[Publicat al diari "Información" el 27 d'agost de 2009]
Baltasar Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, Ed. 62, 2008.
Existeix entre la fauna lletraferida una curiosa tendència necròfila que fa que, quan un escriptor mor, sentim la imperiosa necessitat de llegir alguns dels seus llibres. Al capdavall, el millor homenatge que li podem retre. És el que a mi m’ha passat amb l’última novel·la de Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, escrita durant l’escàs temps de treva que li va concedir el càncer que finalment va acabar amb la seua vida el juny passat. Hi trobem bona part de les obsessions temàtiques que poblaven la seua obra anterior: el gust pels personatges poderosos, vitals, moguts per una voluntat implacable de domini i per una sensualitat exaltada –pura autobiografia–; l’anàlisi dels ressorts del poder, que el mateix Porcel tastà tan de prop; la dissecció lúcida de la política i la societat catalana, resolta sovint en tons caricaturescos; la reivindicació de les arrels tel·lúriques, quan no purament biològiques, de l’ésser humà o el gust per la creació de sagues familiars, fortament arrelades a un territori –l’Andratx natal hi cedeix pas al Delta de l’Ebre–. L’argument també ens resulta ben familiar, i això és més un signe d’autenticitat que no d’esgotament: Ginés Jordi Martigalà, un potentat constructor català pròxim a la vellesa, viu una història d’amor amb una bella i jove historiadora de l’art. De manera paral·lela a la trama sentimental es veu immers en una sèrie d’intrigues empresarials i polítiques que el duen a relacionar-se, entre d’altres, amb el president de la generalitat catalana. No és aquest l’únic homenot que trau el cap. Tot escarbant entre l’estirp familiar, Porcel donarà vida al general Franco, a López Rodó o a Josep Pla, autor d’un manuscrit trobat que introdueix una sorprenent trama policíaca. És en la configuració de la història i la llegenda d’aquest personatge que el novel·lista mallorquí desplega de manera més brillant les seues indiscutides capacitats fabuladores. Juntament amb Martigalà, l’altre protagonista és Pelai Puig Alosa, professor d’institut alliberat amb aspiracions polítiques, que després d’una sèrie d’estrafolàries peripècies veurà com la seua carrera rep un impuls inesperat. El seus monòlegs mentre passeja per uns barris obrers –els esfondraments del Carmel com a inspiració– resulten força divertits, i vehiculen una esmolada crítica als tics de progressia, amb el fòrum de les cultures al fons. I tot, en fi, amanit amb un estil vigorós i original, que sap emmotllar-se tant al registre solemne i transcendent com a la caricatura més mordaç o als diàlegs més llampants. Un estil, al capdavall, que ha fet de Porcel un dels valors més sòlids de la literatura catalana contemporània. Amb ell desapareix una veu única i irrepetible. Resten, però, els seus llibres, la seua obra literària, extensa i intensa, on no és difícil trobar peces altament valuoses, com ara “Les primaveres i les tardors”, “Cavalls cap a la fosca”, “Ulisses a altamar”, “El cor del senglar”… o aquesta que la clou brillantment, “Cada castell i totes les ombres”.
Existeix entre la fauna lletraferida una curiosa tendència necròfila que fa que, quan un escriptor mor, sentim la imperiosa necessitat de llegir alguns dels seus llibres. Al capdavall, el millor homenatge que li podem retre. És el que a mi m’ha passat amb l’última novel·la de Porcel, “Cada castell i totes les ombres”, escrita durant l’escàs temps de treva que li va concedir el càncer que finalment va acabar amb la seua vida el juny passat. Hi trobem bona part de les obsessions temàtiques que poblaven la seua obra anterior: el gust pels personatges poderosos, vitals, moguts per una voluntat implacable de domini i per una sensualitat exaltada –pura autobiografia–; l’anàlisi dels ressorts del poder, que el mateix Porcel tastà tan de prop; la dissecció lúcida de la política i la societat catalana, resolta sovint en tons caricaturescos; la reivindicació de les arrels tel·lúriques, quan no purament biològiques, de l’ésser humà o el gust per la creació de sagues familiars, fortament arrelades a un territori –l’Andratx natal hi cedeix pas al Delta de l’Ebre–. L’argument també ens resulta ben familiar, i això és més un signe d’autenticitat que no d’esgotament: Ginés Jordi Martigalà, un potentat constructor català pròxim a la vellesa, viu una història d’amor amb una bella i jove historiadora de l’art. De manera paral·lela a la trama sentimental es veu immers en una sèrie d’intrigues empresarials i polítiques que el duen a relacionar-se, entre d’altres, amb el president de la generalitat catalana. No és aquest l’únic homenot que trau el cap. Tot escarbant entre l’estirp familiar, Porcel donarà vida al general Franco, a López Rodó o a Josep Pla, autor d’un manuscrit trobat que introdueix una sorprenent trama policíaca. És en la configuració de la història i la llegenda d’aquest personatge que el novel·lista mallorquí desplega de manera més brillant les seues indiscutides capacitats fabuladores. Juntament amb Martigalà, l’altre protagonista és Pelai Puig Alosa, professor d’institut alliberat amb aspiracions polítiques, que després d’una sèrie d’estrafolàries peripècies veurà com la seua carrera rep un impuls inesperat. El seus monòlegs mentre passeja per uns barris obrers –els esfondraments del Carmel com a inspiració– resulten força divertits, i vehiculen una esmolada crítica als tics de progressia, amb el fòrum de les cultures al fons. I tot, en fi, amanit amb un estil vigorós i original, que sap emmotllar-se tant al registre solemne i transcendent com a la caricatura més mordaç o als diàlegs més llampants. Un estil, al capdavall, que ha fet de Porcel un dels valors més sòlids de la literatura catalana contemporània. Amb ell desapareix una veu única i irrepetible. Resten, però, els seus llibres, la seua obra literària, extensa i intensa, on no és difícil trobar peces altament valuoses, com ara “Les primaveres i les tardors”, “Cavalls cap a la fosca”, “Ulisses a altamar”, “El cor del senglar”… o aquesta que la clou brillantment, “Cada castell i totes les ombres”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario