Un clàssic de les lletres gallegues

Eduardo Blanco Amor, “La gresca”, El Gall Editor, 2014.

  No és massa habitual, dissortadament, poder gaudir de la literatura gallega en traduccions catalanes.  En narrativa, si descomptem els autors  consagrats, com Suso del Toro i Manuel Rivas, poca cosa més ens resta. En poesia potser el panorama millore una mica, perquè el caràcter minoritari del gènere afavoreix les iniciatives voluntaristes. Per això és tan d’agrair la traducció que Jaume Silvestre ha  dut a terme de “A esmorga”,  d’Eduardo Blanco Amor, una de les obres claus de la narrativa gallega contemporània, amb la complicitat indispensable de l’editorial mallorquina El Gall.  Eduardo Blanco Amor (Ourense, 1897- Vigo, 1979) és un referent fonamental  de la literatura gallega del segle XX. Es va formar sota la influència de Vicente Risco i el “Grupo Nós”, el nucli més dinàmic de defensa de la cultura gallega.  Després de la Guerra Civil es va exiliar a Argentina, país on ja havia viscut  diverses vegades, i és aleshores que comença l’etapa més fecunda de la seua trajectòria creadora, que cobreix camps tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig i la novel·la. És allí on escriu i publica,  “A esmorga”, a causa de les traves que a Espanya li posà la censura franquista. La paraula “esmorga”, tal i com ens indica Jaume Silvestre, resulta de difícil translació, ja que al·ludeix a una festa continuada, que es perllonga durant un o dos dies, amb abundància d’alcohol, sexe i disbauxa generalitzada. En castellà el mateix Blanco Amor va escollir el terme parranda per a la versió castellana, i aquest mateix títol, “Parranda”, és el que du l’adaptació cinematogràfica que Gonzalo Suarez va fer-ne el  1977. La novel·la tracta precisament del sarau que dos dels protagonistes, el Milhomes i el Bocas, mantenen des del dissabte fins al dimarts de matí. L’altre protagonista, Cipriano Canedo, que exerceix de narrador, s’incorpora el dilluns, quan es disposava a anar a treballar. A partir d’ací comença un viatge sense retorn per tavernes, prostíbuls i caus de mala mort de la ciutat d’Ourense, ficcionalizada amb el nom d’Auria. La novel·la seguirà un ritme ascendent de violència i excessos fins arribar al terrible desenllaç final. Tot resseguint el camí de perdició d’aquest trio de pobres desgraciats ens han vingut a la ment les tribulacions etíliques de Geoffrey Firmin pels carrers de Cuernavaca en Sota el volcà, la gran novel·la de Malcom Lowry. El relat de Cipriano Canedo té lloc en presència del jutge que investiga el cas, una presència muda que incrementa amb el seu silenci el caràcter tirànic, incontestable, del seu poder. En el seu monòleg  Cipriano es revela com una víctima innocent,  arrossegada per un destí   tràgic que el sobrepassa, sempre a la mercé de les decisions dels  altres “esmorgantes”, incapaç de conservar  el  precari benestar  de què podria gaudir amb la seua muller i el seu fill.  “La gresca” amaga una poderosa crítica social, en tant que mostra sense pudor la misèria i les desigualtats de l’època.  Tot i ambientar-se a finals del segle XIX, la censura franquista va percebre el seu poder dissolvent, tant per la imatge tan sòrdida que mostrava de la societat espanyola com per les  al·lusions a la  repressió exercida per las guàrdia civil. Tampoc no resultaven massa edificants les carnavalesques peripècies dels tres protagonistes. Sols el 1970 es permeté la seua edició a Espanya, tot i que esporgada. Ara podem gaudir en català de la versió íntegra d’aquesta  magnífica novel·la, tal i com fou publicada en l’original gallec per l’editorial Galaxia el 2010.           

L’exploració de la intimitat

Joan Borja (editor), “Àncora del temps. Antologia de dietaris actuals”, 3 i 4.    

