“Escriure i rellegir un text que creix, com una planta, minsa, la desoladora evidència que avui, del que abans ho va ser tot, no en queda res. I, tot i així, sospitar que només la literatura, només l’art, és capaç d’aconseguir que germini el lloc buit que ocupen els morts” (Lolita Bosch, La novel•la del meu pare).
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.
Lolita Bosch ha escrit una novel•la sobre la recerca del pare perdut, mort uns anys abans. Feia temps que volia fer-ho, però li resultava massa dolorós afrontar-ho. En la seua investigació, que constitueix el cos de la novel•la –potser fora més adient anomenar-la autoficció–, descobreix coses dignes d’un fulletó, secrets que a ella li amagaren. Els fets es remunten al seu rebesavi, Romul Bosch Alsina, un prohom barceloní que arribà a ser alcalde de la ciutat. El seu fill, Romul Bosch Caterineu es va enamorar d’una florista de la Rambla, i les diferències socials impedien la seua relació. Tanmateix, no van renunciar al seu amor, i van tindre tres fills. Quan ella va morir, ell es va casar post mortem per tal de fer-los fills legítims. Resulta una història altament novel•lesca. El mel•lodrama familiar no acaba ací, perquè el fill de Romul Bosch i Caterineu –Romul Bosch i Rius –també va viure una història d’amor semblant: es va enamorar d’una noia menorquina d’extracció humil. Ara, però, la relació va ser consentida per la família. Lolita Bosch se sent orgullosa de la passió amorosa dels seus avantpassats, de l’honestedat amb què vivien els seus sentiments. Això l’ajuda a reconciliar-se amb el seu passat, i amb la seua ciutat, per la qual sent una relació d’atracció-repulsió que em resulta molt familiar.
Quan vaig llegir el nom de Romul Bosch Caterineu em va resultar familiar. Després de pensar-hi una estona vaig saber per què: Salvador Espriu el manlleva per a un personatge del conte “El cor del poble”, inclòs a Ariadna al laberint grotesc, tot camuflant-lo lleument: Romul Serafí Caterineu. No sé si Lolita Bosch coneix aquesta curiositat, però imagine que li faria gràcia saber-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario