El món segons Borja

Joan Borja, Café del temps, Bromera, 2013.

És segurament en els llibres memorialístics on es trasllueix de manera més transparent la visió del món del seu autor, el seu tarannà, les seues manies, obsessions, amors i desafeccions. Tot i que no deixa de construir un personatge, l’escriptor de diaris o memòries s’hi mostra més a les clares, sense les màscares distanciadores de la ficció. Això resulta evident una vegada més en Café del temps, el diari amb què tan agradablement ens acabà de sorprendre Joan Borja, mereixedor de la darrera edició del Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sota el fil conductor de la contemplació del mar de la seua Altea natal, i el sabor d’un café com a fidel companyia, Joan Borja veu passar la vida al llarg d’un any, i ens fa còmplices de la seua mirada. Els apunts del seu diari segueixen el model canònic en aquesta mena d’obres: apunts biogràfics, esbossos paisatgístics, confessions, aforismes, reflexions, units tots ells per la inconfusible veu de l’autor. Una veu rica, suggerent, amb molts matisos –tants com els colors de la mar que li agrada convocar–, que tant sap polsar les cordes de la nostàlgia com de la celebració, de l'escepticisme com de l'adhesió emfàtica. Són molts els temes que Borja toca en les seues anotacions, però no és difícil constatar-hi una sèrie de recurrències, com ara l'enamorament del paisatge marítim, la reflexió sobre la mort o sobre la desaparició de les formes de vida tradicionals, l’apel·lació al sentit comú o l'arrelament segur en el seu poble i en la seua família. La veu de l’autor té un ferm aliat en el seu estil, ric i seductor, amb forts ecos de la memorialística catalana: Pla en primer terme, en les descripcions paisatgístiques i la relació d’anècdotes, Fuster en la vessant aforística. No són pas males advocacions, i qui més qui menys en el memorialisme o l'assaig català planeja o fustereja. Siga com siga, amb Café del temps Joan Borja ens ha donat una generosa i perdurable dosi de la seua visió del món, la seua singular manera d’estimar i comprendre la vida. Perquè, com el mateix autor diu i ens demostra en el seu llibre, “tot, absolutament tot –per més pròxim i quotidià que ens siga– és incitador i sorprenent si es mira amb ulls, circumstàncies o angles d’innovació”.