     Un dels fenòmens més interessants dins del panorama de la literatura catalana recent ha estat l’auge de l’anomenada literatura del jo. Memòries, autobiografies, biografies, epistolaris, i diaris han anat fent-se un racó en les llibreries, i han aproximat una mica més les lletres catalanes cap a eixa normalitat que, segons afirmava Josep Pla, passa necessàriament per l’existència d’una prosa no ficcional solvent. Malgrat que cada modalitat de la literatura autobiogràfica presenta unes especificitats que fan difícil la generalització, hi ha certa coincidència entre els comentaristes a afirmar que la profusió d’obres d’aquesta mena pot obeir a una certa saturació de ficcions, inevitable en el món audiovisual en què vivim. El cinema, la televisió, els còmics, els videojocs, ja ens forneixen una dosi més que suficient de relats imaginaris, i el lector exigent trobaria en les diferents vessants del  memorialisme una proposta que li aportaria una intensificació de valors tan importants com la veracitat i l’autenticitat. Dintre de la literatura del jo, potser siguen els diaris el gènere que ha experimentat un esclat més espectacular, per tal com alguns autors de les darreres generacions s’han llançat al seu conreu sense complexos, i han unit el seu nom als mestres del gènere (Pla, Fuster, Manent, Gaziel, Puig i Ferreter...). Tota aquesta pràctica recent ha conformat un corpus compacte i puixant, que “Àncora del temps”, el llibre que comentem, antologa de manera molt encertada.  El criteri que Joan Borja ha seguit per a fer la tria  ve avalat per una enquesta realitzada pel Grup de Recerca de Literatura Contemporània de la Universitat d’Alacant entre cinquanta crítics, escriptors i especialistes universitaris en el marc del V Simposi Internacional de Literatura Autobiogràfica. Malgrat les inevitables absències, els vint-i-dos escriptors d’aquesta antologia, acuradament presentats en les notes introductòries, representen les veus més significatives del dietarisme català actual. Hi trobem tota la diversitat discursiva pròpia del gènere, a cavall de l’assaig, la narració, la descripció paisatgística, la crònica, el llibre de viatges, el diàleg, l’expressió lírica,  la confessió íntima, la captació de la quotidianitat... Tot i  l’aire de família que presideix els universos literaris de cada explorador del jo, existeixen entre ells marcades diferències. Per posar-ne tan sols uns exemples: entre les exquisides incursions narratives de Pere Gimferrer en episodis amagats de la història de l’art, l’enginy verbal de Joan Garí, condensat en els sues aforismes; la comunió amb el ritme de les estacions de  Miquel Pairoli i la lucidesa introspectiva de Valentí Puig  subjau una substancial diferència de tarannà literari. Pel que fa a la selecció dels textos, ha estat també resolta de manera pràctica i eficaç, en tant que en la majoria dels casos són els mateixos autors els que l’han dut terme. Tal i com observa Joan Borja al pròleg, la finalitat última d’ “Àncora del temps” –com la de qualsevol antologia– és incitar el lector a llegir amb més profunditat l’obra dels escriptors representats. Creiem que es tracta d’un objectiu plenament acomplit, i que la riquesa del dietarisme català contemporani bé s’ho val. Siga com siga, aquest volum, magníficament editat per 3 i 4, és ja valuós per ell mateix: resulta difícil trobar en un sol llibre un cabal tan divers de vida i literatura.  [Información, 24 d'abril 2014]  

Caòtica Anna

Marta Rojals, “L’altra”, RBA, 2014.

