lunes, 20 de mayo de 2013

Novel·lar la revolta



Tomàs Llopis, “Hi ha morts que pesen cent anys”, Tres i quatre, 2013.

     La novel·la històrica és un gènere que  gaudeix d’una magnífica salut a les lletres valencianes. Hi trobem obres de tota mena, des de les que s’apunten a l’èxit comercial amb l’elaboració d’intrigues més o menys rocambolesques –si hi ha un manuscrit medieval misteriós i una conspiració eclesiàstica tant millor– a les que s’inspiren en fets històrics rellevants per a elaborar un artefacte literari de qualitat. La  novel·la de Tomàs Llopis, guardonada amb el darrer premi Octubre, es troba, clarament, en aquest segon cas. Cert que l’experiència i la trajectòria de l’autor convidava a l’optimisme. El  seu “Curs de narrativa” i els estudis sobre l’obra d’Enric Valor ja ens havien demostrat la solidesa dels seus coneixements, que ara ha decidit posar en pràctica. “Hi ha morts que pesen cents anys” és una obra ambiciosa i complexa, una novel·la coral inspirada en les revoltes populars de la Segona Germania, esdevinguda el 1693.  Tal i com indica el títol, la trama es remunta a cent anys abans, a l’època de l’expulsió dels moriscos, i partir d’aquest acte de violència col·lectiva es congria la maledicció particular dels Facadell, l’estirp protagonista del relat, estructurada en una sèrie d’històries paral·leles: la de Bernat Facadell, últim representant de la nissaga, la del seu oncle, Roc Facadell, narrada a partir d’unes memòries, i, secundàriament, la d’una misteriosa Vídua, que adquirirà sentit al final de la història. Al seu voltant, tot un microcosmos de nobles, batlles, camperols venuts al poder, camperols indignats, capellans, roders, dones fortes, pesta, venjances, passions, misèries... Al fil de les peripècies de la nissaga protagonista se’ns presenten les tensions socials de l’època, sintetitzades en les abusives condicions que el senyoriu imposava a uns camperols que vivien en la misèria i que, tot sovint, patien per a poder alimentar les seues famílies. Una de les conseqüències d’aquesta situació fou el bandolerisme, que ocupa un espai important en la trama, amb un tractament ben allunyat de les mistificacions. Igualment realista és l’ambientació. L’autor opta per respectar la toponímia original, centrada  en el seu poble natal, Beniarbeig, i continuada per la resta de pobles i paisatges de la Marina i de les comarques centrals. La novel·la de Tomàs Llopis se suma a d’altres importants recreacions del segle XVII valencià, com ara les de Josep V. Escartí  o “El mut de la campana”, de Josep Lozano, i l’episodi de la Segona Germania ha estat també ficcionalitzat, de manera parcial,  en una novel·la recent, “Entre Llops”, d’Eugeni-Adolf Monjo. Adés hem esmentat el coneixement que de l’obra d’Enric Valor posseeix l’escriptor beniarbegí, i creiem que no és arriscat constatar la seua ascendència –especialment, de  “Sense la terra promesa”, la seua obra major–, en la voluntat de crear tot un univers narratiu, així com en la genuïnitat de l’estil, d’un valencià riquíssim i molt treballat literàriament. Amb novel·les com aquesta es dignifica una tradició literària, aquest país de paraules que, malgrat tot, anem construint.   

2 comentarios:

  1. Ja estic desitjan llegir-lo.Gràcies per la informació.

    ResponderEliminar