De la globalització i les seues misèries

 

 

Jovi Lozano-Seser, “Últimes existències”, Bromera, 2012.

 Vivim temps difícils, i la literatura no en resta aliena. La crisi que tenalla  l’economia mundial ha ocasionat multitud de víctimes directes o col·laterals arreu del món, des dels nuclis financers de les metròpolis fins a l’extraradi dels més amagats racons del món. En l’economia globalitzada, ningú no escapa als  seus devastadors efectes. I és de tot açò que ens parla el darrer llibre de contes de Jovi Lozano-Seser. El jove autor ondarenc, especialitzat en la narrativa breu, fa ús del procediment de les històries encadenades per a dibuixar els efectes de la crisi arreu del món, amb una voluntat cosmopolita que recorda la mampresa no fa massa per Xavi Sarrià a “Històries del paradís”. Un dels principals problemes que presenten els llibres de contes, el de la unitat del conjunt, restà doncs ben resolt amb aquest fil conductor. Una altra qüestió conflictiva en aquest tipus de llibres, com és la del manteniment del to general, presenta més oscil·lacions. El llibre s’obre amb “Assaig d’aniversari a l’entrada de Madoff Securities”, una brillant ficcionalització de la monumental fallida de l’imperi de Bernard Madoff , que, com és ben sabut, fou l’aperitiu del crack  financer posterior. A partir d’aquesta pedra llançada a l’estany de l’economia mundial, les ones expansives van estenent-se arreu del món en la resta dels relats, i afecten, en els tres següents, a un inversor japonés,  un pescador grec i un executiu alemany. Finalment, els efectes de la crisi arriben també a Espanya, amb el relat “Els tres porquets”, un enginyosa paròdia de la popular rondalla, protagonitzada ara per tres immigrants vinguts de Colòmbia al caliu del boom immobiliari espanyol. Els dos relats següents se centren ja en la realitat valenciana, i més en concret, en l’anomenada “generació perduda”: la dels joves condemnats a l’atur o a l’emigració.  En un d’ells, “Retrat de generació perduda amb supermercat al fons”, dos universitaris que treballen com reposadors en un supermercat parlen de la seua problemàtica situació laboral i el negre futur que els espera. És potser el relat menys elaborat narrativament, i on la voluntat de denúncia s’expressa de manera més crua. També resulta evident aquesta explicitació del missatge crític en “Intent de literatura rosa al país de la novel·la negra”, on assistim a un significatiu diàleg entre una  valenciana i un italià emigrats a Suècia que deixa caure perles com aquesta: “La política ja no existeix. És tot com un simulacre de democràcia. Els mercats condueixen en Rolls-Royce mentre els polítics beuen xampany darrere els vidres blindats abans o després d’anar-se’n de putes”. Clou el llibre un relat sobre l’ascensió i caiguda d’una noia calabresa que acaba soterrant els seus somnis de celebritat a Villa Certosa. Jovi Lozano posseeix una prosa àgil, detallista i imaginativa, i aconsegueix, en línies generals, un equilibri efectiu en el sempre difícil maridatge entre literatura i compromís social. Esperarem doncs amb interés les seues noves creacions.   (Información, 31 de gener de 2012).

 

Els desastres de la guerra

Albert Sánchez Piñol, “Victus. Barcelona 1714”, La Campana, 2012.

