La novel·la màgica

Joan Garí, “El balneari”, 3 i 4, 2013.

   Hi ha novel·les que ens desafien amb la seua imponent perfecció. Es tracta d’obres d’altres temps, quan encara es confiava en la capacitat de la raó per a comprendre el món,  i la tradició humanista encara no s’havia esmicolat sota els nostres peus. “La muntanya màgica”, de Thomas Mann, per exemple. En les seus pàgines se’ns conta la història  de Hans Castorp, jove  hamburgués que puja a un sanatori situat a les muntanyes de Suïssa per a visitar un cosí seu que s’hi troba internat. Durant els anys que finalment hi resta coneixerà, i nosaltres amb ell,  les seduccions i perills de la malaltia, l’art, la religió, l’amor i la mort, tot un aprenentatge de la vida. Molts anys després, potser un segle, Joan Gomis, protagonista i narrador de la darrera novel·la de Joan Garí, puja des de la plana de Castelló fins  Llacunes, un poble de muntanya  on hi ha un balneari. Hi acudeix per a recuperar-se d’una traumàtica separació, que l’ha deixat amb “un aureolat sentiment de culpa i també una persistent sensació de fracàs”. Joan Gomis vol ser escriptor, però no un escriptor qualsevol: encara que malviu com a negre d’una editorial, el seu model és Thomas Mann, i “La muntanya màgica” la seua Bíblia. A partir d’ací, els paral·lelismes entre les peripècies vitals de Joan Gomis i els de Hans Castorp i el seu creador es multipliquen. Un dels nexes d’unió més importants entre les obres de Mann i Garí el constituiran els diàlegs sobre  tema religiós, que en el cas de “La muntanya màgica” eren mantesos pel jesuïta Naphta i l’humanista Settembrini, que en “El balneari” tenen com a rèplica els del descregut Joan Gomis i Sòcrates Miró, un capellà progressista amb qui Gomis establirà una intensa amistat. A través d’aquest atípic capellà, i del conflicte que l’oposa al bisbe de la diòcesi, s’executa una crítica del gir conservador de la cúria comandada pel Papa Joan Pau II, i es reivindica un model d’església més pròxima al poble i oberta als nous temps. Joan Gomis, a més, manté una particular relació amb el fet religiós, fruit d’una experiència psicòtica ja superada: “la religió era alguna mena de malaltia, un deliri superb i imprescindible”, dirà.  A aquestes altures ja haurà restat clar que “El balneari” és també, com el seu excels model, una novel·la d’idees, trufada de referències culturals i  divagacions filosòfiques. Per les seues pàgines circulen, a més de les cites de Thomas Mann, les de Cioran, Nietzsche, Kant, Gide i una llarga colla més, integrades amb major o menor naturalitat. Garí ha demostrat amb escreix la seua bona mà per a l’assaig, i és precisament en les reflexions de l’aprenent d’escriptor i en les seues converses amb el capellà rebel on trobem un dels punts forts de la novel·la. Junt amb el tema religiós, hi ha dos motius més que vertebren la història: les relacions paternofilials i l’amor. Pel que fa a les primeres, el conflicte de Joan Gomis amb son pare plana sobre tota la seua biografia, i es  projecta en el de Thomas Mann amb els seus fills i en la pel·lícula “A l’est de l’Edèn”. Pel que fa al tema de l’amor, Garí hi reflexiona sobre el seu misteri i la seua fatal dificultat, tot recorrent  al motiu  del doble, que ja l’havia seduït en un dels seus primers llibres, “Un cristall habitat”. Després de llegir “El balneari”, vénen ganes de rellegir “La muntanya màgica”. Només per això, la darrera novel·la de Joan Garí ja paga la pena.

 [ Información, 28-11-2013]

Retorn a Pouet

 

Manel Alonso, “Els somriures de la pena”, Onada Edicions, 2011, 159 pàg., 16 €.

