Pur Montalbano

Andrea Camilleri, “El somriure de l’Angèlica”, Ed. 62, Barcelona, 2013.

    La veritat per endavant: la meua passió per les novel·les policíaques  de Camilleri  no prové dels seus llibres, sinó de la magnífica adaptació televisiva  emesa recentment per la dos. Tenia els llibres de Montalbano cobrint-se d’una pols ignominiosa en la meua biblioteca, fins que fa poc, en veure als aparadors de novetats les nombroses traduccions al català que l’èxit de la sèrie televisiva ha propiciat, m’he decidit per fi a llegir-lo. I no em penedisc gens, perquè Andrea Camilleri posseeix un estil ràpid i desimbolt, que et sedueix des de la primera pàgina, i una notable capacitat –això ja ho sabia per la telesèrie– per a ordir intrigues  interessants i lligar-les  amb naturalitat amb la vida personal dels seus protagonistes. En “El somriure de l’Angèlica” trobem un Montalbano tardorenc, que veu com l’edat de la jubilació se li apropà perillosament. Això no li fa perdre l’olfacte  per a ensumar les pistes i lligar els caps vers la resolució del cas, però sí que el fa més  impacient amb els entrebancs burocràtics i l’estupidesa general del món. Els seus comentaris, a més, esdevenen potser  més esmolats que en d’altres ocasions. Així, per posar un exemple, quan el detectiu Fazio afirma en descàrrec d’un sospitós que és el president dels homes catòlics del poble, Montalbano li amolla sense vacil·lar: “Això no vol dir res. Descomptant els extracomunitaris, el cent per cent dels delinqüents que tanquem a la garjola són creients i s’estimen el papa”.  En aquest cas l’assumpte va d’una sèrie de robatoris comesos entre un cercle reduït d’amics, al darrere dels quals s’amaguen uns motius tèrbols que sols coneixerem al final, després de molts colps de bastó a l’aire. Naturalment, com ocorre sempre en  l’univers de Camilleri, hi apareixerà una dona irresistiblement seductora que temptarà el nostre heroi, posarà a prova la seua fidelitat a Lívia, la promesa,  i pujarà la temperatura eròtica del relat. En aquesta ocasió Camilleri recorrerà a l’ “Orland furiós” d’Ariosto per a establir un irònic joc entre els sentiments idealitzadors de Montalbano  vers l’Angèlica que dóna nom a la novel·la i la crua realitat. Hi ha també una fina ironia en els comentaris del narrador, que a la versió televisiva es perdien, i un abundant sentit de l’humor, i ací la grossa se l’endú l’inefable Catarella, l’ajudant del comissari. El seus diàlegs són sempre divertits i ocurrents, plens de continus atemptats idiomàtics que la traducció de Pau Vidal transcriu hàbilment al català. Pel camí de la investigació  apareixeran d’altres personatges pintorescos, genuïna representació del caràcter sicilià. Personatges orgullosos a qui l’autoritat del comissari els importa un rave. Tan sols falta afegir les abundants delícies culinàries  amb què Montalbano  es regala el cos i els passejos a la vora i per dins de l’aigua i ja tindrem el lot complet: Montalbano en estat pur. No s’ho perden. (Información, setembre de 2013)