    La darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol –la primera escrita en castellà–  ha arribat amb el do de l’oportunitat. El seu monumental relat de la Guerra de Successió, culminat amb el setge de Barcelona i la devastadora entrada a la ciutat de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, ha coincidit amb la multitudinària diada i les recents eleccions catalanes en clau soberanista. Potser això n’haja afavorit les vendes, però en qualsevol cas estem davant d’una magnífica novel·la, que en vora sis-centes pàgines dóna compte de la llarga guerra que enfrontà mitja Europa i acabà per entronitzar a Felip V com a rei d’Espanya, amb la conseqüent pèrdua de les llibertats i les lleis de Catalunya i de la resta de territoris de l’antiga corona d’Aragó. A causa de la seua significació nacional, la Guerra de Successió ha estat objecte de moltes novel·les històriques. Autors importants com Alfred Bosch a 1714 o Jordi Mata a Un cadàver exquisit l’han tractada en els darrers anys, i enguany mateix Jaume Clotet i David de Montserrat hi han tornat amb l’exitosa  “Lliures o morts”. Victus és, doncs, l’última baula –la penúltima, hauríem de dir– d’una llarga tradició de novel·les històriques inspirades en els tràgics fets del 1714. I la seua és una visió, tal i com el seu autor indica, feta des de davall, des del poble català, que en fou el veritable protagonista. Una visió que deixa molt mal parades tant les classes dirigents catalanes, que pecaren d’una gran ineptitud, com les potències internacionals que abandonaren Catalunya a la seua sort o el despietat exèrcit borbònic i la seua política de terra cremada. La història està contada per Martí Zuviria, ajudant general del General de Villaroel. Són les seues memòries, dictades al final de la seua vida a Viena, les que donen forma a la novel·la. Sánchez Piñol segueix el recurs, tan freqüent entre les novel·les històriques, de situar el seu personatge en els escenaris més importants dels esdeveniments històrics. El treball de documentació, d’altra banda, ha estat molt important, i la novel·la, per fantasiosa que semble de vegades, respecta la veritat dels fets externs. La gran novetat de l’aproximació de Sánchez Piñol a la Guerra de Successió és el tractament en clau humorística de molts moments del relat. Hi col·labora de manera decisiva el caràcter irreverent i vital  del narrador protagonista, Martí Zuviria, que reparteix llenya crítica a tort i a dret. De fet, en molts moments, la història pren un divertit aire de novel·la picaresca, amb “el bueno de Zuvi” fent la viu viu entre els desastres de la guerra. Acaba per resultar un personatge entranyable, que segons ha anunciat l’autor, tindrà més recorregut en la pròxima novel·la. També resulta determinant en l’amenitat del conjunt el seu to aventurer, que li imprimeix, com a la resta de novel·les de l’autor, un ritme trepidant. En aquest sentit, resulta curiosa la tirada d’Albert Sánchez Piñol vers el tema dels setges. Ja en el seu primer gran èxit, la multitraduïda La pell freda, l’assalt dels “granotots” jugava un paper central, i en Pandora al Congo, la segona novel·la, hi reincidia amb l’atac de les criatures sorgides de l’interior de la terra. Les tècniques i vicissituds de la poliorcètica –l’art de fortificar i expugnar ciutats– apreses per Martí Zuviria ocupen de nou un paper central en la seua ficció. Amb aquesta novel·la Albert Sánchez Pinyol aconsegueix la seua obra més ambiciosa. Amb les traduccions que ja estan en curs i les que de segur arribaran, contribuirà a popularitzar en el món el drama històric del poble català.         

 

Una novel·la actual

 