     Llibre a llibre, Manel Alonso ha anat bastint el mite de Pouet. De la mateixa manera que Enric Valor amb la seua Cassana o Jesús Moncada amb Mequinensa, per citar dos noms que li són afins,  Alonso s’ha basat en el seu poble natal (Puçol, en l’Horta Nord) per a crear un espai literari  on convocar els personatges, reals i imaginaris,  que poblen les seues narracions. “Els somriures de la pena” és, fins ara,  la darrera incursió en aquest territori  íntim. Es tracta d’un llibre de relats que integra materials de diversa procedència, encabits en les tres parts que el configuren. La primera part  conté els relats més imaginatius del conjunt. Consta de vuit contes que giren al voltant de la temàtica de la mort. La majoria d’ells adopta la forma d’un monòleg, mitjançant el qual els protagonistes ens narren la seua experiència amb la Dama Negra. En dos casos (El constructor i El compte) la mort adopta forma humana, i a la manera de les al·legories de la literatura sapiencial va en busca de les seues desvalgudes criatures. En la resta de relats el tractament és més realista, tot i que destí sempre hi té l’última paraula. La segona part del llibre dóna pas al registre autobiogràfic, i aleshores els contes adquireixen una tonalitat més pròxima, més personal, on la malenconia pel temps perdut es contrapesa amb un remarcable sentit de l’humor. L’autor evoca diversos moments de la seua infantesa i joventut, i la figura dels seus pares hi apareix sovint, protagonitzant diverses anècdotes. En Els gats viuen dels descuidats, per exemple, el seu progenitor arriba borratxo a casa i ha de patir les maldats del gat de la casa. D’altres animals domèstics desfilaran per la memòria del narrador, com ara la Lloba, l’estimat gos, i fins i tot una enfadosa cabra.  Junt amb la família i d’altres animals, el catalitzador predilecte dels records serà l’escola, immersa en  les darreres alenades de la Dictadura. Un bon exemple n’és la narració titulada La llarga ombra del feixisme, on el xiquet protagonista pren consciència  que “l’Espanya una, grande y libre era com un vent que entrava per les portes i finestres de les cases i es diluïa en l’aigua, tot filtrant-se en el menjar, i en alimentar-nos ens posava la por en el cos”. En d’altres contes, com en El tambor, la nostàlgia es fa més punyent, i el narrador se sent exiliat en un present on ja no troba el ritme idealitzat de la infància. L’últim relat d’aquesta segona part, El trànsfuga, conta el naixement de la vocació d’escriptor, mentre treballava com a collidor de taronges, i serveix de transició a la tercera part del llibre, inspirada en l’experiència de Manel Alonso com a editor. Hi desfilaran tota una sèrie de personatges més o menys reconeixibles que dibuixen un panorama pintoresc i divertit, pròxim al dibuixat per  M.J. Arinyó a “L’atzucac del perdedor”. Els contes finals reprenen els temes de la primera part: contalles mortuòries, l’amor als animals (amb el sorprenent monòleg de la gata Perla) i el lament per la pèrdua dels éssers estimats, concentrat en l’angoixada pregunta que dóna títol a l’últim relat: Què passa amb els nostres records?  

 

Pur Montalbano

Andrea Camilleri, “El somriure de l’Angèlica”, Ed. 62, Barcelona, 2013.

