Generació Ikea

Llucia Ramis, “Egosurfing”, Destino, 2010.

Amb tan sols dues novel•les Llucia Ramis ha tingut prou per a erigir-se com una de les més prometedores figures de la nova fornada de narradors catalans. Amb la primerenca Coses que et passen a Barcelona quan tens 30 anys, saludada encomiàsticament per veus tan reputades com Sam Abrams o Julià Guillamon, encetava el retrat generacional dels que com ella ronden la trentena i es busquen la vida a la ciutat de Barcelona. La imatge general que transmetien els seus personatges –un psicòleg que quan troba una feina fixa pega a fugir, una jove que en el comiat de soltera decideix deixar-ho córrer, una altra que deixa passar també l’anhelat príncep blau– era la de la por al compromís dels que per edat han de començar a assumir les responsabilitats de la maduresa. Aquesta resistència a abandonar el caràcter provisional de les relacions interpersonals i laborals va dur l’autora ha batejar la seua com a generació Ikea. La fòrmula és, sens dubte, afortunada, i ha trobat una perllongació eficaç del seus principis bàsics en la segona obra. Amb Egosurfing, mereixedora del darrer Josep Pla, traduïda al castellà i amb un important èxit de vendes i crítica, la narradora mallorquina continua el retrat generacional, tot eixamplant-ne l’horitzó. Sense abandonar la descripció del papalloneig sentimental dels seus personatges, ara l’èmfasi recau sobre la influència banalitzadora d’internet en la vida de la gent. El títol, en aquest sentit, resulta molt definitori, i al•ludeix a la pràctica de navegar per la xarxa a la recerca d’informació sobre un mateix: si no ets a internet, no existeixes, en seria l’inevitable corol•lari. “Hem passat d’una societat individualista a una societat vanitosa i egolatra”, afirma el personatge protagonista de manera concloent. El fenòmen de facebook juga un important paper en la trama del llibre. Malgrat anomenar-se xarxa social, per a un altre dels protagonistes de la novel•la, periodista com l’autora, no és més que la coartada perfecta per a l’exhibició narcisista del propis sentiments: hi penges alguna cosa sobre tu per tal de resseguir-hi les reaccions de la gent. Important resulta també l’espai dedicat a explorar els perills intimidatoris de la xarxa, l’amenaça a la privacitat que el nou gran germà duu aparellada. Al marge d’aquesta ambientació ciberespacial, l’argument se situa dins dels paràmetres d’una novel•la d’aprenentatge. La jove protagonista evoca, amb clars tints autobiogràfics, els seus anys d’estudiant a Barcelona, el descobriment del sexe i la manera tan cruel amb què la mort va trencar abruptament la festa contínua que era la seua vida. Les recurrents al•lusions a la infantesa mallorquina completen aquestes evocacions. Hem parlat de descobriment del sexe, que no de l’amor, que hi és implacablement desmitificat. El desig de soledat de la protagonista és tan gran que de vegades voldria desaparèixer. Tanmateix, com aconseguir-ho sota l’imperi de google? Són aquestes paradoxes les que fan que els personatges d’Egosurfing ens resulten tan pròxims, tan vius, tan actuals.

[Publicat a Información el 30 de setembre]