Xavier Aliaga, “Vides desafinades”, Ed. 62, 2011
 

La narrativa de Xavier Aliaga s’ha caracterizat, des dels seus inicis, per la voluntat de reflectir la realitat actual. Si en les dues primeres novel·les –“Si no ho dic rebente” (2005) i “Els neons de Sodoma” (2008)– l’autor optava pel registre satíric, en “Vides desafinades” es decanta  per un tractament dramàtic. Un clar indici d’aquest gir és la importància que adquireix al llarg de “Vides desafinades” el tema  de la violència de gènere, que a la fi resultarà determinant en el desenvolupament de la trama. El tractament dels personatges també ha experimentat un canvi substancial, en tant que hem passat de la caricatura a l’aprofundiment psicològic. De fet, un dels punts més forts de “Vides desafinades” el constitueix l’estructuració en una sèrie de monòlegs que vehiculen el punt de vista dels seus desorientats protagonistes. Aliaga té una indubtable habilitat per a fer versemblant el flux de les seues consciències, amb un llenguatge ràpid, natural, que no defuig, quan cal, el col·loquialisme. La facilitat per a construir les veus narratives fa que els personatges ens resulten molt pròxims, i que quan els abandona al final de cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra, ens acomiadem d’ells amb recança. Reïx, a més, a dotar els diàlegs i l’acció d’un ritme ràpid, trepidant de vegades, molt d’acord amb els paràmetres de lectura actuals. Aquesta opció d’escriptura, unida a la representativitat generacional i a la importància de la música rock, pot afavorir sens dubte la seua popularitat entre un públic lector jove, cosa gens menystenible en un mercat com el valencià, amb uns índexs de lectura tan esquifits. Les parelles protagonistes tenen en comú el fet de trobar-se instal·lats en la trentena, quan la inconsciència de la joventut comença a trontollar i arribà l’hora de prendre les decisions que han de conduir cap a allò que convenim a anomenar la maduresa. La disparitat de criteris i de ritmes vitals ocasiona, inevitablement, un seguit de conflictes en els personatges i  hi ha, a més, la crisi econòmica, que condiciona negativament la seua vida. Això resulta especialment clar en el cas de Vicki i Marta, que lluiten per tirar endavant una discogràfica independent amb el llançament d’un nou i prometedor grup. O en el de Francesc i Gerard, que treballen per una empresa informàtica amenaçada de tancament. Al voltant d’aquests quatre personatges, de les seues anades i vingudes sentimentals i la seua problemàtica existència, s’arma aquest llegidor relat, que potser hauria resultat més redó si hagués sabut esquivar, cap a la part final, una certa tirada melodramàtica.  [Información, 29-11-2012]

D’homes i monstres

 

 

 

   

 

 

Sebastià Alzamora, Crim de sang, Proa, 2012, Barcelona, 278 p.

 

La darrera novel·la de Sebastià Alzamora torna a incidir en un camp tan abonat en les lletres catalanes com  és el de la guerra civil. La profusió de novel·les que recentment han pres la contesa espanyola i els anys posteriors com a motiu argumental és tan gran que bé caldria una posada al dia del volum que Josep Faulí li dedicara el 1999. A les obres canòniques caldria afegir ara una nodrida nòmina, que hauria de comptar amb noms tan rellevants com Emili Teixidor, (Pà negre, 2003), Jaume Cabré (Les veus del Pamano, 2003), Carme Riera (La meitat de l’ànima, 2004) o Ferran Torrent (Bulevard del francesos, 2010), per no citar les aportacions igualment importants de Lluís Anton Baulenas, Vicenç Villatoro, Toni Cucarella, Francesc Bodí Joaquim G. Caturla o Valentí Puig, que acaba de publicar Barcelona cau, visió gens complaent dels darrers dies de la guerra. Dins d’aquest dilatat i divers corpus d’obres Crim de sang ocuparia un lloc particular: el dels que prenen aquest convuls període com a pretext per a les seues fabulacions, per al pur joc literari. Això resulta evident si considerem que la major part de les obres dedicades a la guerra civil i les seues seqüeles contenen un marcat caràcter ideològic, en què la voluntat de denúncia de les injustícies comeses per l’exèrcit i el règim franquista ocupa un lloc preponderant. Se situen doncs, per usar l’etiqueta popularitzada en els darrers temps, dins del moviment de la memòria històrica. Després, la qualitat de cadascuna dependrà de la major o menor perícia de cadascú per a bastir un artefacte narratiu convincent. En el cas de la novel·la que ens ocupa, aquest discurs ideològic resta reduït al mínim, i en qualsevol cas és posat al servei d’un relat en què allò principal és entretenir de manera intel·ligent el lector. Per tal d’aconseguir aquest lloable fi, Sebastià Alzamora recorre a gèneres tan populars com el  policíac i  el gòtic. I en aquest punt en ve a la ment el nom de Carlos Ruiz Zafón i la seua embafosa  L’ombra del vent. I no pas perquè Crim de sang siga embafosa, ans al contrari, resulta de molt bon pair, però sí pel que totes dues novel·les tenen d’agilitat fabuladora, d’ambientació barcelonina i de recurrència a la literatura de consum. Tot seguint aquesta veta, fora més just relacionar-lo amb escriptors de més ambició literària, com ara Eduardo Mendoza, o amb d’altres com Joan Perucho, amants del fantàstic i de l’erudició històrica. És doncs de l’empelt de la literatura d’entreteniment i de la temàtica de la guerra civil d’on neix l’originalitat de la proposta de l’escriptor mallorquí, que es fa palesa ja en el seu inici, focalitzat ni més ni menys que en el monòleg d’un vampir. O d’algú que creu ser-ho. Un vampir, a més, que confessa haver-se cobrat recentment dues víctimes. De la investigació d’aquests crims en el context de l’estiu del 1936 se n’ocuparà el comissari Gregori Muñoz, posseïdor dels atributs més reconeixibles del gènere negre. Una de les víctimes del suposat vampir és un germà marista que romania amagat a una pensió del carrer Ferran, tot fugint de la persecució dels anarquistes. I és precisament el món eclesiàstic i el de la FAI, amb el brutal Departament d’Investigació en primer terme, els que adquiriran un major protagonisme a l’obra. El treball de documentació, tant en aquests camps com en la resta de l’obra, està molt ben metabolitzat en la trama. Al fil de les investigacions del comissari apareixen de manera recurrent una sèrie de temes on s’endevinen els veritables interessos del novel·lista, i entre tots aquests, n’hi ha un que es repeteix significativament: el  de l’existència d’una part monstruosa en l’ésser humà. El monstre humà emergeix col·lectivament en temps de guerra, i adopta al llarg de la novel·la diverses formes: el vampir, l’autòmat, el fanatisme religiós o anarquista... I deixe-m’ho ací, que no vull xafar-li la guitarra al possible lector.  [Caràcters, 59]

