lunes, 19 de octubre de 2009

Històries de Praga


[Publicada al diari "Información" d'Alacant el 24 de setembre de 2009]

Monica Zgustova, “Palau d’hivern”, Proa, 2009

Nascuda a Praga i resident a Sitges des de fa alguns anys, Monika Zgustova ha esdevingut una de les principals artífexs de la penetració de la literatura txeca a l’estat espanyol. A més de ser traductora del rus i del txec al castellà i al català, ha desenvolupat una important obra com a narradora, reconeguda internacionalment, dins la qual s’insereix la novel•la que comentem. “Palau d’hivern” conta la història d’Eva, una jove praguenca idealista i sensible, en el període de temps que s’escola entre la dictadura comunista i l’arribada de la democràcia. La trama de la novel•la reposa sobre un triangle sentimental, el que manté la protagonista amb un músic, Karel , i un buròcrata comunista, Milan. Una relació conflictiva, ja que si bé se sent naturalment atreta pel primer, no pot deixar mai el segon. Aquest conflicte bàsic, juntament amb d’altres que recorren l’obra, serveix l’autora per a descriure la societat repressiva de l’època soviètica –“la gran mentida”–, la seua implacable censura política i moral, la corrupció que podreix els seus ciments. Un paper important en aquesta crítica a la deshumanització comunista el juga l’àvia d’Eva, representant de la vella i refinada societat, que ho resumeix així: “Mira nena, observa amb molta atenció aquest rectangle en el qual es reflecteix tot el que és insubstituïble en el món, ¿ho veus? Un gerani blanc, un bedoll blanc, unes oronetes negres. Això és el que queda, això és el que no podrà destruir cap règim polític, cap dictador, ni tan sols una guerra. Això és el que sempre m’ha donat forces, això i la música”. No resulta difícil relacionar aquest univers narratiu amb les novel•les i relats de Milan Kundera, sols que ací la veu és la d’una dona, i el registre més accentuadament sentimental i poètic. Això resulta especialment patent en les delicioses descripcions de Praga, que manté intacta la seua bellesa malgrat l’abjecció regnant: “Des d’alguna banda ressonava suaument la veu planyívola d’un saxo, mentre l’àvia i jo suràvem enmig dels carrers nevats cap a la sala Smetana. El vent travessava sense cap mena d’obstacle les mitges grogues de fantasia que portava. Abans d’entrar a l’edifici que mirava al riu, vaig fer un cop d’ull al castell de Praga, que es reflectia, platejat, sobre el gel que cobria el Moldava com un mirall”. El 1989, quaranta anys després de la instauració del règim comunista, retornà la democràcia, però malgrat que intentà encomanar-se de l’alegria col•lectiva, aviat se’n desencantà, perquè veié que, en el fons, continuaven manant els de sempre, i que l’únic que havia passat és que la burocràcia comunista havia estat substituïda pel pragmatisme capitalista, que volia convertir Praga en una ciutat escaparata per a gaudi dels turistes. A ella sols li resta refugiar-se en els llibres, en l’art, i en la complicitat femenina. Una història, en fi, la d’Eva i la de Txèquia, que ens resulta molt familiar…

No hay comentarios:

Publicar un comentario