martes, 30 de marzo de 2010

el tallador de diamants


Manuel Baixauli,
“Espiral”, Proa, 2009

En alguna ocasió li he sentit dir a Manuel Baixauli
que a ell més que escriure el que li agrada de veritat és reescriure. Com un tallador de diamants, gaudeix retornant una vegada i altra sobre la matèria narrativa per tal d’extraure’n totes les irisacions possibles, fins que s’ajuste sense defallences ni redundàncies a les seues intencions expressives. Aquest afany perfeccionista explica resultats tan quiratats com els de “L’home manuscrit”, i també com el del llibre que ara ens ocupa. “Espiral” fou l’obra amb què Manuel Baixauli es va donar a conèixer en el món de les lletres en guanyar el premi Ciutat de Badalona allà pel 1998. Aleshores el llibre va passar poc menys que desapercebut per a la major part de la crítica i lectors. Cosa normal, d’altra banda, en el nostre desballestat sistema literari: en tractar-se d’un autor desconegut, i amb l’agreujant de la procedència valenciana, a penes si se’n van fer ressò els cronistes del Principat, i tan sols relativament els d’ací baix. Ara, però, les coses són molt diferents. Manuel Baixauli és un autor reconegut gràcies a l’aclaparador èxit que “L’home manuscrit” va assolir fa un parell d’anys, i és al recer d’aquest èxit que l’editorial Proa han tingut l’encert de reeditar el seu primer llibre per tal que obtinga el ressò que en el seu moment se li negà. Un cas de justícia poètica, perquè “Espiral” constitueix una proposta literària altament original i suggestiva. Es tracta d’un volum de contes que podríem adscriure sense massa violència al gènere fantàstic. Tot llegint les seues pàgines ens endinsem en un univers enrarit, familiar i estrany alhora, que ens interroga sinistrament. Un univers on els personatges morts o recordats conviuen amb el vius, i on la realitat es confon amb la seua representació artística o mental. De tot açò es pot deduir fàcilment la tirada filosòfica de molts dels seus relats, que sovint provoquen estimulants curtcircuits en les maneres convencionals amb què el pensament lògic construeix el món que habitem. Són contes que reflexionen i ens fan reflexionar sobre la condició humana, sobre l’absurd existencial o sobre les màscares de la identitat. Tot sovint Baixauli adopta la forma del microrelat per a vehicular les seues dèries i obsessions. És aquest un subgènere de la narrativa breu –el més extrem– de gran exigència, que requereix una tensió estilística i un domini del temps narratiu màxims. Tot hi ha d’encaixar –i encaixa– com en un mecanisme de rellotgeria. Els elements decoratius, descriptius o psicològics hi són sistemàticament bandejats, fiant el pes del relat a l’exposició despullada del conflicte argumental, que tot sovint es carrega de ressonàcies metafísiques: la mort, l’atzar, el destí en són aleshores els temes predilectes, com ja ho eren a “L’home manuscrit”. L’exercici de reescriptura a què ha sotmés el text original no ha fet sinó accentuar-ne la concisió, dotant el conjunt d’un perfil encara més esmolat. No es tracta d’una literatura que compte en les lletres catalanes amb una tradició massa esponerosa. Cert Calders, cert Espriu, les amables paràboles de Josep V. Marqués... Al fons, la imponent ombra de Kafka.

[Publicat a Información el 25-3-2010]

No hay comentarios:

Publicar un comentario