    I bé, ja la tenim ací, la segona novel·la de l’enigmàtica Marta Rojals –no googlegeu buscant  cap foto d’ella, que no la trobareu–. Abans de parlar-ne, diguem el que cal. Que la primera novel·la,“Primavera, estiu, etcètera.”, ha estat un fenomen de vendes (vuit edicions en tres anys, poca broma), que s’ha convertit en una novel·la generacional, per temàtica i popularitat, entre els que, al voltant de la trentena, han patit les conseqüències de la crisi: atur, pèrdua de vivenda, retorn a la llar paterna...; que el seu llenguatge fresc i la seua mirada desimbolta i lúcida enganxa des del primer moment. Tot això és ben sabut, però calia recordar-ho abans de ficar-nos en la pell de “L’altra”, perquè, fet i fet, les dues novel·les presenten moltes semblances. Primer que res argumentals. Marta Rojals repeteix el conflicte sentimental que donava cos al llibre anterior, amb un esquema semblant d’infelicitat-infidelitat. Repeteix també el protagonisme femení, i aconsegueix crear de nou un personatge rodó, tot i que de signe absolutament diferent. L’expansiva i bromista Èlia de “Primavera, estiu, etcètera.” esdevé ara la introvertida Anna, una dona que voreja la quarantena i té molts problemes per a relacionar-se amb el món i amb ella mateixa. La seua manca d’empatia i la dificultat per a comprendre i adaptar-se als codis socials està molt ben reflectida al text. Anna té problemes, primer, amb el Nel, el seu marit, que s’acaba de quedar en l’atur, i sobretot, i molt grossos, amb el seu passat familiar, que retorna contínuament i que fins al sorprenent final no se’ns desvetllarà del tot. Una de les línies de força de la novel·la és la manera com Anna viu la sexualitat, que hi és vista com una força alliberadora i destructiva, territori on emergeixen els aspectes més foscos de la personalitat: “és aquest tipus de bogeria que, repartida equitativament entre sexes, distribuïda per igual en l’espai i en el temps, podria acabar amb la humanitat sencera”. La resta de personatges resulten també molt representatius de la societat actual. No hi falta ningú: Avelí, l’oncle de Nel, ancià afectat per les preferents; Teo, jove alternatiu de família disfuncional; Laura, germana de Nel, radical antisistema de trenta anys amb problemes per a entrar en l’edat adulta; Cati, la cap d’Anna, dona madura a la recerca d’una segona oportunitat... El lligam amb el present de la novel·la es manifesta també en la dependència que els personatges protagonistes tenen de les noves tecnologies, tothora pendents del mòbils, les xarxes socials i els whatsapp. Pel que fa al llenguatge, Marta Rojals ha deixat de banda, amb molt bon criteri, el parlar de la Ribera de l’Ebre de l’obra anterior. És clar que l’ambientació barcelonina no ho haguera permés. Això sí, no ha renunciat al model de la llengua viva, i ha farcit el text de castellanismes, especialment generosos en la boca de Cati. Potser és un preu massa alt a pagar malgrat els guanys veristes que se’n puguen obtindre. A banda d’açò, el relat és molt llegidor, tal i com l’autora ens tenia acostumats. A la vivesa del diàlegs i el trellat  dels pensaments s’afig un estructura molt àgil, que transita entre el passant i el present amb naturalitat, així com un estil el·líptic que dinamitza molt el relat. “L’altra” és, doncs, una més que digna continuadora de “Primavera, estiu, etcètera.”, i confirma el talent de l’autora per a connectar amb el públic actual amb un producte lleuger i contundent alhora, que dóna compte dels moments caòtics que vivim. (Información, març de 2013).