    La veritat per endavant: la meua passió per les novel·les policíaques  de Camilleri  no prové dels seus llibres, sinó de la magnífica adaptació televisiva  emesa recentment per la dos. Tenia els llibres de Montalbano cobrint-se d’una pols ignominiosa en la meua biblioteca, fins que fa poc, en veure als aparadors de novetats les nombroses traduccions al català que l’èxit de la sèrie televisiva ha propiciat, m’he decidit per fi a llegir-lo. I no em penedisc gens, perquè Andrea Camilleri posseeix un estil ràpid i desimbolt, que et sedueix des de la primera pàgina, i una notable capacitat –això ja ho sabia per la telesèrie– per a ordir intrigues  interessants i lligar-les  amb naturalitat amb la vida personal dels seus protagonistes. En “El somriure de l’Angèlica” trobem un Montalbano tardorenc, que veu com l’edat de la jubilació se li apropà perillosament. Això no li fa perdre l’olfacte  per a ensumar les pistes i lligar els caps vers la resolució del cas, però sí que el fa més  impacient amb els entrebancs burocràtics i l’estupidesa general del món. Els seus comentaris, a més, esdevenen potser  més esmolats que en d’altres ocasions. Així, per posar un exemple, quan el detectiu Fazio afirma en descàrrec d’un sospitós que és el president dels homes catòlics del poble, Montalbano li amolla sense vacil·lar: “Això no vol dir res. Descomptant els extracomunitaris, el cent per cent dels delinqüents que tanquem a la garjola són creients i s’estimen el papa”.  En aquest cas l’assumpte va d’una sèrie de robatoris comesos entre un cercle reduït d’amics, al darrere dels quals s’amaguen uns motius tèrbols que sols coneixerem al final, després de molts colps de bastó a l’aire. Naturalment, com ocorre sempre en  l’univers de Camilleri, hi apareixerà una dona irresistiblement seductora que temptarà el nostre heroi, posarà a prova la seua fidelitat a Lívia, la promesa,  i pujarà la temperatura eròtica del relat. En aquesta ocasió Camilleri recorrerà a l’ “Orland furiós” d’Ariosto per a establir un irònic joc entre els sentiments idealitzadors de Montalbano  vers l’Angèlica que dóna nom a la novel·la i la crua realitat. Hi ha també una fina ironia en els comentaris del narrador, que a la versió televisiva es perdien, i un abundant sentit de l’humor, i ací la grossa se l’endú l’inefable Catarella, l’ajudant del comissari. El seus diàlegs són sempre divertits i ocurrents, plens de continus atemptats idiomàtics que la traducció de Pau Vidal transcriu hàbilment al català. Pel camí de la investigació  apareixeran d’altres personatges pintorescos, genuïna representació del caràcter sicilià. Personatges orgullosos a qui l’autoritat del comissari els importa un rave. Tan sols falta afegir les abundants delícies culinàries  amb què Montalbano  es regala el cos i els passejos a la vora i per dins de l’aigua i ja tindrem el lot complet: Montalbano en estat pur. No s’ho perden. (Información, setembre de 2013)

Les memòries del poeta

Vicent Andrés Estellés, “Animal de records. Memòries”, Bromera, 2013.  

