Els desastres de la guerra

Albert Sánchez Piñol, “Victus. Barcelona 1714”, La Campana, 2012.

    La darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol –la primera escrita en castellà–  ha arribat amb el do de l’oportunitat. El seu monumental relat de la Guerra de Successió, culminat amb el setge de Barcelona i la devastadora entrada a la ciutat de les tropes borbòniques l’11 de setembre de 1714, ha coincidit amb la multitudinària diada i les recents eleccions catalanes en clau soberanista. Potser això n’haja afavorit les vendes, però en qualsevol cas estem davant d’una magnífica novel·la, que en vora sis-centes pàgines dóna compte de la llarga guerra que enfrontà mitja Europa i acabà per entronitzar a Felip V com a rei d’Espanya, amb la conseqüent pèrdua de les llibertats i les lleis de Catalunya i de la resta de territoris de l’antiga corona d’Aragó. A causa de la seua significació nacional, la Guerra de Successió ha estat objecte de moltes novel·les històriques. Autors importants com Alfred Bosch a 1714 o Jordi Mata a Un cadàver exquisit l’han tractada en els darrers anys, i enguany mateix Jaume Clotet i David de Montserrat hi han tornat amb l’exitosa  “Lliures o morts”. Victus és, doncs, l’última baula –la penúltima, hauríem de dir– d’una llarga tradició de novel·les històriques inspirades en els tràgics fets del 1714. I la seua és una visió, tal i com el seu autor indica, feta des de davall, des del poble català, que en fou el veritable protagonista. Una visió que deixa molt mal parades tant les classes dirigents catalanes, que pecaren d’una gran ineptitud, com les potències internacionals que abandonaren Catalunya a la seua sort o el despietat exèrcit borbònic i la seua política de terra cremada. La història està contada per Martí Zuviria, ajudant general del General de Villaroel. Són les seues memòries, dictades al final de la seua vida a Viena, les que donen forma a la novel·la. Sánchez Piñol segueix el recurs, tan freqüent entre les novel·les històriques, de situar el seu personatge en els escenaris més importants dels esdeveniments històrics. El treball de documentació, d’altra banda, ha estat molt important, i la novel·la, per fantasiosa que semble de vegades, respecta la veritat dels fets externs. La gran novetat de l’aproximació de Sánchez Piñol a la Guerra de Successió és el tractament en clau humorística de molts moments del relat. Hi col·labora de manera decisiva el caràcter irreverent i vital  del narrador protagonista, Martí Zuviria, que reparteix llenya crítica a tort i a dret. De fet, en molts moments, la història pren un divertit aire de novel·la picaresca, amb “el bueno de Zuvi” fent la viu viu entre els desastres de la guerra. Acaba per resultar un personatge entranyable, que segons ha anunciat l’autor, tindrà més recorregut en la pròxima novel·la. També resulta determinant en l’amenitat del conjunt el seu to aventurer, que li imprimeix, com a la resta de novel·les de l’autor, un ritme trepidant. En aquest sentit, resulta curiosa la tirada d’Albert Sánchez Piñol vers el tema dels setges. Ja en el seu primer gran èxit, la multitraduïda La pell freda, l’assalt dels “granotots” jugava un paper central, i en Pandora al Congo, la segona novel·la, hi reincidia amb l’atac de les criatures sorgides de l’interior de la terra. Les tècniques i vicissituds de la poliorcètica –l’art de fortificar i expugnar ciutats– apreses per Martí Zuviria ocupen de nou un paper central en la seua ficció. Amb aquesta novel·la Albert Sánchez Pinyol aconsegueix la seua obra més ambiciosa. Amb les traduccions que ja estan en curs i les que de segur arribaran, contribuirà a popularitzar en el món el drama històric del poble català.