novel·la complexa, que amalgama tota una sèrie de relats que giren al voltant de la trama principal, constituïda per la llarga carta que el protagonista, Adrià Ardèvol —subtil homenatge rodoredià—, escriu a la seua estimada, Sara Voltes-Epstein. Aquesta carta, és, en realitat, el relat fragmentari de les memòries d’Adrià, on les històries reals i les
imaginades, per motius que coneixerem al final, es barregen sense solució de
continuïtat. L’origen jueu de Sara i les intrigues del pare del protagonista
per a aconseguir antiguitats de manera poc honorable fan que la temàtica de
l’holocaust hi ocupe un lloc preponderant. El tema del mal absolut encarnat pel
nazisme hi és hàbilment enllaçat amb el de la inquisició espanyola, mitjançant
un seguit d’històries en paral·lel que giren al voltant de la persecució
secular dels jueus. Un altre element que dóna unitat al conjunt és la presència
d’un violí de gran vàlua —l’storioni—, la dramàtica història del qual resseguim
des de la seua creació fins arribar a les mans d’Adrià Ardèvol. Tant en aquesta
línia argumental com en la resta, Cabré demostra una prodigiosa capacitat
fabuladora, capaç de projectar-se a través dels segles i els continents sense
perdre mai la seua puixança ni el seu interés. Un altre subtema rellevant serà
l’amor als llibres, l’estudi dels quals donarà sentit a la vida del
protagonista, que convertirà sa casa en una enorme biblioteca, anomenada,
significativament, “la Creació de l’Univers”. L’enorme erudició d’Adrià li
permet dur a terme tot de reflexions estètiques que plasmarà en alguns llibres,
un del quals, que significativament ocupa el revers de les memòries, du el
títol d’“El problema del mal”. La reflexió sobre com el mal i el bé, el horror
i la bellesa caminen inextricablement unides subjau a tot l’entramat narratiu i
en constitueix el nucli moral. Però Cabré no s’hi acara amb les armes del
filòsof, sinó amb les del novel·lista. I és per això que en algun moment del
relat afirma que sols a través de la narració, de l’artifici literari, és
possible apropar-se a l’arrel del mal. La incontestable veritat literària que
trobem a Jo confesso dóna fe de l’honestedat del seu intent.

[Información, 27-10-2011]

Treballar i envellir

Valentí Puig, Rates al jardí, Ed. 62, 2011.

Al final del seu primer diari —Bosc endins, 1982—, Valentí Puig deixava entreveure que cal ser conscient del caràcter tèrbol de la naturalesa humana. Davant d’aquest fons terrible, sols ens resta alçar les barricades del treball, de l’ordre racional i polític, de la defensa dels valors morals i de la tradició. Aquesta confrontació la resumia amb la metàfora clàssica del bosc i el jardí: “És necessari anar cada dia bosc endins, per un instant. Només així l’home pot treballar, amb més convicció, en el propi jardí”. Vint-i-nou anys després, l’escriptor mallorquí ha publicat el darrer lliurament dels seus diaris, i el títol triat denota la coherència del seu projecte literari. Tanmateix, el temps no ha passat de bades, i el jardí, ara, compta amb la sòrdida presència de les rates. Rates al jardí se situa a l’any 1985, quan l’autor tenia 36 anys. En aquest sentit, manté una clara continuïtat cronològica amb el segon dietari, Matèria obscura (1991), que abasta de 1980 a 1984. I també una continuïtat temàtica, que es podria fer extensiva, amb matisos, a la resta de la seua producció dietarística, i fins i tot, narrativa. A Rates al jardi trobem un Valentí Puig que comença a guanyar-se un lloc sota el cel de la literatura, més madur i seré que en els lliuraments anteriors, malgrat que encara es resistesca a abandonar les dissipacions de la joventut: “L’escriptor és una persona enrevoltada de llibres per totes bandes, menys per una que du als bars”, en dirà, ben explícitament. De fet, la voluntat per dur una vida ordenada, lliurada al treball d’escriure, malmesa tothora per l’afecció a la vida nocturna de Mallorca, serà una de les constants del llibre. Com també els comentaris sobre l’ofici d’escriure, que dóna sentit a la seua existència: “Treballar i envellir: vet aquí —diu Rilke— que espera de nosaltres la vida”. Els comentaris de lectures i autors predilectes hi ocuparan, doncs, un lloc rellevant. Els judicis de Puig resulten quasi sempre interessants, i en qualsevol cas, denoten una profunditat i diversitat d’interessos vastíssima. En l’àmbit català, per exemple, resulten molt entenimentats els dedicats a Blai Bonet, Pla o Espriu. I en el de la literatura europea, tenen una imponent presència els referits a la cultura francesa i anglesa. La seua equanimitat de judici, però, es ressent quan deixa anar la veta reaccionària, i arremet, per exemple, contra Sartre, qualificant-lo de “mentor de terroristes”, o deixa anar els seus dards enverinats contra d’altres icones del pensament progressista com Joan Baez o Raimon. La ideologia conservadora de l’autor es trasllueix també en els comentaris polítics, dedicats tant al socialisme felipista com a la dreta espanyola, a qui veu massa subjecta encara a l’herència franquista i mancada, doncs, de tradició liberal. D’altres registres del darrer diari de Valentí Puig són el narratiu, amb una gran capacitat per a desemmascarar les trampes i abismes que amaga la moral convencional; l’aforístic, emanació natural de la seua prosa, o l’intimista, que busseja sovint en els records d’infància i joventut. Especialment punyent i honest el dedicat a sa mare. Diari d’introducció a la maduresa, Rates al jardí constitueix, al capdavall, una personal i adobada invitació a “resistir totes les desil•lusions i tots els desencisos”.