La bella i la bèstia

Joan Pons, La casa de gel, Bromera, 2009.

"Contar la història dels que no tenen veu! Contar la història dels morts! Quina pretensió més formidable i impossible! No és açò, però, el que fan els bons escriptors?" Doncs sí, hem de convenir amb Joan Pons que això és el que fan els bons escriptors. I també fer que les velles històries adquiresquen en la seua veu matisos inèdits que ens facen creure-les de nou. És el que ell aconsegueix amb La casa de gel, guanyadora del darrer premi Ciutat d’Alzira, on ens conta l’estranya relació entre Simó, "l'home més lleig del món", com ell mateix s’autoqualifica, i Eulàlia, la dona més bella de l’illa –la Menorca natal de l’autor–. Una història d’amor en tota regla, doncs, i amb certa inspiració simbòlica, en tant que descansa sobre el mite de la bella i la bèstia. No és aquesta la primera vegada que trobem a les lletres catalanes una versió d’aquest seductor mite. Ja a inicis del segle XX, per exemple, el Josafat de Prudenci Bertrana en feia una actualització en tons morbosos, amb la catedral de Girona com a escenari de la temerària passió carnal entre un campaner i una puta. Màrmara, de Maria de la Pau Janer, en seria un altre exemple, més actual, ambientat al barri vell de Palma de Mallorca. L’obra de Pons, com la de Janer, opta més per la contenció i el lirisme que no per l’explicitació eròtica, i la seua inspiració mítica va més enllà del joc d’aparences, tot desplegant-se també en l’argument. Simó haurà de superar una sèrie de proves per a merèixer la bella Eulàlia, i finalment obtindrà, quan assolesca la maduresa com a persona, l’anhelada redempció amorosa. Junt amb el desenvolupament del seu romanç es descabdellen a la novel•la d’altres línies argumentals que li confereixen una densitat de sentits remarcable. Una d’elles es vincula amb un fet terrible que li esdevingué al pare de Simó durant la Guerra Civil, tot provocant-li una sobtada canície. Fins al final del llibre no en traurem l’entrellat. L’altra trama es vincula amb la vocació d’escriptor de l’home més lleig del món. El procés de seducció d’Eulàlia passarà per l’escriptura d’una novel•la. Ella és una lectora exigent, i no es conforma amb qualsevol cosa: vol que la novel•la del seu pretendent tinga la màgia d’una capsa de música, no la simple funcionalitat d’una capsa de sabates. A l’obra sovintegen aquesta mena d’imatges, que li confereixen una atmosfera delicada i inquietant alhora. Com la que li dóna títol, misteriosament relacionada amb els protagonistes: aquella casa de gel que construí l’emperadriu russa Anna Ivavnova, on obligà a casar-se i viure al bufó de la cort i una de les seues criades, fins que moriren de fred. Les bones novel•les, reflexiona Simó mentre mira d’escriure la seua, giren al voltant d’una imatge que les magnetitza i fa que perduren en la memòria dels lectors: a Solitud són les muntanyes, a La plaça del Diamant els coloms, a Moby Dick la balena, el cavall negre a Pedro Páramo... Sens dubte que Joan Pons ha trobat la seua a La casa de gel.

[ Publicat al diari Información el 27 de maig de 2009]