La mirada piadosa

Sherwood Anderson, “Winesburg, Ohio”, Viena Edicions, 2009.

Poc a poc, títol a títol, la col•lecció “El cercle de Viena” ha esdevingut un dels aparadors de referència per a les traduccions de la millor narrativa al català. La nòmina d’autors que ha congregat en poc temps és ben eloqüent: Kawabata, Virginia Woolf, Joseph Roth, Isak Dinesen, Thomas Mann, Kavafis, Dylan Thomas; així com la qualitat dels seus traductors, com ara Francesc Parcerisas, responsable de la que ara parlem. El darrer cop d’efecte ha estat la publicació de “Combray”, la novel•la que inicia la monumental “recherche” proustiana. Si el públic lector acompanya, seguiran la resta de volums. Que així siga! Perquè seria una magnífica notícia per a les lletres catalanes, donat que la versió de Jaume Vidal Alcover resulta ja introbable. Un altre indicador de l’exquisida qualitat de la col•lecció és la concessió del prestigiós Premi Llibreter 2009 al llibre que ens ocupa. Sherwood Anderson està considerat una de les figures tutelars de la renovació narrativa nord-americana, i malgrat no ser tan coneguda, la seua obra influí en figures tan importants com Hemingway, Faulkner o Scott Fitzgerald. “Winesburg, Ohio”, la seua obra més important, fou publicada el 1919, i narra magistralment la vida d’un petit poble imaginari de l’Amèrica profunda d’uns anys abans, en un moment de grans convulsions socials i econòmiques, quan la industrialització està transformant irreversiblement les formes de vida tradicionals. El llibre configura un mosaic de petites biografies que transmeten una forta impressió de realitat, amb una tècnica de vocació impressionista que no exclou algunes intromissions puntuals del narrador, que bé amb vocació didàctica bé amb intenció còmplice es deixa sentir ací i allà. De fet, podríem considerar “Winesburg, Ohio” com un conjunt de relats més que no com una novel•la pròpiament dita, donat el seu caràcter coral –alguns dels seus episodis van aparéixer abans en diverses revistes–, si no fora pel caràcter aglutinador de l’espai narratiu i de la figura protagonista, el jove periodista George Willard. La seua mirada impregna tot el llibre, així com el seu desfici existencial, que resta resumit en el que li confessà a sa mare a l’inici del llibre. “No sé què faré, només sé que vull anar-me’n i observar la gent i reflexionar”: una perfecta definició de la seua vocació d’escriptor, i també de la del seu creador, Sherwood Anderson. Juntament amb George Willard poblen el llibre tot de personatges marcats per la soledat, la tristesa i els problemes per aconseguir unes mínimes parcel•les de felicitat dintre d’una societat puritana. Personatges com el reverend Curtis Hartman, que es mortifica volent i dolent a la també atribolada mestra, a qui espia sacrílegament des de l’església; com Enoch Robinson, que no troba altra manera de comunicar els seus sentiments que els colps de puny; o com Alice Hindman, que un dia, incapaç de suportar la solitud que l’atenalla, surt nua al carrer.... Personatges commovedors en la seua humanitat i en la manera tan piadosa amb què Sherwood Anderson els retrata. Mentre llegia els relats d’aquest magnífic llibre m’ha vingut a la memòria l’univers de Carson McCullers, format també per personatges irremissiblement condemnats a veure coms els seus somnis de realització personal s’ofeguen en un ambient provincià. Un dels temes que alimenta, al capdavall, el bo i millor de la literatura contemporània.
[Publicat al diari Información el 25 de febrer de 2010]