L’aspra bellesa de la vida

 

Ponç Puigdevall, “L’atzar favorable”, Tusquets, 2012.

Els personatges que poblen els contes del  darrer llibre de Ponç Puigdevall semblen una continuació –o preparació, en el cas que hagen sigut escrits amb anterioritat– d’ “Un dia tranquil”, la novel·la que el 2010  li va valdre el reconeixement unànime de la crítica i els lectors més exigents. Si en la novel·la es narrava un dia en la vida d’un personatge que decideix capbussar-se metòdicament en el pou de l’autodestrucció, en aquest conjunt de relats trobem diversos fragments de biografies també esquinçades, marcades pel fracàs, la soledat i la infelicitat més absoluta. Els set contes que componen el llibre dibuixen, amb diverses gradacions del gris i el negre, la mateixa poètica de la devastació. Així, en “Els dies sagrats”, un novel·lista es pren un dia de lleure que ens fa conscients del fràgil equilibri que sosté la seua vida, precàriament fixada en la rutina del treball per tal de sobreviure al naufragi quotidià.  “L’egoisme de les viudes” narra com un infermer –cap personatge posseeix un nom propi, tots apareixen despersonalitzats, definits tan sols, a la manera de Quim Monzó, pel seu treball– s’obsessiona fins al deliri per una parella d’amics de la mare viuda. És en aquest relat on el sentit de l’humor es fa més patent, tot i que en la vessant més càustica. En “La misteriosa autoritat de la bellesa” un funcionari que ha patit una separació traumàtica va a llepar-se les ferides en la companyia distant del pare,  fins que aconsegueix acompassar-se  al ritme de les coses, però tan sols  per a tornar a caure, irremissiblement, en una nova trampa del destí. Una viuda i el seu fill són de nou els protagonistes d’ “El poble de la costa”. Decideixen fer un viatge al poble on la mare i el pare es van conéixer, amb la voluntat de recórrer junts els paisatges de la felicitat perduda. Com no podia ser d’altra manera, res no ix com s’esperava. “L’última vegada que vam parlar” esbossa  les vides paral·leles d’un pintor i un filòleg. Es tracta d’un divertiment que juga a invertir les seues trajectòries vitals i és, segurament, el relat menys consistent del conjunt, pel que té de joc gratuït. En “El moment imperceptible” assistim a la caiguda en desgràcia d’un fotògraf,  i, en fi, a “Joc de tardor” seran dos escriptors de nou els oficiants d’una cerimònia de la destrucció on s’endevinen motivacions autobiogràfiques. Com es pot observar, existeix un evident vincle temàtic entre totes les narracions, que confereix al conjunt una forta unitat. Aquesta es veu reforçada també per les connexions subtils que s’estableixen entre alguns personatges i per algunes recurrències conceptuals, com ara l’ “aspra bellesa de la vida” –manllevada a John Cheever– que alguns dels personatges són incapaços de descobrir o tolerar, entestats com estan a romandre ancorats en els aspectes més sòrdids de l’existència, o la importància de l’atzar –favorable de vegades, maligne o implacable d’altres–. Però per damunt de tot, el que dota de consistència al conjunt és la força incontestable del seu estil, de frase llarga, densa i sinuosa, capaç de furgar subtilment en les concavitats de les turmentades  ànimes dels personatges. Potser “L’atzar favorable”, com ha estat  assenyalat per altres comentaristes, no aporte res significatiu a l’obra de Ponç Puigdevall, que després d’ “Un dia tranquil” havia assolit un nivell molt alt, però en qualsevol cas resulta una lectura igualment colpidora i absorbent.    [Información, 25 d'0ctubre]   

