miércoles, 9 de diciembre de 2009

El retorn del poeta a Ítaca



[Publicat al suplement Posdata del diari Levante el 4 de desembre de 2009]

L’Aiguadolç, 36, tardor 2009. Homenatge a Lluís Alpera.

Els darrers dos anys han estat molt fructífers en la trajectòria creadora de Lluís Alpera. Si en el 2008 ens sorprenia amb un poemari –El nou rapte d’Europa–, cosa que no s’esdevenia des de que deu anys abans publicara la que fins aleshores era la seua obra completa, Cavalls a l’alba, enguany la revista L’Aiguadolç li ha dedicat un monogràfic que refrenda la seua condició de clàssic contemporani. Aquest volum d’homenatge presenta, com és costum en aquest tipus de publicacions miscel•lànies, un caràcter irregular i amb inevitables redundàncies, però vist en conjunt ofereix un positiu interés per a conéixer les claus que defineixen l’obra del poeta del Cabanyal. Deixant de banda les semblances personals introductòries, el pinyol del volum i la seua part més rellevant la constitueixen els textos que se centren a analitzar la producció global de l’autor i alguns llibres concrets. Pel que fa al primer cas, destacaríem l’article d’Emili Rodríguez-Bernabeu –l’altre home fort de la poesia catalana a Alacant–, que dibuixa la projecció social de l’obra d’Alpera en un context tan difícil com l’Alacant dels anys setanta, així com la capacitat de l’autor per a gestionar-la. Ens ofereix també un retrat acolorit i sincer del poeta des de la confiança que dóna l’amistat de molts anys. Josep Ballester, per la seua part, minimitza el tòpic del realisme social tot destacant la unitat global de l’obra. Per a ell, Alpera seria, des dels seus primers llibres, el poeta del desig i de la passió de viure. Ángel L. Prieto de Paula, que és el traductor al castellà d’una antologia de Lluís Alpera de pròxima publicació, en recorre la trajectòria estètica seguint el camí iniciat per l’estudi pioner d’Arthur Terry que prologava Cavalls a l’alba, tot enriquint-lo amb les seues comparacions amb el context castellà. Lluís Roda, al seu torn, incideix de nou en la relativització de l’etiqueta del realisme social que d’ençà de la famosa antologia d’Amadeu Fabregat del 1974 –ja aleshores apuntava dots de censor– ha hagut de patir Lluís Alpera. Roda hi assaja unes sucoses comparacions amb la poesia d’Estellés, referent ineludible: tots dos, segons la seua feliç fórmula, solemnitzen la vulgaritat. També hi destacaríem l’anàlisi que fa del component religiós que subjau al panerotisme alperià, encara que ens haguera semblat molt oportuna l’al•lusió al poeta que inaugura en les lletres catalanes el misticisme de la passió carnal: Joan Salvat-Papasseit. Pel que fa als articles centrats en l’anàlisi d’obres concretes, l’obra triada ha estat la darrera, El nou rapte d’Europa. Resulta comprensible en tant que és la que ofereix un terreny quasi verge per a les exploracions hermenèutiques. Antoni Vidal Ferrando i Antoni Ferrer compleixen aquesta funció molt solventment, destacant-hi la coherent reelaboració del mite odissèic que vertebra tota la seua obra. Emili Casanova, per últim, analitza el model lingüístic de l’autor de Dades de la història civil d’un valencià, tot ressaltant la fidelitat al model estàndar propi dels escriptors de la seua generació, amb algunes concesions a la col•loquialitat del valencià que conformen un conjunt equilibrat i expressiu. El volum es completa amb unes dades biobibliogràfiques molt útils per als estudiosos i lectors de l’obra poètica de Lluís Alpera.

No hay comentarios:

Publicar un comentario