Nines russes

Francesc Serés, “Contes russos”, Quaderns Crema, 2009

Anastàssia Maxímova, la pretesa curadora d’aquesta antologia apòcrifa d’autors russos que és la darrera obra de Francesc Serés, relata al seu prefaci com arran de la caiguda del règim comunista les estàtues de Marx i sobretot d’Stalin van començar a ser desmantellades i dutes a la foneria que era a prop de sa casa per a reutilitzar-ne el metall de què estaven fetes, una matèria, per dir-ho a la manera de Shakespeare, tan pesada com els somnis –els malsomnis, en aquest cas¬–. Alguns dels caps d’Stalin eren tan grossos que no cabien al forn crematori, i van restar arraconats. Els contes seleccionats, “parlen de la mirada d’aquells caps i de com nosaltres els miràvem als ulls, com si els preguntéssim sobre el passat que els havia modelat i fos, i també sobre el passat més proper que els havia enlairat i trencat”. De la mateixa manera que les velles estàtues, els relats antologats refonen també vells arguments per a crear-ne de nous. Amb aquest volum l’escriptor de Saidí reprén la tasca iniciada amb “La força de la gravetat”, on demostrà amb escreix la seua bona mà per a la narració breu, fermament recolzada en la creació d’ambients i en la penetració psicològica. El llibre és, també, un homenatge a la literatura russa a través de cinc escriptors inventats, amb les corresponents notes biogràfiques, que representen diferents actituds davant de la dramàtica històrica soviètica dels darrers cent anys. Tot amb constants clucades d’ull a la realitat occidental en general i a la catalana en particular. Així, en el cas de la més jove, Ola Yevguènieva, els arguments giren al voltant de relacions sentimentals ambientades en la Rússia postcomunista i cosmopolita, i en un dels seus millors relats, “Low cost life, low cost love” no resulta difícil endevinar darrere del patriotisme rus el català. Véra-Margarita Abansèrev, la segona autora antologada, pertany a la darrera generació criada sota l’ala del comunisme, i en els seus contes en narra críticament la decadència, perfectament exemplificada a “Balada de la Plaça Roja”, on el fantasma de Marx recorre malencònicament Rússia, o a “La culpa”, en què un grup d’intel•lectuals represaliats poden reunir-se de nou al cap de vint-i-dos anys. En una línia semblant es mouen els relats de Vitali Kroptkin, tot i que en to més irònic, i posant l’aparell burocràtic en el punt de mira. Amb aquest heterònim, si ens és lícit d’usar aquesta denominació, Francesc Serés aconsegueix els moments més divertits del llibre. “Elvis Presley canta a la Plaça Roja” o “Qui els va parir” en són magnífiques mostres. També “L’home més sol del món”, que reconta la vella història de l’astronauta abandonat a la seua sort en el fred espai sideral. Amb Aleksandr Vòlkov, nascut el 1914, se’ns dóna una visió més èpica de la revolució, tot i que en “El camí rus” evidencia com els que manaven abans continuen fent-ho. Amb la història d’amor de “La pagesa i el mecànic” Serés reprén un tema ja tractat a “La força de la gravetat”, sols que l’ambientació catalana contemporània ha esdevingut ara un kolkhoz en l’època de la invasió nazi de Rússia. Amb Iosif Bergxenko, per últim, se’ns ofereix un tast de la literatura russa tradicional, amb fortes arrels mítiques. “El camí que hi ha al mig del bosc”, que ens parla del retorn a l’animalitat o “El darrer sopar de Serguei Aleksandr”, que recorre al motiu de la personificació de la figura de la mort en són mostres destacades. Tot plegat demostra una capacitat fabuladora molt poderosa, posada aquesta vegada al servei d’un joc literari tan exigent com reeixit. La recent concesió del premi Barcelona així ho reconeix.

[Publicat al diari Información el 28 de gener de 2010]