 

 

Literatura i erotisme

 

 

Xavier Mínguez, “La flor de Hanako”, Bromera, 2012

    El premi de literatura eròtica La Vall d’Albaida s’ha consolidat, en els seus dèneu anys d’existència, com el principal referent, dins del seu gènere, de les lletres catalanes. De fet, és l’únic premi dins de l’àmbit català consagrat a la literatura eròtica. Té molt de sentit que aquest reducte de llibertat i atreviment sexual tinga lloc a terres valencianes, on existeix tota una tradició de tractament desimbolt de les coses de l’entrecuix des de les lletres medievals fins a l’actualitat. Això ens singularitza i distingeix de la circumspecció pròpia dels nostres veïns del nord. Si repassem la nòmina de guanyadors d’aquest premi, podem observar la presència de figures reconegudes dins del panorama narratiu, com ara Ximo G. Caturla –“Les quatre edats d’eros”– , Joan Olivares –“Dies de verema” i  “Pell de pruna”–, Vicent  Pallarés –“Evasions efímeres”–  o Carles Cortés –“Sara, la dona sense atributs”– , així com  d’altres que amb aquest premi comencen a fer-se un nom, com és el cas de la guanyadora de fa dos anys, Mercè Climent –“El somni d’Aleixa”– o d’altres, com Sebastià Roig –“Mugrons de titani”– o Toni Ibáñez –“L’oracle Imminent”. Tot plegat configura un conjunt ben sucós on el lector interessat pot triar entre una diversa gamma de possibilitats, que van de l’erotisme més light al més explícit, i de les propostes més elaborades literàriament a d’altres més funcionals, que van directament per feina. La novel·la de Xavier Mínguez, “La flor de Hanako”, guanyadora de l’any 2011, ocuparia un lloc equidistant entre aquestes dues opcions. Es tracta d’una obra escrita amb ofici, llegidora, on les diferents peces del relat encaixen sense estridències ni complicacions, i alhora, com correspon al subgènere on s’adscriu, on les escenes eròtiques, generosament servides i hàbilment resoltes, ocupen un lloc central en el desenvolupament de la trama. El protagonista de la història, Jordi Llopis, comercial alcoià d’una fàbrica tèxtil, ha de viatjar sovint al Japó a fer negocis. Allí coneix la bella i sensual Hanako, amb qui explorarà la part més salvatge de la seua sexualitat. De la seua mà durà a terme totes les seus fantasies, que el conduiran a una espiral de passions que posaran en qüestió la seua abans plàcida existència. Un dels temes que assolirà especial importància al llarg del llibre seran les pràctiques d’intercanvi de parella. El món “swinger”,  que segons se’ns hi conta gaudeix d’una puixança insospitada, despertarà la curiositat i els fluids del protagonista, que no dubtarà a endinsar-s’hi decididament. La sexualitat exacerbada i desinhibida de l’amant japonesa contrastarà amb la més pudorosa i avorrida vida conjugal de Jordi Llopis. El conflicte està servit, i inevitablement plantejarà un conflicte moral al protagonista. No esperem, tampoc, grans indagacions psicològiques en aquest terreny, però sí una coherència i solidesa en la conformació dels personatges que fan la història i les situacions perfectament reconeixibles. Un element que fa “La flor de Hanako” un producte original és la seua ambientació japonesa. L’autor sap de què parla, perquè ha viscut un temps al Japó, i això redunda en una ambientació creïble, trufada de paraules i topònims així com de referències culturals habitualment interessants, tot i alguna caiguda en l’orientalisme d’estampeta. Siga com siga, “La flor de Hanako” no decebrà a qui hi cerque una lectura amena i excitant,  sense complexos. [Información, 27 de setembre de 2012]

