Vicent Sanchis, “Franco contra Flash Gordon”. Edicions 3 i 4, 2009
Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.
Tal i com ens recorda Vicent Sanchis a aquest il•lustratiu assaig guardonat amb el darrer premi Octubre, el control ideològic de la informació ha estat una eina utilitzada pel poder polític de manera recurrent al llarg de la història. De fet, bona part del seu estudi la dedicà a resseguir el paper de la censura editorial en l’Espanya contemporània, des de la Restauració fins la transició democràtica, tot parant esment en la que s’aferrissà amb la premsa infantil i juvenil durant la dictadura franquista. S’hi dibuixen diverses etapes que coincideixen amb les que els historiadors han establert en l’evolució política de la postguerra. Etapes que van de la repressió fèrria i l’exaltació èpica dels primers anys fins al progressiu –i relatiu– relaxament, que podríem resumir amb el pas de l’adoctrinament a la formació. L’any 1952 marca el canvi, en crear-s’hi la Junta Assessora de Premsa Infantil, que establiria unes rígides normes que garantien l’obediència moral catòlica. La llei Fraga de 1966 mantindria la censura prèvia per a aquestes publicacions, i no seria fins l’arribada de la democràcia que es garantiria la llibertat d’expressió. Sols aleshores seria possible la publicació integra del precursor còmic creat per Alex Raymond. Així doncs, és aquest un assaig que se situa entre l’estudi historiogràfic i el de la cultura de masses, territori fronterer no massa practicat en l’àmbit català ni tampoc en l’hispànic, on les distàncies entre l’alta cultura i la cultura pop resulten, sovint, insalvables. La part més original i divertida d’aquest llibre la constitueix l’anàlisi de les estranyes mutacions que les vinyetes de Flash Gordon van patir per tal d’adequar-se a la puritana moral de l’època. Uns canvis que afecten al camuflament de l’erotisme de les figures femenines –que també fou zelosament vigilat durant la República–, o a la distorsió del comportament pretesament llibertí de les heroïnes i del missatge declaradament democràtic que transmetia el superheroi. Exemples que són pertinentment il•lustrats amb un material gràfic en què podem contrastar, no sense una mica de vergonya, l’original americà o italià amb les barroeres versions espanyoles, que de vegades, en el seu afany manipulador, arribaven al disbarat o a la inintel•ligibilitat més absoluta. Un altre dels capítols més interessants és el que ens mostra les indagacions de l’autor en l’Arxiu General de l’Administració d’Espanya, situat a Alcalà d’Henares, on es troba bona part del fulls de control usats per la maquinària de la censura franquista. Els exemples que en reporta reafirmen el que ja havia observat Romà Gubern per al cas del cinema: que a més de reaccionària i intolerant, la censura franquista era arbitrària, i podia variar segons el censor de torn. El millor exemple d’aquest caràcter capritxós de la censura el trobem en la publicació del capítol on Flash Gordon proclama les Repúbliques Unides de Ming. En ple any 1946! És aquesta la primera i única volta en què va guanyar clarament la partida al generalíssim. Per a la victòria definitiva va haver d’esperar, com tot el món, a la seua mort.
[Publicada al diari Información el 29 d'abril de 2010]
No hay comentarios:
Publicar un comentario