Una novel·la actual

 

Xavier Aliaga, “Vides desafinades”, Ed. 62, 2011
 

La narrativa de Xavier Aliaga s’ha caracterizat, des dels seus inicis, per la voluntat de reflectir la realitat actual. Si en les dues primeres novel·les –“Si no ho dic rebente” (2005) i “Els neons de Sodoma” (2008)– l’autor optava pel registre satíric, en “Vides desafinades” es decanta  per un tractament dramàtic. Un clar indici d’aquest gir és la importància que adquireix al llarg de “Vides desafinades” el tema  de la violència de gènere, que a la fi resultarà determinant en el desenvolupament de la trama. El tractament dels personatges també ha experimentat un canvi substancial, en tant que hem passat de la caricatura a l’aprofundiment psicològic. De fet, un dels punts més forts de “Vides desafinades” el constitueix l’estructuració en una sèrie de monòlegs que vehiculen el punt de vista dels seus desorientats protagonistes. Aliaga té una indubtable habilitat per a fer versemblant el flux de les seues consciències, amb un llenguatge ràpid, natural, que no defuig, quan cal, el col·loquialisme. La facilitat per a construir les veus narratives fa que els personatges ens resulten molt pròxims, i que quan els abandona al final de cadascuna de les tres parts en què es divideix l’obra, ens acomiadem d’ells amb recança. Reïx, a més, a dotar els diàlegs i l’acció d’un ritme ràpid, trepidant de vegades, molt d’acord amb els paràmetres de lectura actuals. Aquesta opció d’escriptura, unida a la representativitat generacional i a la importància de la música rock, pot afavorir sens dubte la seua popularitat entre un públic lector jove, cosa gens menystenible en un mercat com el valencià, amb uns índexs de lectura tan esquifits. Les parelles protagonistes tenen en comú el fet de trobar-se instal·lats en la trentena, quan la inconsciència de la joventut comença a trontollar i arribà l’hora de prendre les decisions que han de conduir cap a allò que convenim a anomenar la maduresa. La disparitat de criteris i de ritmes vitals ocasiona, inevitablement, un seguit de conflictes en els personatges i  hi ha, a més, la crisi econòmica, que condiciona negativament la seua vida. Això resulta especialment clar en el cas de Vicki i Marta, que lluiten per tirar endavant una discogràfica independent amb el llançament d’un nou i prometedor grup. O en el de Francesc i Gerard, que treballen per una empresa informàtica amenaçada de tancament. Al voltant d’aquests quatre personatges, de les seues anades i vingudes sentimentals i la seua problemàtica existència, s’arma aquest llegidor relat, que potser hauria resultat més redó si hagués sabut esquivar, cap a la part final, una certa tirada melodramàtica.  [Información, 29-11-2012]