Viatjar a l’imprevisible

Manuel Baixauli, “La cinquena planta”, Proa, 2014

“És un llibre del qual tinc la impressió que no l’he escrit, sinó que m’ha succeït”. La frase de Manuel Baixauli, repetida en algunes de les entrevistes concedides arran de la publicació de “La cinquena planta”, dóna compte del seu caràcter ambigu, fronterer. L’origen biogràfic del llibre resulta esfereïdor: fa nou anys, l’autor patia una malaltia neurològica –la síndrome de Guillain-Barré– que li  deixava tot el cos paralitzat, excepte l’activitat cerebral, totalment lúcida. Els 42 dies que passà a l’UCI de l’hospital connectat a un respirador i la lenta recuperació posterior a un sanatori estan en l’origen d’aquesta novel·la. Però “La cinquena planta” és molt més que la crònica d’aquell descens a infern de la mort en vida. Fidel al seu estil, Manuel Baixauli hi ha bastit un artefacte narratiu d’una enorme complexitat i capacitat de suggestió, perfectament imbricat en la seua trajectòria creadora. Tal i com s’esdevenia en les seues obres anteriors, l’escriptor de Sueca hi explora els territoris subterranis de l’existència, l’ombra sinistra que sustenta la realitat, amb la mort i el desig com a pols d’atracció,  i ho fa de nou valent-se del poder de la imaginació i dels somnis. Aquesta insistència en motius, obsessions  i personatges fa que el seu univers narratiu romanga tancat en ell mateix, i que cada nova obra hi encaixe amb admirable naturalitat. De fet, “La cinquena planta” es podria considerar una continuació de “L’home manuscrit”, la novel·la que fa vuit anys el va consagrar com un dels narradors més originals de la literatura catalana. Respon a la mateixa estructura fragmentària, en què el muntatge del divers material, a la manera cinematogràfica –de cinema d’autor– adquireix una importància capital. El dietari del temps passat a la UCI, la narració de l’estància al sanatori, les veus i històries secundàries dels diversos personatges que B, el kafkià protagonista, hi coneix; els microcontes que escriu, molt pròxims als d’”Espiral”, el seu primer llibre; el relat del premi i publicació de “L’home manuscrit”, les fotografies i dibuixos... Totes les peces encaixen i dialoguen seguint una lògica sorprenent, en un vertiginós joc de capses xineses. D’entre els personatges del sanatori n’hi ha dos que adquireixen un protagonisme especial. El primer és Timoteu, un escriptor que com Bartleby ha decidit deixar d’escriure, i s’expressa en desolats aforismes orals que contrapuntegen tota la novel·la –“L’home? Un ésser perdut en la pròpia casa”–. El segon Orofila Martí, arquitecta visionària reciclada d’un relat anterior, que juga un paper fonamental en la trama. La reflexió metaliterària, com en les altres obres de l’autor, hi jugarà un paper important. Un dels personatges eliminats del darrer llibre fica cullerada i critica l’actitud del seu demiürg, i B concedeix entrevistes i conferències on reflexiona sobre l’ofici d’escriure. En una d’elles, l’alter ego de Baixauli deixa caure una definició que resumeix el sentit de la seua narrativa: “Escriure és transgredir, viatjar a l’imprevisible, extraviar-se en el desconegut”.   [Información, febrer de 2014]

El pirata del Raval

Lluís-Anton Baulenas, “Quan arribi el pirata i se m’emporti”, RBA – La Magrana, 2013, 

   

      Miquel-Deogràcies Gambús  neix marcat per un destí terriblement singular: és un ogre. El seu naixement, un xafogós dia d’agost de 1909, ocasionarà la mort de la seua mare, i aquesta pèrdua el perseguirà tota la vida. Les seues enormes dimensions van acompanyades d’un caràcter igualment desmesurat, sense escrúpols, i no dubtarà a matar qui s’interpose en el seu camí. Amb els anys, després de moltes vicissituds, l’ogre esdevindrà un home poderós, i presidirà una companyia multinacional, Prospective Busines. Jesús Carducci, l’altre protagonista de la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas,  posseeix una biografia molt més rutinària. Viu a Barcelona, al barri del Raval, on treballa també en un gabinet d’atenció sanitària. Estem ja en l’any 2006. Carducci ho està passant malament. Ha trencat no fa massa amb una relació sentimental i el seu germà petit ha mort recentment. La seua vida transcorre sense massa al·licients, fins que es creua amb l’ogre. Quina relació pot haver entre aquests dos personatges tan dispars, de quina manera es pot bastir una novel·la extensa amb les seues vides, sense que en decaiga l’interés? La resposta sols la pot donar la lectura del llibre, amb el qual Baulenas compleix vint-i-cinc anys d’exitosa dedicació exclusiva a la creació literària. L’argument, diguem-ho ja, resulta força original, i metabolitza dintre dels seus budells ingredients fantasiosos, realistes, reflexius i d’intriga amb admirable naturalitat, així com  alguns girs argumentals remarcables. De la mà de l’extremada vida de Miquel-Deogràcies Gambús recorrem la història del segle XX: la dictadura de Primo de Rivera, La II República, La Guerra Civil, la postguerra, i l’arribada de la democràcia, amb el seu corol·lari de llibertat i especulació.  En totes les èpoques aquest amoral personatge farà la seua, sense importar-li qui mana. Tal i com s’esdevé en d’altres novel·les de l’autor, la crítica social s’hi fa notar. La presència de les idees de l’economista nord-americà Murray Rothbard, teòric de l’anarcocapitalisme emfasitza l’aspecte ideològic de la novel·la. De fet, el seus pensaments seduiran els dos personatges protagonistes, i serviran de pretext argumental per a trenar les seues vides. Un altre element important del relat és la seua ambientació en el Raval. La instrumentalització política de la seua transformació urbanística, la multiculturalitat i la barreja de misèria i modernitat que alberguen els seus carrers ha fet que aquest barri siga l’espai triat per nombrosos creadors en el darrers anys. Sense anar més lluny, “El desertor en el camp de batalla”, la darrera novel·la de Julià de Jódar, també s’hi ambienta. Baulenas coneix perfectament el barri, i sap donar-li vida a les pàgines del llibre, tot defugint el tòpic i copsant-ne la complexitat. Per damunt o per davall de la peripècia argumental, la novel·la amaga un significat simbòlic que li confereix espessor. Tant l’ogre com Carducci amaguen  una mena  de tresors que canvia el signe de les seues vides, i mobilitza tota la trama. En el cas del primer es tracta de quelcom fabulós, d’incalculable valor, que l’acompanya de manera decisiva des de la seua infància, i en constitueix la seua força i alhora el seu punt dèbil, en tant que l’humanitza. En el cas del segon, és una cosa molt més vulgar: la figureta d’un pirata, que esdevé testimoni i còmplice de la perillosa aventura en què es converteix la seua  vida.   [Información, gener 2013]