    “Animal de records, lent i trist animal, / ja no vius, sols recordes. Ja no vius, sols recordes/ haver viscut alguna volta en alguna banda”. Aquests cèlebres versos del Llibre de meravelles donen títol a la compilació que l’editorial Bromera ha tingut l’encert de publicar dels tres volums de caire memorialístic de Vicent Andrés Estellés: “Tractat de les maduixes” (1985), “La parra boja” (1987) i “Quaderns de Bonaire” (1985). El resultat final és heterogeni, ja que els dos primers llibres estan escrits en forma de diari, i el tercer és un recull de tres textos autobiogràfics de procedència diversa. El conjunt, siga com siga, resulta d'un enorme interés per als lectors del gran poeta de Burjassot, en tant que ens submergeix de ple en l'univers personal immortalitzat pels seus versos. En “Tractat de les maduixes” i “La parra boja” trobem a un Estellés acabat de jubilar prematurament de la seua feina en Las Provincias, que mira d'entretindre l'oci i el desfici amb l'escriptura d'un diari en què alterna les anotacions sobre la realitat immediata amb les evocacions del passat. Tal i com l’autor observa a l'inici del primer llibre, es tracta “d’una sèrie capriciosa, vària, de les meues memòries, les meues amistats, açò i allò, tot barrejat d’una manera que voldria ser amena”. I això és ben bé el que fa Estellés, donar compte, del que ha estat la seua vida, de les engrunes que n'han restat en la memòria, si més no. Els anys infantils ocupen la major part dels seus records, així com la història de la seua família. Amb un estil directe i viu, l'autor se sincera amb nosaltres, i no té problemes per a consignar, amb certa complaença, els seus orígens humils, l'afecció al vi dels avis paterns o la mort violenta de l'avi matern. Juntament amb les anècdotes familiars i els records de la infància, els viatges hi ocupen el lloc més important. Viatges a Londres, on ho passà ben malament pels seus problemes circulatoris, a Cannes, on acudí per cobrir el festival de cinema, a Viena, on recorda els pits d'una prostituta, “uns pits ubèrrims com l'horta de València”. També algunes lectures hi seran ara i adés comentades, amb curioses predileccions, com Shakespeare i el seu “món de pedra i ferro”, Ruben Dario o Giorgio Bassani. Tractant-se s'Estellés, els records havien de contindre també algun episodi eròtic, i cert que n'hi ha alguns de memorables. La desimboltura i la gràcia amb què els expresa està a l'altura dels seus millors poemes eròtics. Un altre plat fort dels diaris és la seua relació amb diferents homenots de la cultura catalana, com Salvador Espriu, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor o Joan Fuster. Pel que fa a les anotacions sobre el present, sovintegen els comentaris més o menys banals sobre el temps i les queixes sobre la seua precària salut, amb constants referències a les recents operacions i al fred que pateix. Els nombrosos recitals poètics en què participà en els anys de la transició, quan s'erigí en la veu poètica més potent del valencianisme polític, hi són també presents. Pel que fa als escrits de “Quadern de Bonaire”, tenen un cert caire d'apunts de viatge. El primer, centrat en Mallorca, i el segon en l'Albufera de València. El text que clou el volum és una nova evocació del seus viatges per Europa: “Recorde amb un profund agraïment, amb un enyor salvatge, la meua cambra lluminosa, modesta, extremament senzilla i agradable, en cert antic hotel de Cannes”. Animal de records, lent i trist animal... (Información, agost 2013).

Aigües estancades

 

Rafael Chirbes, “En la orilla”, Anagrama, 2013.

Segurament siga Rafael Chirbes qui millor ha novel·lat la radical transformació operada en la societat valenciana dels anys seixanta ençà. Després d'haver descrit en algunes novel·les anteriors l'herència enverinada del franquisme i el fracàs ideològic i vital dels joves que lluitaren contra ell, l'autor de “La caída de Madrid” s'ha centrat darrerament en l'exploració dels canvis experimentats en les comarques de La Marina arran del boom turístic, que convertiren els pobles de pescadors com Benidorm en monstruoses ciutats modernes i pretesament cosmopolites. Un canvi tan brutal, semblant al patit en tot el mediterrani espanyol, dugué aparellat aspectes positius, com l'alliberament dels costums i la prosperitat general, però també propicià l’enriquiment fácil de molts, amb els empresaris de la construcció al capdavant. Després, amb l’arribada de la democracia, el “pelotazo” immobiliari no va fer sinó augmentar exponencialment, fins que la bombolla esclatà arrasant aquella efímera i fictícia riquesa i duent-nos l’atur i el patiment per a tantes famílies. És de tot açò que parlen les dues últimes novel·les de Rafael Chirbes. “Crematorio” (2007) se centra en l’ascensió i caiguda del seu protagonista, l’empresari Ramon Bertomeu, a qui la manca d’escrúpols, les pràctiques corruptes i la traïció als ideals juvenils acaben per passar-li factura. “En la orilla” reprén el mateix espai narratiu, i també la mateixa tipología de conflictes i personatges. Ara, amb l’arribada de la crisi, les seues devastadores conseqüències ocupen un primer pla. El protagonista no será un empresari d’èxit, tot i que la seua presència planarà sobre la trama, sinó Esteban, el propietari arruïnat d’una fusteria. Al voltant de la seua figura orbitaran una munió de personatges: els empleats, principals damnificats de la fallida de les empreses de construcció; els amics, triomfadors i sobrats, entre els quals destaca la figura de Francisco, vell amic del protagonista amb qui manté importants comptes sentimentals pendents; son pare, malalt d'Alzeimer, represaliat després de la Guerra Civil; Liliana, l’assistenta colombiana, per qui sent un afecte paternal, i un llarguíssim etcètera on es troben representats tots els sectors de la societat. Al llarg de les quatre-centes i escaig pàgines d'aquesta ambiciosa i totalitzadora novel·la s’exploraran aquestes vides, en un admirable exercici de polifonía. Tal i com ja ocorria en “Crematorio”, que fou exitosament adaptada com a telesèrie, Chirbes hi fa servir algun element propi del thriller. Si allí era la relació amb la màfia russa i el món de la prostitució, en aquest cas serà la troballa d'uns cadàvers en la marjal, símbol perfecte de la putrefacció de la societat que en viu a tocar. Aquest ingredient passa aviat a un segon terme, superat per la traça de l'escriptor de Tavernes de Valldigna per a polsar el nervi moral del personatges i per a atrapar-nos amb el seu estil poderós i detallista. Ara que arriba l'estiu i amb ell l'inevitablle allau de turistes a les nostres costes, la lectura d'“En la orilla” resulta un contrapunt -anava a dir antídot- magnífic per a no oblidar d'on venim, i per a ser conscients d'on hem arribat. Just a la vora.