Valencians a Nova York

   L’emigració als Estats Units al llarg del segles XIX i XX constitueix un dels episodis més rellevants de la història contemporània. Sens dubte, el fet que els Estats Units hagen esdevingut la primera potència mundial contribueix decisivament a magnificar aquest fenomen, i l’abundant producció cinematogràfica que s’ha generat sobre el tema  ha acabat per fixar en el nostre imaginari les diferents etapes d’aquest ja mític periple. Una multitud de gent  procedent dels països més depauperats de la vella Europa van decidir deixar-ho tot per a començar una nova vida a la terra de promissió que per a ells era Amèrica. A finals del segle XIX Nova York va esdevenir el port d’entrada de tota aquella gernació famolenca, i l’illa d’Ellis la darrera prova que havien de superar, després del llarg viatge en vaixell. S’hi barrejava gent de molts països: grecs, polonesos, irlandesos, italians... i també espanyols. És aquest un tema que, tal i com han assenyalat els seus estudiosos, no ha rebut encara l’atenció que es mereix. Els dos llibres que ara comentem poden contribuir a mitigar la ignorància existent sobre el tema. “Valencians a Nova York”, de Teresa Morell, guanyador del XXXI Premi 25 d’abril de la Vila de Benissa, aborda un cas concret de l’emigració nord-americana: el que afecta a la Marina Alta entre els anys 1912 i 1920. Consta de dues parts. La primera descriu el context i les característiques de l’emigració: la situació econòmica, les peculiaritats del viatge, l’entrada per l’illa d’Ellis, el barri de Nova York on anaven a parar–el Lower East Side, conegut durant un temps com el barri espanyol–, i la tornada de la majoria  dels que emigraren, amb diferent fortuna. Els que anaren abans de 1920 van poder estalviar part del que guanyaven en treballs durs –ferrocarrils, fàbriques, mines, etc...– i invertir-ho en cases o bancals; els que ho feren després, van patir els efectes de la crisi causada per la la primera guerra mundial i van haver de tornar sense res. Aquest fracàs pot ser una de les causes de l’ocultació d’aquest fenomen  migratori, que es podria fer extensiu a moltes altres comarques valencianes. Un altre aspecte que tracta aquesta primera part del llibre de Teresa Morell és el paper de les dones, que van haver de fer front de manera decidida a les feines que abans feien els homes i dur endavant les famílies. La  segona part d’aquest llibre té un caràcter més purament informatiu, en tant que transcriu els noms dels emigrants de la Marina Alta localitzats al arxius d l’illa d’Ellis. Un dels grans atractius d’aquest volum –el principal per a un lector no especialitzat– és la relació d’anècdotes i de perfils biogràfics dels protagonistes d’aquesta aventura americana. L’autora, néta i filla d’emigrants, s’ha documentat amb un interessant material memorialístic. L’altre llibre que ens ocupa, “De Berdica a Navayork. Viatges i aventures de Pere Bigot”, escrit per Bernat Capó, tracta precisament d’una d’aquestes biografies, la de Pere Ivars Sala , més conegut com Pere Bigot. Una biografia certament novel·lesca, escrita des de l’amistat i la complicitat benissera. La veu del protagonista hi alterna amb la del narrador, dibuixant un personatge entranyable i peculiar. Seria altament interessant que d’altres obres semblants vegeren la llum, per tal de poder accedir a diferents versions d’aquesta fascinant història.  [Información, 30 d'agost de 2012]