De guerres i llegendes

 

Toni Cucarella, “Dones d’aigua, hòmens de fang”, Bromera, 2013.

És una sort que Toni Cucarella haja decidit tornar a publicar. Els seus lectors, el món de les lletres catalanes en general i les valencianes en particular recuperen així una veu única, per la singularitat del seu univers narratiu i per la vivesa del seu estil. Després que el 2011 publicara l’aplec de contes “Hòmens, falagueres i altres relats”, ara ens arriba la novel·la curta “Dones d’aigua, hòmens de fang”, versió narrativa d’un monòleg teatral anterior. El títol ja és, en ell mateix, una troballa. Poètic, suggerent, de fondes arrels antropològiques. L’argument gira al voltant d’un tema ja tractat anteriorment per Toni Cucarella, com és el de la guerra civil i les seues funestes conseqüències. Parlem de les novel·les “L’última paraula”, de 1998, i de “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, del 2003. En els dos casos, la contesa fratricida ocupa un lloc subsidiari dintre de la trama. En “L’última paraula”, la mort, investida de narradora, ens conta la història de Pasqual Sentís, que vol veure acomplit un desig ben particular: contemplar el seu propi enterrament. Per a aconseguir-ho, fa xantatge al metge Maties Sorell perquè li signe el certificat de defunció, amenaçant-lo de revelar un drap brut del passat, la falsa denúncia d’un innocent a la fi de la guerra. El fals soterrar serveix de pretext per a mostrar-nos tota una sèrie de personatges pintorescos i de situacions grotesques. En “Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts”, el tema de la guerra civil reapareix de la mà d’un dels personatges, l’àvia Tònia, que espera fidelment l’avi Bastià, pretesament afusellat pels franquistes. Així que en “Dones de fang, hòmens d’aigua” Toni Cucarella no fa sinó aprofundir en una veta ja present en la seua obra anterior. La novetat és que ara  la guerra ocupa un lloc més central, i el tractament irònic habitual deixa pas a una intensitat dramàtica inèdita. Els fets que s’hi narren resulten molt familiars en la ja abundant literatura sobre el tema: una vegada acabada la guerra, els vencedors imposen la seua llei a sang i foc, els perdedors han de fugir, i els que es queden ho han de fer entre la por i la misèria. El que fa el relat més interessant és la incorporació de l’element fantàstic, pouat d’un imaginari popular ja present en obres anteriors de l’escriptor de Xàtiva. Tal i com indica el títol, la llegenda de les dones d’aigua sustenta la trama, tot integrant-se de manera convincent en l’anècdota realista, i conferint al conjunt una pertorbadora densitat significativa. A diferència d’altres relats sobre la guerra civil que incorporen també el component imaginatiu (estic pensant, per exemple, en les pel·lícules “El laberinto del fauno” o “El espinazo del diablo”, o dintre de les lletres catalanes recents, en la novel·la “Crim de sang” de Sebastià Alzamora), la proposta de Cucarella no usa el tema bèl·lic per a fer-ne un espectacle més o menys reeixit, sinó que s’hi mostra extremadament respectuós amb el drama de les víctimes. La veu d’Aurora, narradora dels fets (“Sóc Aurora i dona d’aigua, però vaig renegar de la meua naturalesa per despit, per orgull”), posseeix un tremolor d’autenticitat que des del primer paràgraf ens enganxa i ja no ens solta fins al final.