L'aprenentatge impossible

David Vann, “Terra”, Empúries, 2013.

 

Sembla evident que a David Vann l'atrauen els escenaris claustrofòbics així com les condicions naturals extremes a l’hora d’emmarcar les seues històries. Si a “Sukkwan Island” i “Caribou Island” el drama esclatava a una illa d’Alaska, a “Terra”, la seua darrera novel·la, serà l’abrusador sol californià el que conduïrà els protagonistes aïllats en la mansió familiar vers el seu tràgic final. Un altre tret compartit per les tres novel·les que han convertit David Vann en un autor de culte és el minimalisme en el plantejament argumental, reduït, en allò essencial, a dos personatges. El pare i el fill en “Sukkwan Island”, el matrimoni de “Caribou Island” i la mare i el fill de “Terra”. En aquesta novel·la els fets ens són narrats a traves de la mirada de Gallen, un jove problemàtic i immadur que viu una conflictiva relació d’amor-odi amb una mare que li impedeix desenvolupar-se com un individu autònom. Gallen afig al seu escàs sentit de la realitat una considerable intoxicació de misticisme New Age. Això el converteix en una mena de Quixot budista que, a força de lectures excessives de “Joan Salvador Gavina”, “El profeta” o “Shiddarta”, veu gegants de creixement espiritual on sols hi ha vulgars molins de vent. En situar les angoixes adolescents en el centre del seu relat, l'escriptor d'Alaska s'adscriu a una de les més insignes tradicions de la literatura occidental, la de les anomenades novel·les d’aprenentatge, que exploren les confusions i desficis pròpies dels joves en la seua transició cap a la vida adulta, amb la seua inevitable adquisició d'experiències vinculades al coneixement del mal, la mort, el dolor i, és clar, l'amor. David Vann es col·loca, però, en l'extrem més pessimista d'aquesta tradició, perquè l’aprenentatge de les lliçons de la vida per part de Gallen es veuran malaguanyades per la feixuga herència familiar. Mitjançant la resta de personatges vinculats a la família materna –l’àvia amb demència senil, la tia ressentida, la perversa i seductora cosina–, se’ns revela una història sòrdida de maltractaments, enganys i odis irreparables. El contrast entre el deler espiritualista de Gallen, l’erotisme sàdic de la cosina i la neurosi familiar resulta altament explosiu, i David Vann no ens n'estalvia cap derivació per desagradable que resulte, tot exposant els personatges a situacions límit sense cap concessió al sentimentalisme. El resultat és moralment desolador, però literàriament fascinant.. A la manera de Michael Haneke, Vann il·lumina amb la llum freda de la seua escriptura els racons més foscos de la condició humana. De les bondats del resultat final dóna fe el consens unànime de lectors i crítics d'arreu del món. [Información, juny 2013] 

Fuster, Estellés i la resta

Vicent Salvador, “Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània”, Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, 2012.

L’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert acaba de publicar el darrer llibre de Vicent Salvador, i això constitueix, en sí mateix, una bona notícia, perquè en fer-ho ha obert les portes a un autor de gran vàlua i amb una trajectòria dilatada que podríem resumir amb el títol d’un dels seus primers llibres, “La frontera literària”, ja que li agrada moure’s en el territori d’intersecció entre els estudis lingüístics i literaris. Títols com “Fuster o l'estratègia del centaure”, “Per a una anàlisi del discurs” o “Poesia, ciutat oberta” així ho acrediten. “Figures i esbossos” és un recull de procedència diversa que arreplega articles realitzats al llarg dels darrers deu anys. El títol, tal i com l’autor assenyala al pròleg, ens remet a alguns dels escriptors més rellevants de la literatura valenciana contemporània: “esbossos de figures, uns esbossos interessadament parcials, forçosament provisionals, reivindicadament subjectius”. Parcialitat, provisionalitat i subjectivitat que, unides a un estil suculent, ens situa dintre del territori de l’assaig. O potser en la frontera –per seguir amb el terme abans apuntat– entre l’assaig i l’estudi literari. La part més important del llibre l’ocupen algunes de les figures a les quals Vicent Salvador ha dedicat anteriorment una major atenció crítica. Per damunt de tot, Joan Fuster, de qui s’ocupa en set dels setze capítols del total, i en segon terme Vicent Andrés Estellés, protagonista de tres capítols. Entre els textos dedicats a l’assagista de Sueca, destacaríem els dos estudis centrats en “Nosaltres els valencians”, tant en la seua significació nacionalista com en el caràcter híbrid, entre la monografia històrica i l’assaig. També resulta interessant la ràpida panoràmica de l’herència fusteriana en els assagistes actuals o l’espai dedicat a les traduccions d’Albert Camus o Ignazio Silone, que demostren la connexió de Fuster amb el pensament marxista heterodox. Les dificultats de recepció i d’actualització de Fuster a partir de les seues traduccions a d’altres idiomes són també objecte de reflexió. L’última entrada que es dedica a Fuster se centra en l’anàlisi de l’extremada cura lèxica que observem en els seus textos, gens estranya en un escriptor tan conscient del seu ofici. Pel que fa a Vicent Andrés Estellés, podem llegir-hi tres estudis sobre diferents aspectes de la seua vasta i proteica obra. El primer esbossa la petjada de Neruda, especialment al “Mural de País Valencià”; el segon incideix sobre el procés d’escriptura d’un dels seus llibres capitals, “El gran foc dels garbons”, i l’últim aborda la temàtica de la mort, consubstancial al vitalisme estellesià. La resta de figures analitzades en sengles capítols són Enric Valor, Carmelina Sánchez Cutillas i Miquel García Grau. Completen el volum uns articles sobre la didàctica de la literatura que aporten algunes consideracions molt útils per als professionals de l’ensenyament. Resulta especialment rellevant el que incideix en la devaluació de la qualitat en les lectures de secundària –“lectures de plàstic”, les anomena Vicent Salvador–, que en alguns casos han arribat a expulsar els autors canònics. És una conseqüència més de la pèrdua d’influència de la literatura en la societat actual. Caldria afegir que els perjudicis d’aquesta banalització arriben també als alumnes universitaris, als qual cada vegada els costa més entendre els grans autors. Llibres com aquest ajuden a posar les coses en el seu lloc i a escurçar les distàncies entre els clàssics contemporanis i els seus lectors. Información, 30 de maig de 2013.