[Información, desembre de 2013]

Un berenar a Ginebra

                                     

    Després d’haver vist al portal de  TV3  Un berenar a Ginebra,  la pel·lícula que Ventura Pons  ha dedicat a l’encontre que Mercè Rodoreda, Josep M. Castellet i la seua muller Isabel mantingueren el 1973 a l’apartament que l’autora tenia a la ciutat suïssa, m’he quedat amb una sensació agredolça. La idea de  Ventura Pons em sembla afortunada. És un signe de normalitat cultural que el director que més ha fet per adaptar la literatura catalana al cinema haja fixat la seua atenció en la més important de les seus  narradores, per fer-ne el que podríem anomenar un biopic: el primer que se li dedica. I el pretext triat, la visita del matrimoni Castellet dos anys després de la mort d’Armand Obiols, recollit en Els escenaris de la memòria,  resultava a priori força engrescadora. Oferia, a més,  unes suggerents possibilitats teatrals, augmentades per l’actriu triada, Vicky Peña, que semblava perfectament capacitada per a donar vida a l’escriptora. Tanmateix, a mesura que avançava la pel·lícula, les expectatives creades anaven tornant-se en decepció. D’una banda, l’actuació de Vicky Peña exagerava sovint la nota, i per moments feia de Rodoreda un mena de tieta histèrica, que en res recordava el personatge que hem conegut al llarg de les diverses entrevistes concedides, en especial la de Joaquín Soler Serrano. S’hi revelava un personatge amanerat, sí, però més contingut que no histriònic.  I de l’altra, el desenvolupament del guió, obra del mateix Ventura Pons, saturava el text de cites i frases solemnes que li feia perdre tota naturalitat. La seua ordenació cronològica, a més, li conferia un excessiu to didàctic, reforçat per les puntualitzacions de Castellet. I és una llàstima, perquè el projecte i l’equip tècnic feia concebre esperances d’un resultat més digne. El repte, afanyem-nos a dir-ho, no era gens fàcil, i requeria un treball de guió més aprofundit, que no es limitara a acumular frases brillants de l’autora, sinó que alternara aquestes seqüències amb d’altres més neutres, més naturals. Alguna dramatització dels fets biogràfics narrats hi haguera ajudat també a donar amenitat al conjunt, que peca de monòton. El pressupost no ho ha permés, Ventura Pons ha optat per la solució estrictament teatral, i el resultat final se’n ressent. 

    Haurem d’esperar, doncs, per a poder veure la pel·lícula que la novel·lesca vida de Rodoreda es mereix. També, cal dir-ho, la d’Armand Obiols. Voldria acabar amb una proposta: l’epistolari entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, sorgit arran del procés de publicació de La plaça del Diamant, bé donaria per a una pel·lícula a l’estil de 84 Charing Cross Road. En aquest film del 1987 es narra l’amistat sorgida arran de la  relació epistolar entre l’escriptora nord-americana Helen Hanff i el llibreter anglés Frank Doel. És, en definitiva, una entranyable declaració d’amor a la literatura. Nova York i Londres es transformarien en el cas de la relació entre Rodoreda i Sales en Ginebra i Barcelona, i podria donar peu a parlar tant de la situació del país en els anys seixanta com de les vicissituds personals dels interlocutors, que haurien d’incloure les d’Armand Obiols,  que aleshores treballava a Viena. En fi, entenc que no seria un pel·lícula barata i que la industria cinematogràfica catalana és la que és. La idea, però, resulta força seductora.